Més de 97.000 joves a Catalunya han abandonat els estudis, no han assolit el Graduat en Secundària o no han iniciat o han abandonat els estudis postobligatoris. El 17% aproximadament del jovent català enfront del 14% a la resta de l’Estat. La mitjana europea està per sota del 10%.
Aquest és el fet. En totes aquestes situacions la mirada es dirigeix instintivament al sistema educatiu. Alguna cosa no funciona o s’ha fet malament en l’educació infantil, primària, secundària o postobligatòria perquè aquests 97.000 joves hagin abandonat els estudis. Psicòlegs, pedagogs, educadors i educadores, l’administració educativa cerquen encomiablement noves/antigues metodologies educatives, noves/antigues formes d’organització escolar, reforços, ràtios desitjables o possibles… Tot digne d’elogi si, a més, hi hagués una avaluació objectiva dels resultats de les mesures preses.
Els canvis, tanmateix, pretenen evitar els abandonaments escolars del futur. Se suposa que en èpoques passades no s’ha assolit la millor educació possible i, per aquesta raó, en els anys vuitanta i noranta el problema eren els adolescents que no s’havien tret el Graduat Escolar, a partir del dos mil el problema va ser el fracàs escolar, i ara l’abandonament prematur. El nivell de referència és cada cop més alt certament i això demostra una tendència positiva, el raser canvia, però la desigualtat educativa roman, apareixen noves diferències.
La consideració de la realitat social i estadística ens indica que hi ha unes causes dels problemes educatius com l’abandonament prematur. Reconèixer-les no ens exonera de cercar ara la millor escola possible, però, cal tenir-les presents si volem resoldre els problemes que es continuaran presentant. Són les profundes desigualtats socials, que s’estan incrementant, i la manca de cultura acadèmica dels pares. Causes primeres concomitants. Sempre recordo la metàfora del sociòleg nord-americà Jonathan Kozol i l’aplico a aquest tipus de situacions: la manca de cultura acadèmica dels pares és una bomba de rellotgeria que explota en els seus fills. La cultura, sovint rica cultura contextual d’alguns pares, no és la cultura acadèmica imperant en el sistema educatiu. Els nens i nenes d’aquestes famílies quan arriben a l’escola topen amb la cultura acadèmica, poden acomodar-se si les estructures educatives ho faciliten, però també poden progressivament sentir-se al marge de la cultura escolar, desvincular-se del sistema educatiu, i el sistema pot tendir a anar-se desvinculant d’aquests nens, nenes i adolescents.
Són les profundes desigualtats socials, que s’estan incrementant, i la manca de cultura acadèmica dels pares
No es tracta d’una determinació causa-efecte inexorable. Hi ha infants, adolescents i joves que, malgrat la manca de cultura acadèmica dels seus pares, són resilients i se’n surten. Però les estadístiques són les estadístiques, la història de les desigualtats educatives és la història i la realitat és tossuda.
Molts o alguns d’aquests nois i noies que en l’actualitat han abandonat seran pares i mares. També poden tenir fills les primeres cohorts del 36,2% de la població catalana entre 25 i 65 anys que, segons el document de la Fundació Bofill Mai no és tard per aprendre, tenen estudis baixos, i el cercle viciós tendirà a reproduir-se de forma obstinada.
Per donar resposta a aquest repte educatiu, l’abandonament escolar, la Comissió Europea va proposar l’any 1996 al conegut Informe Delors, la creació d’Escoles de Segones Oportunitats (E2O). A partir d’aquesta proposta s’han anat creant algunes Escoles de Segones/Noves Oportunitats tant a Europa com a Catalunya i Espanya. A Catalunya la iniciativa social és la que va impulsar la seva creació que compta amb vuit centres acreditats, segons la Memòria 2022 de la Asociación Española de Escuelas de Segunda Oportunidad.
Als que creiem que l’Educació amb majúscules és un dels motors que ajuda a fer possible una societat crítica, democràtica i habitable, qualsevol iniciativa que respongui a una necessitat educativa ha de ser benvinguda, si és accessible per a tothom i aspira a la qualitat. Però a les administracions públiques els hauria de preocupar si realment aquestes iniciatives resolen el problema o simplement són l’esforç elogiable de la iniciativa social que obre un camí, camí que s’hauria de transitar amb possibilitats d’arribar a la meta o a les seves proximitats: en aquest cas, la superació de l’abandonament escolar prematur actual, no només el del futur. L’actual, l‘actual en la seva globalitat, sembla que també, a més del del futur, hauria de ser un objectiu dels responsables quan parlem de l’abandonament.
L’any 2019 l’Ajuntament de Barcelona s’hi va afegir creant l’Escola Municipal de Segones Oportunitats (EM2O). ¿S’obria un referent públic estratègic amb intencionalitat activa de reproductibilitat o era un espai singular, únic, una simple illa isolada sense pretensions de continuïtat en mig del mar de l’abandonament? L’avaluació del primer any de funcionament de l’EM2O, feta per IVÀLUA (Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques) ens aporta dades interessants. Calculava que els joves entre 16 i 24 anys que havien abandonat els estudis a Barcelona es movia entre una forquilla de 23.790 i 10.152, en funció de la seva relació amb l’ocupació. L’EM2O aquell curs havia admès 33 alumnes tenint en compte els criteris determinats per la licitació i l’equip educatiu. Les dades dels cursos posteriors són semblants: 85 joves vinculats segons el Balanç i tancament del primer contracte d’EM2O de Set. 19 a juliol 22. La desproporció entre necessitats i recursos és gegantina. Ho afirma el mateix Informe d’IVÀLUA: “el nombre de participants (33) es troba molt allunyat de la dimensió de la problemàtica en el conjunt de la ciutat (10.152)” Tot i afegir les dues o tres escoles més de la iniciativa social de segones oportunitats radicades a Barcelona, la relació necessitats recursos és descomunalment baixa.
Insisteixo que tots aquests espais educatius són encomiables. També l’escola municipal, des del convenciment basat en l’anàlisi històrica que la formació de persones joves i adultes hauria de transitar per vies municipals. Però un cop aflorat el problema, l’abandonament prematur, i veient l’exigua resposta, numèricament parlant, de les escoles de segona oportunitat, el cercle viciós constatat una dècada darrera una altra sembla assegurat: de pares poc formats acadèmicament fills i filles amb dificultats escolars, amb tendència a abandonar: el cercle viciós.
L’informe d’avaluació del primer any de l’EM2O ens aporta algunes dades més que ratifiquen la necessitat d’evitar el llargament esmentat cercle viciós: més de la meitat del jovent atès per l’EM2O tenen un pare o mare sense estudis postobligatoris i “la gran majoria (92,3%) no tenen un pare o mare que treballa i que a la vegada té estudis postobligatoris.”
Més de la meitat del jovent atès per l’EM2O tenen un pare o mare sense estudis postobligatoris
A partir d’aquesta anàlisi se’ns obren una sèrie d’interrogants: ¿S’han d’anar fent equipaments específics per cadascun dels col·lectius joves i adults que presenten unes característiques pròpies com aquest sector del jovent carregat de rebuig als estudis i autoestima deteriorada pel seu pas pel sistema escolar, uns altres equipaments per a les persones immigrades, llastrades sovint pel dol migratori, la situació legal i una economia precària, un altre pels aturats de llarga durada d’autoestima desballestada pels anys d’atur i entrevistes frustrades…? ¿No sembla una opció contrària als aires d’inclusivitat que es respiren? ¿Quin paper s’assigna als 117 CFA de Catalunya, 26 dels quals a Barcelona, que tradicionalment l’imaginari social i bona part dels responsables educatius consideren totalment o en bona part escoles de segona oportunitat en les quals poden estar matriculats entre 10.000 i 15.000 alumes joves, molts d’ells amb característiques semblants als de les E2O?
¿Què aporten les E2O que la institucionalització dels CFA pugui haver deixat en part pel camí? Segons la meva percepció, aporten un projecte educatiu singular, no formal, d’acord amb les necessitats de l’entorn i, en el cas específic de les E2O, pensant en les necessitats específiques del jovent que ha abandonat els estudis. Una acollida que empatitza amb els problemes psicoeducatius dels futurs alumnes i s’aproxima a la seva situació familiar. Un seguiment tutorial de l’alumne. Un servei d’orientació formativa i laboral. Uns programes i uns currículums flexibles i adaptats a la significativitat i utilitat de les competències bàsiques i transversals impartides. Uns professionals diversos, no exclusivament docents, escollits en funció de la seva adequació al projecte. Una connexió amb el territori: serveis socials, serveis d’ocupació, insertors laborals, educadors de carrer, altres institucions i entitats que fan formació… És factible que els CFA es transformin del tot o en part en línies similars a aquestes? És desitjable? Són els últims interrogants.
P.S. Dies després d’haver escrit aquest article s’ha celebrat una jornada promoguda per l’Agència FPCAT (Agència Pública de Formació i Qualificacions professional de Catalunya), depenent del Departament de Presidència sobre “Noves Oportunitats al Llarg de la Vida”. La Jornada segons la nota del Govern elaborarà un Document de Bases del model català de noves oportunitats al llarg de la vida. “Posteriorment – continua la nota – el Govern impulsarà un Acord de Govern que permeti presentar un projecte de llei al Parlament el 2024″. La nota de premsa anuncia que es crearà un nou marc normatiu per renovar la cartera de serveis i adequar i adaptar els perfils professionals als nous reptes. Aquest nou marc s’aplicaria als “prop de 250 centres de noves oportunitats per a persones joves i escoles de formació de persones adultes, que seran reconeguts com a nous centres de noves oportunitats al llarg de la vida”… En la línia apuntada per l’article es pretenen integrar tots els equipaments que fan formació de persones joves i adultes. En principi la notícia sembla positiva, si no representa simplement una resposta formal a un dels temes d’actualitat en educació i si s’arriba a desenvolupar amb criteris de flexibilitat territorial, adaptació a les característiques psicosocials dels joves i adultes i amb coordinació dels serveis concernits del territori.
