Els mitjans s’han fet ampli ressò del decret que obre la possibilitat que els graus universitaris tinguin plans d’estudis de tres anys per facilitar, segons el preàmbul de la disposició esmentada, la mobilitat dels estudiants en l’anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). Com que la decisió de deixar els graus com estan o passar-los a tres anys i el moment de fer-ho es deixen en les mans de les universitats, el decret pot semblar inobjectable: es pot fer tot el que es feia abans i s’obren noves possibilitats que no existien.
Es parla, sobretot, de preus i de mercats…
I com és, aleshores, que ha generat tantes crítiques i tanta oposició? En primer lloc, perquè una formació universitària de cinc anys, que ara es podia assolir amb quatre de grau i un de màster, en requerirà tres de grau i dos de màster, combinació més cara perquè la matrícula de màster ve a costar, si més no, el doble que la de grau. El ministre ho sap, i sembla que també comença a ser conscient que la ciutadania dóna senyals fefaents d’indignació, i ha afegit a l’argument europeu un d’exemplarment cínic: les famílies estalviaran diners, perquè per obtenir un grau ja només caldran tres anys i no quatre. Deixant de banda la secretària d’estat d’Educació, Montserrat Gomendio, que creu que en tres anys es pot assolir una formació millor que en quatre, tothom entén que tres és menys que quatre i que renunciant a la formació universitària encara es pot estalviar més. I estalviar bastant, perquè el cinisme de l’argument es deriva del fet que el ministre que l’esgrimeix és el que va obrir la porta, el 2012, perquè els preus de matrícula es disparessin. Abans de les apujades, quatre cursos costaven menys del que ara en costen tres.
Per què aquest decret ara que el final de la legislatura ja s’albira en l’horitzó polític? És un antull del ministre, una mesura aïllada que, en no formar part aparentment d’un projecte per al sistema universitari, es pot considerar políticament neutra?
En un article esplèndid, el rector de la Universitat de Sevilla ens dóna una primera clau. La mesura nº 108 de les proposades en el document de treball d’una reunió del ministeri d’Hisenda amb les comunitats autònomes, celebrada al juliol és, precisament, “Permitir los grados de tres años”. Així que ni es tracta de facilitar la mobilitat a l’EEES ni de fomentar l’estalvi familiar, sinó de retallar despesa pública.
No és una mesura a termini curt ni és una mesura transitòria. En passar els graus de tres a quatre anys el nombre d’estudiants a les universitats es reduirà i també s’aniran encongint les plantilles. És una opció estratègica, il·lustrada en la vinyeta de Forges que acompanya aquest article, que forma part del projecte neoliberal: mercantilitzar, fer pagar tot el que pugui ser rendible.
En particular, com deia un informe del Círculo de Empresarios de desembre de 2007, treure la universitat de l’àmbit de l’estat del benestar. No es tracta de convertir les universitats públiques a universitats privades, sinó de convertir-les en engranatges de la denominada economia de mercat. I tot això és el que ha inspirat la política universitària del govern del PP amb el suport entusiasta del govern bipartit català (fins al punt d’interpretar el darrer decret com una cessió de sobirania que facilita la construcció d’estructures d’estat!), en un context en què la crisi financera ha servit de pretext per a unes mesures que no havien estat possibles en altres circumstàncies. Perquè les retallades específiques no eren obligades. Ni l’augment de preus de les matrícules, una mesura clau en la política universitària de les dretes que ens governen, que, per cert, no s’ha aplicat en altres països. No es pot valorar el decret que fa possibles els graus de tres anys fora d’aquest context.
Però això no s’acaba aquí. No s’ha de fer cas de les declaracions de responsables governamentals de política universitària sobre la possibilitat de rebaixar el primer curs de màster a preus de grau. Són mers intents de daurar la píndola perquè la gent se l’empassi. La llei de 2012 estableix que els preus del grau han de cobrir entre un 15 i un 25 % del cost i els dels màsters de professions no regulades, entre un 40 i un 50 %. Per tant l’equiparació de preus només seria possible si es modifiqués la llei o si les comunitats autònomes decidissin saltar-se-la, coses ambdues impensables ara mateix.
El mateix ministre ja ha reconegut implícitament que l’estudiant que vulgui obtenir una formació universitària de cinc anys trobarà un obstacle econòmic important en el màster de dos, però que, com que és lògic que els màsters siguin més cars que els graus, la solució són els préstecs. Una reacció improvisada del ministre? No, ja estava previst com a mesura d’estalvi nº 107: “Sistema de créditos al estudio con retorno contingente en renta, que permitiría igualar el precio a los costes y generar ahorros para un programa de becas al estudiante”.
Ja tenim escenari per al futur. El rector de la U. de Sevilla el dibuixa així: “En unos años, los únicos estudios accesible con becas y precios públicos, siendo muy optimista, serán los de grado […]. Los empleos de calidad se obtendrán cursando másteres, pero ya no a precios públicos. Como tales, serán accesibles a las clases más pudientes. Acuciadas por la falta de financiación, universidades y entidades de crédito acordarán el precio de los posgrados, que serán financiados con préstamos a los estudiantes y a sus familias, […] generándose una burbuja de la que las futuras generaciones tendrán que ser rescatadas, en beneficio del puro despropósito”.
Curiosa manera de fomentar l’emprenedoria i la societat del coneixement, per part d’uns governs que es passen el dia trompetejant-les!
I de la formació?
Però, que no és la formació el més important per a les persones i per a la societat?
Un dels problemes més importants dels sistema universitari espanyol, derivat de la peculiar implantació de l’EEES és la proliferació de graus diversos. A Espanya hi havia, abans de l’EEES, uns cent-cinquanta títols universitaris oficials (exclosos els de doctorat) i ara hi ha més de cinc-cents graus, alguns dels quals versen sobre fragments accessoris i possiblement efímers del coneixement. El decret, que podia posar remei a aquest estat de coses, ben al contrari, reforça la tendència a la dispersió.
Per facilitar la mobilitat a l’EEES l’important no és la durada sinó la qualitat de la formació. No obstant, el decret permet graus en què si descomptem les pràctiques, el treball de fi de grau i el reconeixement de crèdits per activitats diverses, els continguts bàsics i específics poden quedar-se per sota dels dos cursos. I els màsters? El ministre també els veu en perspectiva: a distància o a temps parcial, perquè l’estudiant els cursaria després de passar uns anys en una primera feina.
Al cap i a la fi, rebaixar continguts és coherent amb el discurs de la sobrequalificació (massa gent a les universitats, massa preparació per a les feines que fan les persones titulades que en troben) que la dreta predica d’un temps ençà.
Qualitat? Mobilitat a l’EEES? Ramon Folch ha dit en un article recent que un món amb “poca gent incommensurablement rica envoltada de pobresa creixent” és “una anomalia insostenible […] perquè els nous pobres seran il·lustrats i, doncs, conscients de la situació”. Efectivament, la gent pobra il·lustrada és i sempre ha estat un perill per a la incommensurablement rica. Però aquesta ja ha trobat una manera òbvia i directa de conjurar-lo: que la gent pobra deixi de ser il·lustrada com més aviat millor.
