Opinió

Cent euros a tothom

El Departament s’ha despenjat amb una altra de les seves mesures vers les famílies amb criatures escolaritzades. Els famosos cent euros per a totes les que tenen alumnes a primària; a secundària i infantil, no. Però a la concertada també, no se n’obliden d’ajudar aquelles que paguen perquè volen un ensenyament diferenciat per als seus fills i filles. Fa uns dies s’ha anunciat que el curs que ve l’ajut serà de 70 euros i inclourà la secundària (la concertada també, només faltaria).

No sé qui és el responsable de la mesura, atesa la desorganització interna del Departament dit d’Educació, és difícil saber-ho. Però demostra un desconeixement del funcionament dels centres escolars. Aquests, com diu la dita, funcionen malgrat el departament. Doncs, això, tots els centres que cobren una quota a les famílies per cobrir el material escolar i els llibres de text, si en fan servir (cada cop menys) queden fora del presumpte benefici de la mesura. El xec no serveix per pagar les quotes escolars. (L’anunci per al proper curs afirma que les AFA dels centres públics podran gestionar-lo, com ja poden fer enguany les dels centres concertats). Les escoles que socialitzen el material, que intenten abaratir costos queden perjudicades. No ho sabien des de la Conselleria? Una manera indirecta d’afavorir l’individualisme i la competitivitat.

El Departament tampoc coneix la diferència entre igualtat i equitat. Tothom necessita aquests diners? Ens trobem amb un altre exemple d’allò que denuncia la Unesco: es gasten més diners amb les famílies riques que amb les pobres. Es calcula que gairebé la meitat de les famílies que ho necessiten no reben les beques que els hi correspondrien; la burocràcia i la desinformació juguen en contra dels més necessitats. Les famílies que porten la canalla a un centre concertat també reben el xec; a més de contribuir tothom al finançament dels concerts, via impostos, també contribuïm al fet que rebin el regal de cent euros. Segons dades de l’AFFAC (Associacions federades de famílies d’alumnes de Catalunya), els centres concertats reben el triple d’ajudes per alumnat en situació precària que els centres públics. Amb el xec s’està ajudant a un sistema econòmic que augmenta les desigualtats, en la línia de la privatització dels serveis públics. Segons un informe de l’OCDE, el 20% de les llars més riques d’Espanya rep més del 30% dels ajuts. El 20% més pobre només rep el 12%.

Els diners emprats per al xec no podrien servir per engegar el decret d’inclusió que encara és en via morta?

Una política que servirà per continuar afirmant que qui vol pot. Si els donen els diners i no els aprofiten per aprendre és problema seu. La meritocràcia, una ideologia que no té en compte les situacions que viu cada criatura escolaritzada.

Potser algú des del Departament hauria d’establir prioritats, encara que sigui a curt termini. Els diners emprats per al xec no podrien servir per engegar el decret d’inclusió que encara és en via morta? Fan falta més recursos, més personal adequat i més formació. I responsables de l’administració afirmen que ja s’han acabat els diners que s’hi havia destinat).

O bé per començar a reduir ràtios seriosament? Són necessitats prioritàries, cada dia més, però no omplen titulars; els cent euros a tothom ha estat molt més mediàtic. Això es pretén?

De moment (hi ha temps fins a final de novembre) totes les famílies no han activat els seus xecs. Per què? Per desinterès, per desinformació? Com a mesura de protesta davant una actuació no equitativa? Evidentment, algunes llibreries estaran contentes pel benefici que els representa; a més, les famílies que no ho necessiten o a la seva escola hi ha el sistema de quotes compraran altres coses, motxilles, jocs, legos, material que no utilitzaran a l’escola… Una manera d’afavorir el sistema econòmic dominant com dèiem abans, el consumisme.

Fa unes setmanes vaig llegir un article de Xavier Besalú en aquest diari[1]. La referència a un llibre[2], escrit fa més de seixanta anys i molt actual, em va fer pensar de nou en quina educació o ensenyament volem per als nostres infants i adolescents. Els hem d’ensenyar el que necessiten per integrar-se al sistema i a la cultura dominant? O els hem de donar elements i estratègies per, com va escriure Don Milani, fabricar-se una cultura nova que no tingui res a veure amb la cultura de la classe dirigent?

El tema de l’ensenyament no ocupa un lloc important en el rànquing de les preocupacions socials

Estem d’acord amb l’autor de la Carta a una mestra, estem d’acord en que necessitem una escola que inclogui tothom i atengui les necessitats de cadascú i cadascuna. Un objectiu que no s’aconsegueix amb més hores de classe[3] sinó amb una organització, unes ràtios i unes metodologies diferents. Amb un ensenyament personalitzat que atengui i acompanyi les diferències individuals i no augmenti les desigualtats d’accés als coneixements. No s’hi val a fer veure que es té en compte les famílies amb cent euros d’ajuda o canviant el calendari escolar (afegint tres dies a l’inici de curs que es recuperen augmentant les vacances de Nadal o al llarg de l’any, amb la sorpresa per part de les famílies quan apareixen dies no lectius inesperadament), i no lluitar per la conciliació familiar dels horaris laborals o de la gratuïtat total de les escoles públiques (mentre s’esmercen diners per les escoles concertades).

I, a nivell social, caldria tenir en compte el temps que passen infants i adolescents fora de l’escola. Quines alternatives tenen les famílies en situació socioeconòmica precària per l’oci de les seves criatures, per la participació en espais educatius com són els esportius, les biblioteques, els centres cívics i d’altres? Pensem que, avui, l’oci és un espai molt important de socialització per als adolescents. Els centres comercials a vegades supleixen la manca d’espais d’oci per a infants i adolescents de totes les classes socials.

Probablement, les persones que llegiu aquestes ratlles us sentiu molt implicades en el funcionament de l’escolarització al nostre país. Però sembla que aquesta preocupació no és compartida per amplis sectors de la nostra societat. El sistema escolar apareix davant l’opinió pública majoritària com una gran guarderia, on els pares deixen confiadament unes hores els seus fills: estaran ben cuidats i guardats. El tema educatiu apareix poc als debats públics, a les campanyes electorals, a les publicacions escrites, als articles… Preocupa més la sanitat o les pensions, l’atur, la seguretat: el tema de l’ensenyament no ocupa un lloc important en el rànquing de les preocupacions socials. És un element que juga en contra i que permet situacions d’escolarització no massa reeixides. Seria bo que les famílies participessin més als centres escolars. Ara per ara no s’està aconseguint, amb la qual cosa estem deixant que els que ens manen, en cada moment, facin el que els convingui o el que vulguin.

[1] Xavier Besalú https://diarieducacio.cat/don-milani-abans-de-la-carta-a-una-mestra/

[2] Experiències pastorals (1957)

[3] Els alumnes de secundària a Espanya suporten cada vegada més hores de classe mentre a la UE es redueixen, segons l’OCDE. Els estudiants de secundària tenen un 20% més de temps lectiu que la mitjana europea i un 30% més que els de Finlàndia