Francesc Imbernón és catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona
Ja sabem que el camp de l’educació es mou, moltes vegades, per modes. I una de les darreres és l’avaluació i els informes que fan organitzacions internacionals. I ara s’ha tornat al tema amb la publicació del recent informe TALIS de l’OCDE, sobre les condicions de l’ensenyament i aprenentatge a secundària, on s’incideix en el tema de les avaluacions del professorat i altres aspectes dels centres.
I comencen a aparèixer interpretacions de polítics i de mitjans de comunicació. Algunes pretenen ser constructives i altres portar l’aigua al seu molí. Ja diu l’informe a la introducció que les respostes de professorat i directors són subjectives, faltaria més, ja que es fa en un qüestionari de paper i llapis tancat, que ja se sap en l’àmbit de la recerca que té certes limitacions sobre les seves conclusions. Un qüestionari escrit moltes vegades es respon més per ser políticament correcte que no per dir la veritat del que passa. Això no obvia que benvinguda sigui qualsevol reflexió sobre l’ensenyament si això permet millorar l’educació dels adolescents en aquest cas, que ja sabem que és l’etapa que s’està “patint” més.
I ara fem una ullada a l’informe. La primera dada que crida l’atenció és que un de cada quatre professors de la majoria dels països perd al menys 30% del temps d’ensenyament a causa de la conducta pertorbadora dels estudiants o de les tasques administratives, i en alguns s’eleva al 50%. Això és culpa del professorat quan l’administració mira cap un altre cantó davant la diversitat de l’alumnat? Ja diu l’informe que el personal pedagògic de recolzament i l’equipament és inferior a la mitja de la OCDE.
També trobem una cosa evident que ja se sap fa temps: el professorat que té un més alt desenvolupament professional tendeix a estar millor preparat per enfrontar-se als reptes de l’ensenyament. I aquí estem baixos de desenvolupament. Això és evident, ja que s’està eliminat brutalment la formació permanent i no hi ha carrera docent. És culpa del professorat? Després diu que el professorat espanyol té una idea de l’ensenyament a favor de la transmissió directa i no constructivista i que col·laboren poc entre ells. La formació, la carrera docent amb un bon estatut docent, la modificació de l’accés a la professió i els incentius no ajudarien a canviar a aquesta concepció històrica i cultural de la secundària?
Ara bé, algunes interpretacions, sobre tot alguns mitjans, han posat èmfasi en què el nostre professorat no se l’avalua i no dic que no sigui cert, però el que no diuen és una conclusió de l’informe: que l’avaluació del centre i l’avaluació del professorat mostren escassa relació amb l’ambient de les aules. L’avaluació del centre tampoc s’associa de forma destacada amb l’eficàcia del professor. Per això Finlàndia està després de l’Estat Espanyol en aquestes avaluacions. No estem en contra de l’avaluació, però que sigui de tota mena: del professorat, del centre, de la inspecció i de l’administració, o sigui, de tots els elements del Sistema Educatiu. Una avaluació democràtica i sistèmica ajudaria a millorar l’ensenyament. Segur. Però qui posa el picarol al gat?
I torna a sortir l’autonomia del centre que diu l’informe que en tenim menys de la mitja de la OCDE, i també el debat sobre la direcció escolar. Alguns ja es freguen les mans per tornar a dir que és necessari una direcció “professional”. No s’ha demostrat encara, ni l’informe ho demostra, que un director o directora professional faci millorar al centre, sinó el que es demostra és que la formació de la direcció i el seu lideratge pedagògic el que millora el centre i no el ser un director de recursos humans.
També s’ha parlat de la percepció del reconeixement, ja que surt que es té una sensació de falta de valoració (no de satisfacció de la feina feta), i encara que la societat valori el professorat com diuen les enquestes sociològiques, no podem evitar pensar que com es pot sentir un professorat que ha estat en els darrers anys castigat pels retalls, les propostes agressives de l’administració i ser bocs expiatoris de la crisi econòmica?
I para acabar, s’ha de dir que la mostra de l’Estat espanyol és de 3.339 professors i professores i 192 directors i directores. Ja sabem que la mostra pot ser suficient estadísticament per donar dades quantitatives mitjançant una enquesta, però no permet extreure conclusions per legitimar polítiques publiques, ni generalitzar determinades pràctiques educatives del professorat. És un informe més. A tenir en compte però relativitzant les seves dades.
