CRÒNICA

Dincat celebra mig segle de lluita per la inclusió

Des d’una hora abans de l’inici de l’acte, el vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) es va omplir de retrobaments i abraçades. Somriures i complicitat. I és que no cada dia es fan 50 anys. La federació d’associacions Dincat va celebrar ahir que vetllen, des de fa mig segle, per la defensa dels drets, la dignitat i la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat i les seves famílies a Catalunya. 

En aquest sentit, el president de Dincat, José Carlos Eiriz, explicava a El Diari de l’Educació que “celebrem que des de fa 50 anys molts estem treballant (famílies, persones amb discapacitat, professionals, voluntaris…) per aconseguir un reconeixement de drets i, en bona part, un exercici d’aquests drets. Això és un fet fonamental”. Perquè “fa 50 anys la gent amb discapacitat vivia de la beneficència”, recordava Eiriz.

I és que Dincat el formen més de 300 entitats que donen atenció a més de 42.000 persones amb discapacitat. També és el representant català del col·lectiu de la discapacitat en organitzacions autonòmiques, estatals i internacionals. Dincat, a més, també treballa en les escoles. La seva responsable, Alba Cortina, explicava que l’objectiu és “garantir el compliment de la normativa vigent en temes d’educació i discapacitat”. En aquest context, recordava que Dincat treballa “per proposar una transformació interna de les escoles d’educació especial a l’hora que volem modificar el Decret d’inclusió educativa per millorar l’atenció a les escoles ordinàries. Una escola d’educació especial pot ser necessària per alguns alumnes, però per altres té molt més sentit que estiguin en una escola ordinària”, explicava Cortina.

Fer balanç d’aquest mig segle

Gran part dels parlaments es van centrar a fer valdre la gran feina de Dincat en aquestes cinc dècades de vida. En el seu discurs, el president de Dincat, va fer èmfasi en la importància de les famílies en tot aquest procés. “Moltes gràcies per recordar-nos per què existim i per fer-nos sentir família a nosaltres també” agraïa Eiriz abans d’un sonor aplaudiment. 

En aquest sentit, el representant del consell de participació de famílies, Jordi Durà, va reflexionar al voltant de què hauria passat sense accions com les de Dincat: “Per sort, molta gent es va mobilitzar per lluitar pels drets dels seus familiars. Tot el que hem fet en aquest temps ha derivat en el que som ara. Hem fet molt camí, però encara queda feina per fer. 

En l’acte també va tenir cabuda un vídeo on es va recordar tot el que ha passat en aquests 50 anys en pro dels drets i llibertats de les persones amb discapacitat entre les quals es destaquen  l’impuls de la llei (LISMI) el 1981, o l’aprovació de la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU el 2006. Fent referència a aquest vídeo, la vicepresidenta de Dincat, Amèlia Clara, va esmentar que “si mirem 50 anys enrere les coses estaven molt pitjor. Però és que no cal anar tan enllà. Fa només cinc anys que 15.000 persones van recuperar el seu dret a vot a Catalunya. Un dret a vot que no tenien per culpa de la seva discapacitat”, i va finalitzar amb un contundent “hem fet que el món sigui força millor del que era”. 

L’acte va estar conduït per la periodista Mònica Terribas i per Cristian Garcia, una de les moltes persones amb discapacitat que han rebut el suport de Dincat des de la seva fundació. En les gairebé dues hores de celebració van intervenir el president la Generalitat, Pere Aragonès, la Presidenta del Parlament, Anna Erra i Solà; el Delegat del Govern a Catalunya, Carlos Prieto; i l’Alcalde de Barcelona, Jaume Collboni.

La presidenta del Parlament de Catalunya, Anna Erra, va recordar com d’important ha estat la federació en la lluita per la dignitat i la consecució i aplicació de drets fonamentals de les persones amb discapacitat. 

Treballar braç a braç amb les administracions

La vicepresidenta de Dincat, Amèlia Clara, va remarcar que “aquesta celebració ha de ser un impuls cap al futur. Tot i haver aconseguit moltes coses, ens hem de mantenir amb la fermesa amb la qual vam començar per tal que els drets no només estiguin per escrit sinó que siguin reals. A hores d’ara encara no és així. Som lluny dels drets efectius. Queden molts reptes. Necessitem el suport de tothom. Que el nostre país, Catalunya, ens faci costat”. 

Gran part dels discursos van fer esment a la col·laboració amb les administracions. José Carlos Eiriz va recordar que “per nosaltres és molt important treballar braç a braç amb l’administració. És crucial perquè conjuntament construirem el país que volem. Els polítics tenen data de caducitat i després del que hi ha ara, vindran uns altres. Però el país és el de tots nosaltres. És on vivim nosaltres i on viuran els nostres fills i, per tant, hem de ser capaços de treballar conjuntament amb els polítics per construir aquella societat que volem, que tingui en compte a tothom, que no discrimini a ningú i que valori a les persones per les seves capacitats”.

L’humor per combatre el desconeixement

Un dels moments més aplaudits de la vetllada va ser el monòleg de Marc Buxaderas, monologuista, que va néixer amb paràlisi cerebral tetraplègica espàstica. En la seva intervenció va ironitzar sobre la seva discapacitat a través d’anècdotes quotidianes. “Segur que tots els que teniu el carnet que acredita que sou persones amb discapacitat podreu sentir-vos reflectits amb els que us explicaré”, engegava Buxaderas. Les anècdotes i alguna broma política van fer les delícies dels més de 800 assistents. 

“Segur que m’han escollit perquè, al ser un acte institucional, volen que algú els destensi”, bromejava el monologuista en declaracions a El Diari de l’Educació abans de l’actuació, i afegia que “és d’agrair que agafin una persona amb discapacitat per fer aquest monòleg, ja que el més habitual hauria estat buscar una persona sense discapacitat”. En preguntar-li sobre la importància de l’humor en la seva situació, reflexiona que “la discapacitat sempre es dramatitza molt i es diu que és una desgràcia. Quan els entres a través de l’humor, se sorprenen. Serveix per canviar una mica la visió de la discapacitat”. 

L’altra nota artística de la vesprada la van posar el grup català de música Blaumut, qui va interpretar tres peces per cloure l’acte. 

S’han de continuar fent passes

Si la feina feta fins ara va ocupar gran part dels parlaments de la nit, en igual mesura va haver-hi mirades cap al futur. Cap a possible accions. I és que una cosa va quedar clara: s’ha avançat molt, però encara queda molt camí per recórrer.

En aquest sentit, el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, afirmava que “és un llarg camí que ha de començar amb uns primers passos. Uns primers passos que ja s’estan fent”. En el seu parlament va citar algunes de les mesures que el govern vol aplicar per millorar la situació de les persones amb discapacitat, com són una revisió de la cartera de serveis per primer cop des de 2007; un increment de les tarifes o un augment de 700 llocs de treball a l’administració públic per a persones amb discapacitat, així com la millora de les condicions laborals dels professionals que hi treballen. 

Pel que fa a les accions més urgents que afronta el Dincat, José Carlos Erize, president de la federació, apuntava que “hi ha un aspecte importantíssim que és treballar amb l’administració per redefinir i actualitzar la cartera de serveis. Aquesta cartera, que indica, com han de ser els serveis per les persones amb discapacitat, s’ha de flexibilitzar i adaptar al que ens dicta la convenció de drets de les persones amb discapacitat. Si no disposa de recursos serà una tasca ben difícil de tirar endavant”.

El monologuista Marc Buxaderas, per exemple, comentava que ell voldria un futur on les persones amb discapacitat fossin “més presents en més entorns laborals”. Per això, “s’ha de fer més feina perquè les persones amb discapacitat puguem arribar a tenir més poder de decisió del que tenim. Que deixi d’existir aquesta presa de decisió tutelada i que es converteixi en un acompanyament des de la distància”.

Malgrat que és complicat preveure accions a llarg termini, la responsable del departament d’educació i escoles de Dincat, Alba Cortina, comentava una hipotètica celebració del centenari de la federació. “D’aquí a 50 anys” –comentà Cortina- “m’agradaria dir-te que ningú ha de demanar permís per entrar, sinó que ja hi ets i fas vida com tothom. Tothom ha trobat el seu rol dins el seu entorn social”.