Arriben als 18 anys i la majoria deixa els centres on ha crescut pel carrer. Els nens estrangers que van arribar sols a Espanya i van ser integrats en el sistema de protecció a la infància han de madurar de cop, buscar una feina i una llar per si mateixos. “El trist és que en aquests anys de treball hem comprovat que els nois que surten més o menys feliços dels centres ho fan malgrat el sistema, no gràcies a ell”, assenyala Núria Empez, educadora social i coordinadora del llibre Dejadnos crecer. Menores migrantes bajo tutela institucional (Virus editorial), que dóna compte del tracte que reben aquests nens per part de les institucions encarregades de protegir-los.
Quan un menor estranger és localitzat per les autoritats i no està a càrrec de cap adult, l’Estat té l’obligació de fer-se’n càrrec, de protegir-lo, segons la Llei d’Estrangeria i les diferents normes nacionals i internacionals de protecció a la infància. No obstant això, a les denúncies sobre la dificultat per accedir a aquest dret -per pràctiques com les proves de determinació de l’edat- s’hi suma el “maltractament institucional” que pateixen els que accedeixen al sistema de protecció, critiquen els responsables del llibre.
“Als 18 anys, la majoria d’aquests nois són analfabets funcionals”, critica Empez, que al costat de diversos educadors socials i professionals que treballen en el circuit d’atenció a la infància van decidir retratar en un llibre el sistema de protecció que els envolta diàriament. “No estem en contra que hi hagi centres de menors, el que plantegem és que el sistema té les mateixes mancances que es podrien donar en una família, situacions en què es declararia el menor en desemparament”, explica Núria.
El terreny socioafectiu és una de les principals mancances sobre les quals adverteixen els professionals. Més enllà d’alimentar-los i donar-los un sostre, troben a faltar “la criança”, diu Empez. Els autors van decidir franquejar la “distància òptima” recomanada per no acostar massa als nens en el desenvolupament del seu treball. “No hi ha diferència entre la Núria persona i la professional”, resumeix l’autora. “La distància òptima és l’abraçada”, recull el llibre.
A més, amb els menors estrangers la distància es materialitza en els propis centres als quals són derivats. “Hi ha un sistema paral·lel per a aquests menors en la majoria de les regions, com Andalusia, Catalunya, València o Madrid, que es basa sobretot en macrocentres. A Catalunya, per exemple, són llocs molt bonics però on els xavals es socialitzen només entre ells. Són 20 o 30 nois al mig del camp”, explica Empez. L’educadora defineix com “anecdòtic” quan un espanyol ingressa en els centres, “però els serveix per cobrir l’expedient per justificar que no es margina a aquests nens”. El resultat: la integració dels menors és gairebé impossible.
“Això afecta en el pla de la integració i la socialització. Aquests nois es barregen entre ells, van a cursos amb altres ‘nois de centres’… Hi ha una endogàmia que els converteix en analfabets funcionals quan surten perquè no saben fer res per si mateixos”, explica la Núria. “La majoria no crea llaços ni xarxes de contactes fora del centre i és el capital social el que et dóna un cop de mà per tirar endavant després”. No obstant això, quan surten no coneixen ningú a qui trucar. Tornen a estar sols.
Els autors es refereixen sobretot als nois perquè són els més nombrosos entre els menors estrangers no acompanyats (MENAS), com es defineix a aquests joves. Més complicada és l’arribada de noies, que requereix una anàlisi diferenciada -indica un capítol del llibre- perquè moltes vegades són víctimes de xarxes d’explotació sexual o laboral, “context en el qual resulta molt difícil, moltes vegades impossible, el seu accés al sistema de protecció”.
“Intentarem tornar-al teu país”
La Núria i els seus companys ja han acomiadat a molts joves que surten amb problemes psicològics, que no compten amb eines per portar les regnes de les seves vides, sense haver completat els seus estudis. “Si el que es pretén és protegir els nens, que siguin feliços, veiem que no, això no passa. La metodologia que utilitzem no és l’adequada”, adverteix Empez.
Però l’objectiu no sempre és la protecció, tem Núria. “La sensació que tenim després de tots aquests anys de treball és que encara que la Llei d’Estrangeria preveu la protecció, Espanya ha signat la Declaració dels Drets de l’Infant i està obligada a complir aquesta llei, però la intenció és ‘anem a posar-los-ho el més difícil possible’, amb l’excusa de l’efecte crida que, segons la seva opinió, no és real. “Per molt malament que els tractis, ells segueixen venint”, indica.
Altres de les seves crítiques es dirigeixen a la intenció del Govern de retornar els menors als seus països, recollida en la Llei d’Estrangeria i en el protocol MENAS del Govern. “Nosaltres també pensem que els nens han de créixer en les seves famílies, però les devolucions s’estaven fent sense garanties. Es deixava als menors a la frontera i Espanya no s’assegurava que aquest menor acabava amb la seva família”. La Núria recorda el cas d’un noi repatriat des de Barcelona el 2006. “Se’n va anar enganyat i el van enviar a un orfenat a Casablanca. La mare ni sabia que estava al Marroc”, explica.
Les repatriacions sumàries d’aquest tipus en què la policia entrava en els centres a la meitat de la nit es van acabar, afirma l’educadora. Però les seqüeles romanen. “El missatge de benvinguda, el primer que els diuen segueix sent ‘intentarem tornar-te al teu país”, afirma. Com a conseqüència, els joves experimenten brots d’ansietat i molts s’escapen dels centres. “Tot i que les repatriacions no han estat molt nombroses, les fugues sí que han estat massives. L’impacte ha estat molt gran. Les repatriacions no han estat moltes, és veritat, però això explica-ho als menors que han tornat”, reflexiona Núria.
Aquestes devolucions sense garanties van ser frenades per la justícia, de la mateixa manera que ha passat recentment amb la prohibició de les proves de determinació de l’edat a menors amb passaport vàlid. “S’ha produït gràcies a un pols entre les ONG i el sistema, però la justícia és lenta”, apunta Empez. El respecte als drets d’aquests menors no poden dependre del temps, dels advocats i dels testimonis d’afectats que s’atrevissin a compartir els seus casos, diu. “Quants nois i noies s’hauran quedat fora en aquests anys”.
L’educadora anima a aprofitar els recursos que s’empren per a aquests menors en el seu benefici i en el de la resta de la societat ia qüestionar els mètodes que deixen dia a dia a aquests joves al carrer gairebé sense oportunitats. “Com diem en el llibre, que els deixin créixer, perquè si tu poses els mitjans, la gent s’espavila sola”, conclou.
