Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta és una entrevista publicada originàriament a eldiario.es
La fama de Richard Gerver (Londres, 1969) arranca quan l’escola que va començar a dirigir va passar en dos anys d’estar entre el 10% de les pitjors escoles del país fins a enfilar-se entre l’elit de 5% de millors centres. La gent volia conèixer la seva història. Va començar a impartir xerrades sobre educació. “Allò va créixer, créixer i créixer”, recorda avui.
Tant va créixer que va acabar sent nomenat millor ponent mundial de 2011 i ha escrit dos bestsellers sobre educació. Ara dedica la seva vida a donar conferències sobre educació, canvi i lideratge. Ha passat per Madrid per participar en un Esdeveniment Saba SM amb professors, amb els quals es va fer fotos i va signar autògrafs com una estrella. En el seu discurs ha instat els docents a transgredir i canviar els sistemes tradicionals d’ensenyament “sense esperar permís, perquè no arribarà”.
Per què no li agrada l’examen PISA?
Els sistemes educatius es basen en ell. Cada tres anys mirem les classificacions i intentem copiar a qui sigui que vagi líder. Hi anem corrent a veure què fan. Portem tres anys parlant fins a la sacietat de Finlàndia. Ara, Xina. Què fan a Xangai? Estan fugint del model acadèmic. Sense deures, menys exàmens, els nens no se separen per habilitats. I nosaltres què fem? Creiem que la manera d’assegurar el futur dels nostres fills és preparar-los per passar exàmens.
Però l’informe concep l’educació d’una manera que en part coincideix amb els seus postulats, quan parla de competències i habilitats per al món enfront del model acadèmic.
És el gran repte per a nosaltres. L’informe és molt complicat i detallat, i té moltes coses importants a dir. El problema és que els polítics i la premsa només es fixen en les taules classificatòries. No rasquen més enllà dels titulars i miren què diu l’informe. Per exemple, l’OCDE et dirà que els països que més problemes tenen avui són els que s’han obsessionat amb els títols acadèmics en comptes d’ensenyar habilitats i competències. En segon lloc, que les habilitats cognitives clàssiques que millor s’examinen no són importants ja per a les empreses. Les habilitats més importants ara són les interpersonals. Això està tot a PISA, però els polítics no en parlen. Només s’interessen en com hem quedat a la llista.
I vostè mira l’informe GEDI (sobre l’índex d’emprenedoria dels països) com un bon indicador.
Hauríem de tenir més en compte el que diuen informes com GEDI. Com més madura està una economia, més depèn de la innovació i l’emprenedoria. A Espanya, amb una taxa d’atur juvenil que ronda el 40%, la majoria dels joves, fins i tot els de més èxit, es treuran el títol perquè els han dit que hi haurà un fantàstic lloc de treball per a ells al final d’aquest procés. Però no n’hi ha. Necessitem que la gent sigui capaç de crear-se el seu propi lloc de treball en comptes d’esperar que una gran companyia l’hi doni. Hem de deixar de crear sistemes educatius que li ensenyin al nen com ha de ser manat i confiar en els altres per ensenyar com buscar oportunitats.
Li trasllado llavors una pregunta que vostè llança als docents en les seves conferències: Com eduquem aquesta generació?
És que ja es comporten així. Només que no se n’adonen i nosaltres no ho valorem. Hem de celebrar que a la seva edat saben més del món del que nosaltres mai vam saber. El que necessitem -perquè ells viuen en un món d’informació- és desenvolupar el seu pensament crític, ajudar-los a qüestionar allò establert, diferenciar entre realitat i ficció, entre opinió, ajudar-los a ser aprenents independents i no dependre de nosaltres. Saben com esbrinar coses per si mateixos, col·laborar, ajudar-se. Necessitem que desenvolupin això de manera real, organitzada, i en siguin conscients.
Esmenta el pensament crític. No sembla que s’exerceixi molt avui en dia. Com es fomenta?
No en sóc el major expert, però no necessita res enorme. Per a mi els processos de pensament crític més interessants ocorren en els nostres primers anys de vida. A l’escola bressol, que molta gent confon i creu que és només assistencial, no educació. Però s’equivoquen. Hi ha professors molt bons que, amb les activitats adequades, deixen que floreixi una cosa tan natural com el pensament crític, perquè som crítics per naturalesa, analitzem i preguntem. La pregunta llavors no és “què fem per inculcar pensament crític”, sinó “com ho fem per construir aquest pensament amb el qual ja naixem i no carregar-nos-el”.
Des d’on es comença a dissenyar una escola per al segle XXI?
Hem de deixar de pensar en com pot ser el segle XXI. La realitat és que no ho sabem. La vida es mou tan ràpid… qui hauria sabut fa 20 anys com viuríem ara? Hem de preparar els nostres nens per lluitar amb canvis, un futur incert, en comptes d’en certeses. La meva generació va ser educada per creure en certeses. Hem de preparar els nens per al canvi. No som bons bregant amb el canvi. No ens agraden les incerteses, no tenir el control. I això és per la forma en què vam ser adequats.
Al final tot sistema depèn dels seus professors. Vostè comenta en els seus discursos que estan desmotivats. Com ho revertim?
El primer que no hem de fer és canviar constantment de llei. Espanya en concret és especialment complicada amb els seus 17 estats, però a tot arreu. No hi ha sistema que canviï tant com l’educatiu. Els professors se senten constantment desautoritzats. Res és més desmotivador per a una persona que sentir que ja no tenen valor, o control. Quan mires Finlàndia, que malgrat l’últim PISA [ha caigut al lloc 12] tenen un molt bon sistema, han tornat en els últims anys el poder al professor. A canvi, hi ha una gran exigència en els estàndards per als mestres. Els docents han d’estar preparats per canviar, aprendre i adaptar-se.
Quin rol juga la tecnologia a les aules? Hem de prestar més o menys atenció?
La tecnologia no canviarà l’educació. És important perquè és cultural, és una part creixent de les nostres vides avui. El que critico és la gent que creu que per introduir tecnologia a l’aula s’arreglarà tot. Només per ficar ordinadors o una pissarra digital. La tecnologia pot ser un catalitzador, una eina, però no és la resposta. Hem de deixar els nens que portin la seva pròpia tecnologia a classe. Necessitem bones connexions, deixar-los portar els seus telèfons, els seus tablets, i que ens ensenyin com introduir això a l’escola. L’educació serà sempre una qüestió fonamentalment d’éssers humans, del desenvolupament d’una persona. I per fer això la tecnologia no dóna respostes.
Expliqui abans d’acabar què va fer en el seu col·legi per aconseguir aquests resultats, que al final és el que l’ha portat fins aquí.
En la primera reunió amb els professors els vaig preguntar: Per què l’escola no és tan emocionant com Disneyland? Volia crear un lloc en el qual els nens fessin cua per venir. Que el que experimentessin fos dinàmic, ple de contingut i experiències pròpies, no s’asseguessin darrere d’un pupitre i escoltessin. Que veiessin que el que estudien no és només perquè ho posi en un currículum, sinó que sabessin que les habilitats que adquiriran les podran aplicar en situacions de la vida real.
Vam fer un set de televisió perquè els nens veiessin per què és important aprendre a llegir i escriure, per exemple per fer el seu propi programa de televisió. També vam construir un museu perquè els nens veiessin la importància de la ciència. Crec que quan millor aprenem és quan som molt molt joves. Em fascina una estadística que diu que el 70%-75% del que aprenem tota la vida ho aprenem abans de complir cinc anys. Abans fins i tot de començar l’educació obligatòria. Som màquines d’aprendre. Jo volia treure aquesta màquina a través, si vols, d’una forma més sofisticada de jugar, més metòdica.
