És natural que les nenes juguin a ser princeses? I que ho facin en un espai d’oci infantil que exalça un estereotip de bellesa femenina reproduïnt l’escenari d’un spa? Algunes protestes per l’aterratge de la cadena Princelandia a Catalunya -amb dos centres, a Sabadell i Granollers- han reobert el debat sobre la necessitat que els espais de lleure -infantil i juvenil- siguin capaços de trencar els rols de gènere.
La cadena Princelandia, que compta amb una vintena establiments arreu d’Espanya, ofereix a les nenes d’entre 5 i 12 anys sessions de bellesa i salut amb manicura, perruqueria o maquillatge, tot adornat “amb accessoris i vestuaris per a què les nenes se sentin femenines i en un món màgic”, segons consta al web principal de la cadena. En la seva publicitat, tanmateix, Princelandia puntualitza que no són un spa “a l’ús”, sinó un espai de fantasia que té les seves bases en un “model educacional” relacionat amb la salut i el benestar, no en va les monitores que hi treballen, segons l’empresa, acrediten una formació de caràcter educatiu.
La seva obertura a Catalunya, però, ha estat sorollosa, atès que alguns col·lectius feministes i juvenils s’hi han manifestat en contra argumentant que “reprodueix estereotips sexistes” i que “exalta un concepte de bellesa ideal” que sovint és inassolible i que pot generar frustració entre les nenes. La darrera protesta va tenir lloc a Granollers dissabte passat.
El glamur tenyit de rosa, però, és tan sols una façana, segons la responsable de la franquícia de Sabadell, Cristina Cruz, que reivindica que l’establiment és inclusiu més enllà del que apareix als anuncis. “No discriminem a ningú: hem tingut nenes que s’ha disfressat de pirata i nens que s’han pintat les ungles”, detalla Cruz per treure ferro a les acusacions, i afegeix que principalment el que han celebrat són festes d’aniversari. “És un espai de fantasia on els nens són lliures”, sentencia Cruz.
A més, aquesta responsable lamenta que es posi en la diana Princelandia i no d’altres empreses d’oci que, igual que ells, ofereixen els seus serveis sobretot a un gènere en concret, “com pot ser un karting” -en el cas dels nens-, segons posa com a exemple. Més enllà de les protestes aquests dies, aquest tipus d’oci va generar polèmica el maig passat al País Valencià, coincidint amb la publicació d’un estudi al respecte.
Un estudi de la Universitat de València, impulsat per l’educadora social Sara Vierna, constatava els efectes perniciosos del que considerava una “sexualització del joc”, sobretot tenint en compte que el paper fonamental que, segons l’estudi, té l’activitat lúdica en el desenvolupament cognitiu i social de cada infant. “Els nens i nenes aprenen a pensar, construir-se i ubicar-se socialment […] a través del joc”, constatava la investigadora, per després afegir que el missatge que rep una nena en un local d’aquest tipus és que “el físic és tan important que, en el seu dia especial, ho celebra dedicant-lo a ell”. Això, segons Vierna, fa més vulnerables els infants davant futures psicopatologies.
Un dels espais de lleure infantil que en els darrers anys han treballat per combatre els estereotips i fomentar la igualtat de sexes són els esplais i caus. “Fa uns quants anys no era un tema que preocupés especialment als monitors, però poc a poc el debat ha anat entrant als esplais, i des de fa un temps es treballa per trencar amb els rols de gènere. Potser per tradició i sense adonar-nos-en encara reproduïm alguns rols d’aquest tipus, però està en constant plantejament”, explica Berta Mundó, secretària general de la federació Esplais Catalans.
“Hauríem de tenir assumit que hi ha altres maneres de ser nen o nena”, constata Mundó, contrària a espais com Princelandia. “Les ofertes d’aquest tipus”, prossegueix, “són negatives perquè ajuden a reproduir un estereotip que no és real”.
És només Princelandia?
Aquest espai d’oci, qui sap si pel seu rosa cridaner i la seva apel·lació oberta a les princesetes, ha estat blanc de crítiques, ¿però és l’única oferta de lleure infantil que cau en el parany dels estereotips i que s’allunya d’un model coeducatiu? “És el reflex d’una societat androcèntrica, i encara que no es manifesti de manera tant evident en altres espais de lleure, existeix”, constata la sociòloga Marina Subirats, que defensa que si bé la societat avança en igualtat de sexes pel que fa a les oportunitats, no ho fa en relació al pes de cada gènere. “Jo tinc possibilitat de ser catedràtica o futbolista; el problema no és aquest, sinó que quan ho sigui seré més despreciada que un home en la mateixa situació”, explica. Aquesta “devaluació d’allò femení”, segons Subirats, es trasllada també al lleure infantil, a l’esport o a la televisió.
Subirats considera, a més, que aquest tipus d’oci no es pot deslligar d’un “model de publicitat i de formes de consum”. “Abans limitar-te a papers domèstics era una imposició; ara arriba a través de la seducció: s’accepta com un paper bonic”, exposa amb contundència. Per lluitar-hi en contra, Subirats reivindica el paper de l’educació i dels mitjans de comunicació, tot i que en el cas del primer lamenta que s’hagi eliminat l’assignatura d’Educació per la Ciutadania, i del segon, assegura que “no hi ha manera que en facin cas”.
Aquestes dues vies també servirien per incidir en les famílies, segons Subirats, que són les que opten per portar els seus fills a centres d’aquest tipus perquè, segons constata la recerca de la Universitat de València, consideren que els valors “tradicionalment femenins” que destil·la l’empresa són positius per al desenvolupament de les seves filles.
