Article publicat a Agenda Pública
Els últims anys de l’adolescència i l’entrada a la vintena són una cruïlla biogràfica. El plantejament i el desplegament del projecte vital d’un jove depenen de l’èxit o fracàs de les transicions formatives i laborals que emprèn en aquests anys crucials.
Es tracta d’una etapa complexa i delicada, en la qual travessa experiències i esdevenen episodis que poden tenir un impacte irreversible en la seva vida, així com en les seves actituds i comportaments socials. En ciències socials parlem de “efecte cicatriu” (scarring effect) per referir-nos als efectes que determinades circumstàncies contextuals (d’índole econòmica, política, social o financera) tenen en la joventut d’un individu i que després segueixen influenciant les seves decisions i preferències durant la resta del cicle vital.
El flagell de la crisi s’ha acarnissat sobretot amb els de la vintena a Espanya. Els problemes d’inserció laboral, d’estabilització contractual i de promoció professional dels nostres joves s’han anat agreujant des del 2008 fins la data d’avui. Sabem que el perllongat estancament en situacions precàries i d’atur involuntari en el mercat de treball ha provocat notables retards en la seva emancipació i una major dependència dels seus pares. A més, existeix evidència que les condicions a l’inici de la trajectòria laboral mantenen efectes persistents en el temps. No obstant això, es reflexiona encara poc sobre els efectes a llarg termini que el context macroeconòmic actual produirà en els valors i en les creences d’aquestes generacions, sobretot pel que fa a la seva visió política i la seva percepció del món.
En un interessant estudi titulat Growing Up in a Recession: Beliefs and the Macroeconomy, Paola Giuliano i Antonio Spilimbergo, dos investigadors de l’Institute for the Study of Labor de Bonn, investiguen els efectes permanents que els xocs macroeconòmics poden tenir en la formació d’actituds i creences socials dels joves que tenen entre 18 i 25 anys. En el seu treball utilitzen les dades disponibles entre 1972 i 2006 en l’enquesta d’opinió nord-americana General Social Survey. Es tracta d’una enquesta estandarditzada, realitzada cada any a una mostra representativa de nord-americans de totes les edats. En la seva explotació els dos investigadors confirmen que les cohorts del grup d’edat seleccionat són les més sensibles als condicionaments de tipus econòmic, especialment pel que fa a la formació i a la permanència de determinades actituds socials i polítiques. El seu treball entronca amb una línia de reflexió clàssica en la sociologia (vegeu Karl Mannheim), que atribueix a les experiències juvenils un efecte durador i distintiu sobre el perfil sociopolític dels membres de diferents generacions.
En concret, s’ha corroborat empíricament que aquelles persones que han viscut èpoques de recessió econòmica durant la seva joventut són més proclius a afavorir un paper redistributiu i integrador de l’Estat per a reequilibrar les desigualtats generades per l’economia. D’altra banda, haver travessat períodes d’inestabilitat estructural durant aquestes etapes alimenta un alt nivell de desconfiança cap a les institucions de govern. Es constata així una coexistència entre la demanda explícita d’una major i millor intervenció pública en la gestió de les desigualtats i la desconfiança en els mecanismes tradicionals de delegació i representació institucional. Aquestes dues perspectives cristal·litzen durant la joventut, quan els enquestats han viscut almenys dotze mesos de recessió econòmica entre els 18 i 25 anys, però es mantenen al llarg de tota la trajectòria vital d’aquestes persones.
Pel que fa a l’actitud que es manifesta davant els problemes del mercat de treball, qui pateix una recessió econòmica durant els últims anys de l’adolescència i abans d’haver complert els 25 anys acaba confiant més en la sort que en l’esforç personal per tenir èxit en la vida. Aquesta menor confiança en la possibilitat que l’esforç es tradueixi en assoliment suposa un possible canvi en la forma d’entendre el compromís amb l’etapa formativa i la motivació personal del jove en la seva transició del sistema educatiu al món del treball. És una actitud que pot fins i tot afavorir un replantejament general del significat del treball en la nostra societat: els joves d’avui s’estan acostumant a la precarietat. Cada vegada menys tenen al seu abast la perspectiva d’una ocupació vitalícia i de la seguretat social que això portava adscrit. És inevitable per a ells bregar amb la incertesa i la inseguretat, havent ja incorporat la flexibilitat en la seva personalitat i estil de vida, tal com vaticinava el sociòleg Richard Sennett a finals dels noranta.
A Espanya la precarietat laboral és un element central i prolongat en les experiències de la gran majoria dels joves dins del mercat de treball. D’altra banda, la desil·lusió personal que aquesta comporta poc a poc reverteix en una profunda desconfiança envers els polítics que no saben oferir solució adequada a aquests problemes.
Saber que les dificultats que enfronten els joves en l’actualitat no només tenen impactes immediats en el seu benestar, sinó també possibles conseqüències polítiques a llarg termini que poden minar l’estabilitat institucional, és una qüestió que no hauria ignorar-se en l’agenda pública. Tard o d’hora, la rendició de comptes, de tipus polític, dependrà d’aquella generació que en la crisi actual, i precisament en l’etapa més complicada de la seva planificació vital, s’ha vist privada d’estabilitat i perspectiva de futur.
Independentment de quan i com acabi la crisi, es fa cada vegada més oportuna una intervenció eficaç a favor d’aquells joves que des de ja estan veient debilitades les bases de la seva transició a la vida adulta. En cas contrari, amb elles poden quedar alterades també les seves orientacions polítiques i els seus valors i actituds socials.
En paraules del poeta polonès Stanislaw Jerzy Lec, “les ferides cicatritzen, però les cicatrius creixen amb nosaltres”.
