Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona
Sóc dels que penso que el fet religiós forma part indestriable de la cultura humana i de la vida de moltes persones. En aquest sentit, tot el que fa referència a les religions i a la religiositat no només em sembla imprescindible per comprendre la història dels humans, sinó que es tracta d’una perspectiva molt rellevant per donar sentit i profunditat a moltes de les decisions i comportaments de les persones d’avui, tant individualment com col·lectiva. En aquest sentit, em sembla d’allò més natural que el fet religiós formi part del currículum escolar, és a dir, d’aquella selecció de cultura que la societat d’avui ofereix a les generacions joves per tal no solament de fer-les partícips d’un patrimoni que ens ha constituït com a poble, sinó d’ajudar-los a construir-se com a persones lliures, autònomes, completes i creadores de futur.
Des dels inicis de la democràcia, el lloc i la funció de la religió al sistema educatiu català ha estat un tema mal resolt, i hi ha pràcticament unanimitat a considerar que la causa es troba en els acords que l’Estat espanyol va signar amb el Vaticà l’any 1979, amb la constitució acabada de referendar, seguida de la incapacitat dels diversos governs per actuar amb independència de criteri, per respectar efectivament els drets de les minories i per complir el que dicten els principis que han inspirat tota la legislació educativa. D’una manera sumària, la cosa funciona de la manera següent: tots els centres escolars tenen l’obligació de reservar un temps del seu horari lectiu per a l’ensenyament de l’assignatura de religió que, en tot cas, serà opcional, tant en els centres públics com en els concertats, per a l’alumnat; els objectius, continguts i criteris d’avaluació no els decideix l’administració educativa (com sí que és el cas de la resta d’assignatures), sinó la pròpia confessió religiosa que, alhora, és l’encarregada de seleccionar i proposar el professorat (al marge, doncs, de les vies ordinàries) que, no obstant això, serà contractat i pagat per l’administració pública. Això, que només era vàlid per a la religió catòlica, l’any 1992 es va fer extensiu, sobre el paper, a la religió jueva, protestant i islàmica, en unes condicions molt semblants a les fixades per a l’ensenyament de la religió catòlica.
Per què considero que és una qüestió mal resolta? Primer de tot, perquè no s’ensenya el fet religiós, sinó una religió concreta i des de la seva òptica exclusiva. Segon, perquè s’obliga els infants i adolescents a separar-se en funció de la seva adscripció/elecció religiosa: no és un diàleg entre les diverses religions, ni sobre el pluralisme religiós. Tercer, perquè es discriminatori envers l’alumnat que opta per no fer aquesta assignatura, obligat (abans de 1990 i a partir de 2014) a fer una assignatura més (abans Ètica, ara Valors socials i culturals), presentada enganyosament com si fos la versió laica de la Religió, o bé (entre 1990 i 2014) a restar a l’escola sense poder fer res de profit, per imposició judicial –només se li garanteix que no quedarà desemparat-, amb l’argument de no perjudicar l’alumnat que ha optat per fer Religió. Quart, perquè la contractació del professorat és anòmala, allunyada dels criteris vigents en els serveis públics (com s’ha vist en el cas d’algunes sentències judicials favorables a professors a qui no s’ha renovat el contacte per motius extralaborals). Cinquè, perquè fins ara les famílies que han optat perquè els seus fills cursin alguna de les religions no catòliques no han vist satisfet aquest dret que la legalitat els reconeix. I sisè, perquè en uns moments en què es retallen les plantilles dels centres públics, resulta que sovint al professorat de religió catòlica se li encomana la docència d’altres matèries més o menys afins, o bé, en d’altres casos, s’ha assignat professorat de religió catòlica a centres on senzillament no hi ha alumnat suficient per dur-la a terme…
En societats plurals, també des del punt de vista religiós, i complexes, com la catalana, en un moment històric ple d’incerteses, d’inseguretats, que tendeix a convertir l’experiència només en un obstacle per a la innovació i l’esperança en un recurs de babaus i il·lusos, els nois i noies necessiten espai i temps a l’escola per a aquell coneixement que no encaixa en el món científic i material, per a allò expressiu, allò simbòlic, allò espiritual, allò transcendent, per als neguits i els anhels que configuren una vida plenament humana. L’escola no hauria de ser el lloc per a les doctrines religioses confessionals compartimentades, sinó per a l’aproximació crítica i personal, per al diàleg, la reflexió i el contrast entorn d’aquests sabers. Som una societat prou madura i assenyada com per dir prou a una situació indefensable i per confegir plegats una alternativa més coherent i més útil. Mentrestant, els drets de les persones hi són per ser satisfets, i no s’hi val a escudar-se en l’escassetat de la demanda o en la dificultat de trobar professorat, com s’ha al·legat des del Departament d’Ensenyament. Si el problema és que no es veu amb bons ulls que en alguns centres es facin classes de religió islàmica al costat de les de religió catòlica, és arribat el moment de fer un nou plantejament, que no discrimini i que sigui millor per a tothom.
