Els i les alumnes en situació socioeconòmica desfavorable a Espanya tenen fins a tres vegades més possibilitats de repetir curs en l’educació obligatòria que la resta d’estudiants. Més de la meitat (53%) han passat dues vegades pel mateix nivell. Ho diu un informe de l’OCDE del qual s’ha fet ressò l’Institut Nacional d’Avaluació Educativa (INEE, en les seves sigles en castellà) i que assenyala que els nois i noies de famílies més pobres no només tenen més dificultat per aconseguir cert nivell de competències, sinó que, a igualtat de competències, estan abocats a fracassar més en els estudis que altres companys de famílies amb ingressos més sobrats.
Pobresa i fracàs escolar són dues variables la relació de les quals ja no agafa ningú per sorpresa. Però, que una porti a l’altra mereix almenys una reflexió sobre quin és l’estat de la xarxa que s’encarrega de protegir els més petits de caure en edats primerenques en la desmotivació, l’apatia i el desinterès per l’aprenentatge.
Luis Esteban, director del CEIP Francisco Arranz de Madrid, apunta a causes multifactorials. “Que un nen o nena no vagi pujant esglaons amb la mateixa rapidesa que els seus companys sol ser degut a una barreja de factors, com una situació econòmica desfavorable o una estructura familiar complexa, entre molts altres”.
Al centre que dirigeix, situat al districte madrileny de Latina, 67 estudiants dels 448 que hi ha a les aules estan intervinguts per serveis socials. Altres 32, la situació dels quals és encara pitjor, formen part del projecte que Ajuda en Acció està desenvolupant a l’escola. “Són nuclis de persones que estan fora del sistema, que no tenen permís de residència, que treballen sense contracte…”, descriu Esteban.
En els últims anys, la pobresa infantil s’ha disparat fins a arribar a xifres dramàtiques. Si entre 2006 i 2008 la taxa va baixar fins situar-se al 26,2%, des de 2010 no ha deixat d’escalar. Espanya és el segon país de la UE amb més nens i nenes afectats per circumstàncies de veritable necessitat. Més de dos milions i mig de menors (29,9%) viuen en llars amb ingressos per sota del llindar de la pobresa relativa, segons dades d’Eurostat recollides per l’informe de Save the Children de principis d’any, i el 33,8% estan en risc, una xifra que sobrepassa en cinc punts la mitjana europea (28%).
“Les circumstàncies tan difícils que viuen a casa afecten i molt a la seva actitud a l’escola. Molts passen sols la tarda perquè els seus pares treballen amb horaris impossibles que, no obstant això, accepten perquè és l’únic que tenen. Altres veuen els seus familiars en atur, amb molts problemes per tirar endavant”, indica. Aquests estudiants no tenen motivació ni expectatives de futur perquè el nucli bàsic, que és el familiar, no pot alimentar les seves il·lusions.
En aquests casos, que en els últims anys s’han multiplicat, l’educació compensatòria és el pot salvavides que pot rescatar els i les alumnes de l’exclusió social. Però aquest armilla d’emergència amb prou feines pot ja sortir a la superfície. La partida d’educació dels pressupostos generals de l’estat de 2015 dedicada a programes especials de suport és de poc més de 5 milions d’euros. En 2014 van ser 70, fet que suposa una retallada de més del 92% dels fons. El 2012 aquesta mateixa partida sumava 169.800.000 d’euros.
“Amb 27 estudiants per classe, tot i que fem esforços ingents per atendre les necessitats de cadascú, no és possible prestar una atenció extra als que tenen més dificultats. A l’escola comptem avui amb una sola mestra de compensatòria i a mitja jornada. I amb això , epavila’t”, diu Esteban. Els requisits per poder accedir a aquests programes, que vetllen per garantir l’accés, la permanència i la promoció en el sistema educatiu de l’alumnat en situació de desavantatge social, són cada vegada més rígids.
Un accés cada vegada més restringit
“Fins fa dos anys, a les classes de compensatòria estaven els estudiants amb desfasament curricular d’almenys dos anys, els alumnes que viuen en entorns desafavorits i els que tenen problemes en el domini del llenguatge. Ara, la Comunitat de Madrid només permet donar suport a l’alumnat amb desfasament del currículum. La resta queda a la seva sort i, a mesura que passen els anys, la distància que els separa dels seus companys és cada vegada més gran”, denuncia el mestre.
Fer aquesta selecció, opina Luis, “vol dir que estem davant d’un sistema poc preventiu, que només actua quan l’estudiant ja s’ha despenjat”. En aquest estadi, ja és molt més complicat que recuperi el ritme de la resta de companys i gairebé l’única sortida que ofereix el mateix sistema que el desprotegeix és la repetició de curs. Segons l’informe de l’OCDE és precisament aquesta manca d’equitat en l’accés a suports primerencs un dels factors que determinen el percentatge d’estudiants que no promocionen.
A Espanya la taxa d’alumnes que cursen dues vegades el mateix nivell és molt superior a la d’altres països europeus. Gairebé un de cada tres ha repetit durant la seva etapa en l’educació obligatòria, una xifra que està per sobre del 12% de mitjana a Europa. A més, és el setè país de l’OCDE -d’un total de 61- en què és més probable que un estudiant amb dificultats socioeconòmiques no promocioni i l’únic de tots els examinats per l’organisme internacional –juntament amb Bèlgica– en què el percentatge de repetició ha augmentat en els últims anys. La tendència en la resta és precisament la contrària perquè, com explica l’estudi, “no està clar si retenir els estudiants en el mateix curs millora el seu comportament i la seva relació amb l’escola”.
¿Repetir curs és sempre efectiu?
En aquest sentit, Esteban creu que el fet d’obligar a un alumne o alumna a tornar a passar per un curs solament és necessari en nivells primerencs, quan el que està en joc és l’aprenentatge de les competències bàsiques (lectura, escriptura i aritmètica) . “En cursos més alts, els nois i noies ja tenen eines per aprendre, pel que aquí el que està fallant són altres coses a les quals no sempre mirem, com la motivació, la il·lusió, les expectatives de futur…”, explica. “En aquests casos, afegeix, repetir implica separar del grup i fins i tot estigmatitzar, la qual cosa és negatiu sempre per a l’estudiant. El sistema ha de flexibilitzar i mirar més enllà de les habilitats intel·lectuals”.
Al CEIP Francesc Arranz, 6 alumnes van repetir 2n de Primària perquè, assegura Esteban, “no comptaven amb la base de l’edifici sobre el qual construir l’aprenentatge”; cuatre van cursar de nou 4t i només un es va quedar en 6è. “En l’últim curs veiem xavals que ja estan en un altre món, molt separats de la resta d’estudiants de la seva edat en molts aspectes, però no per això sempre és desitjable retenir-los a l’escola un curs més”, afegeix. L’estudi de l’OCDE s’atreveix a apuntar que en algunes ocasions es recorre a la repetició de curs “no tant per ajudar a l’alumnat que queda enrere, sinó com una forma de càstig per sancionar seu mal comportament”.
Perquè millorar el rendiment acadèmic no és l’únic i més important que s’aprèn a les aules. I encara que la LOMCE porta aquesta marca al front, els que treballen amb guix i pissarra insisteixen: “No ens obsessionem amb les notes. El fonamental és que els xavals estiguin feliços i integrats, que estenguem vincles i ponts amb ells. I per aconseguir-ho la premissa és que tots tinguin les mateixes oportunitats”.
