És la història d’un geni. És una història de superació personal. És una història d’amor. És la vida de Ferran Sunyer i Balaguer, un figuerenc nascut al 1912, matemàtic autodidacta, un superdotat, un home amb una intel·ligència extraordinària, però amb unes greus limitacions físiques: va néixer amb una paràlisi cerebral que no el deixava ni escriure. Podria ser considerat l’Stephen Hawking català, si hagués viscut en una altra època i en un altre país. Però encara diria més: Ferran Sunyer i Balaguer té més mèrit. Per què Hawking va estudiar a Oxford i a Cambridge, però Sunyer no va anar mai a l’escola. Malgrat això es va convertir, durant els anys 50 i 60, en una de les figures matemàtiques de fama mundial més importants del segle XX. Però en aquella època Espanya no formava part del món, ja que estava vivint una de les etapes més fosques i terribles de la seva història. Ferran Sunyer, com molts altres intel·lectuals catalans que no van emigrar, i que es van quedar a casa durant el franquism , va emprendre un exili interior. Va continuar treballant rigorosament, però amb una gran discreció. I tanta discreció l’ha fet passar massa desapercebut, durant massa temps. Però ara tenim l’oportunitat de recuperar la seva memòria. I de fer justícia.
La vida de Ferran Sunyer i Balaguer és la història d’un geni però per damunt de tot, la història d’amor d’una família que va dedicar tots els seus esforços a aconseguir que pugués estudiar i desenvolupar una carrera professional. Primer la seva mare, Àngela Balaguer, que va saber que el seu fill tenia una intel.ligència prodigiosa quan amb només 4 anys, el nen va començar a llegir en veu alta les esqueles de la Vanguardia. N’ havia après tot sol. El seu cosí Ferran Carbona, estudiant d’enginyeria química, li va deixar els llibres de física i química amb què es va iniciar a les matemàtiques. En morir la seva mare, van ser les seves cosines, Maria i Maria Àngels Carbona les que van tenir cura d’ell. Ferran Sunyer i Balaguer mai no va poder escriure, i per tant, tot el seu treball de recerca matemàtica, amb les seves complicades fórmules, i el seu llenguatge específic, les va dictar a la seva mare i a les seves cosines. Directament del seu cervell privilegiat al paper. Resulta difícil d’imaginar la seva capacitat memorística. Estem davant d’un cas excepcional, d’un personatge apassionant amb una vida de pel.lícula. Una vida tan rica a nivell humà com intel.lectual, que no pot passar mai més desapercebuda.
Sempre es diu que les persones vivim després de la mort, mentre algú mantingui viu el nostre record. I els records de Ferran Sunyer i Balaguer estan tots dins de les capses de cartró que s’han obert al Palau Robert a l’exposició La superació d’un matemàtic. Entrem doncs dins d’aquestes capses,on hi ha els records d’un home, que sempre va lluitar per què li reconeguessin els seus mèrits acadèmics a Espanya, però que en ple Franquisme, l’any 1956, es va negar a anar a Madrid a buscar el Premio Nacional de Ciencias Francisco Franco. Un home que viatjava amb la seva cadira de rodes als congressos internacionals de matemàtiques. Que dictava fórmules científiques als seus col.legues però que a l’apartat reservat a la firma, al seu DNI hi posava: “No puede”. Un home de carácter tenaç, però amb bon humor i sociable, que sempre tenia les portes obertes de casa seva pels amics i familiars que el visitaven sovint amb ganes de parlar de literatura o de política, o de jugar a escacs, encara que guanyava sempre.
Ferran Sunyer i Balaguer va ser nomenat investigador del CSIC, el Centro Superior de Investigaciones Científicas a finals de novembre del 1967. Aquest reconeixement, que tan anhelava, va arribar massa tard. Va morir uns dies després, en plenes facultats mentals, de forma inesperada d’una aturada cardíaca.
El comissari de l’exposició, el matemàtic i catedràtic de geometria Manuel Castellet, és també el director de la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer, que forma part de l’IEC, l’Institut d’Estudis Catalans. El dia de la inauguració em va recriminar, molt amablement, això sí, que els periodistes no parléssim mai de matemàtiques. Certament, als mitjans de comunicació hi ha molts números i la majoria són poc científics. Però fins i tots els que som més de lletres sabem apreciar el valor poètic d’una exposició que ens acosta la vessant més humana de les matemàtiques.
