Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
De vegades, els records ens envaeïxen a glopades. El camí de l’escola, ple del sorolls de les fàbriques i de la fortor de l’oli de les màquines que ens envaïen amenaçadorament, que semblaven a punt per engolir-nos com ja havien fet amb els nostres avis i pares. El pes incompresible de la maleta quan tornàvem a casa el divendres. Els matins de diumenge al pati, o els de vacances d’estiu a la font, amb un llibre.
Quan era petit anava a la biblioteca del carrer Major. Era l’única que coneixia. M’hi va va portar l’avi un dia, i li va demanar a la bibliotecària que ens ensenyés uns llibres que havia donat a la biblioteca temps enrere.
Després vaig tornar-hi sol. Una escala majestuosa conduïa a una porta que només calia empènyer per entrar en un món molt especial, molt diferent de tots els altres mons. L’escala feia olor de resclosit i la porta xerricava… O potser m’ho imagino.
Aquell primer dia que vaig entrar-hi sol, vaig agafar un llibre, massa gruixut per a mi, que tractava de la Segona Guerra Mundial, un tema massa gruixut, també, per a un nen de 10 anys. No vaig atrevir-me a explorar res més, aquell dia. Vaig asseure’m en una taula que hi havia al costat de la porta i vaig anar passant les pàgines del llibre fingint interès i fent ullades a la gent que llegia. La bibliotecària era al fons, en un taulell, i no es va fixar en mi.
Just al costat de la bibliotecària, s’obria una ala de la sala de lectura on hi havia els llibres per a infants. Ho sabia, me l’havia ensenyada l’avi, però aquell primer dia jo no vaig atrevir-me a anar més enllà.
El segon dia, vaig empènyer la porta amb més convicció i, decidit, vaig caminar cap a la bibliotecària. Ella, no va alçar el cap del taulell i jo, com si la ignorés, vaig girar cap a la sala d’infantil. La meva navegació –avui en diríem així–, va ser difícil igualment, tot i que amb força més color. Ambtot, aquell naufragi anunciat no va acabar de produir-se. Als anys setanta les distraccions per a un infant no n’eren moltes, o sigui que vaig continuar anant a la biblioteca malgrat tot. Hi trobava una cadira més aviat incòmoda i la llibertat de perdre’m per les prestatgeries.
Avui, si tingués 10 anys, no sé amb quins ulls veuria la biblioteca, però em vénen al cap coses com ara aquestes:
- La biblioteca ha de ser un espai de llibertat, un mitjà de transport, una geografia per on viatjar; ha de ser alguna cosa més que un club…
- Eureka! Els bibliotecaris han deixat de ser guardians; i les biblioteques, magatzems; i anar a la biblioteca a llegir no és una idea utòpica…
- El pitjor d’una biblioteca són les taules plenes de nens que fan deures per aprofitar el temps fins que els pares els poden anar a buscar…
- Reclamo el dret de l’infant a fer lectures no organitzades. Això sí, amb un acompanyant indispensable: un bibliotecari que estigui al cas…
- Vaig seure en una cadira i vaig mirar els prestatges. Al meu davant hi havia una selva de llibres, però algú em va dir: l’has llegit, aquest?
- En realitat jo no tenia ganes d’anar cap a casa encara, i vaig anar a la biblioteca. Em van deixar un llibre i mai més n’he pogut estar sense.
- A la biblioteca, hi hauria d’haver un lloc per somiar. Un lloc per travessar el temps i l’espai. Un lloc per estar-hi només amb un llibre…
- Un bibliotecari és una persona tan estranya, ha viatjat a tants llocs del passat i del futur, coneix tants personatges i tantes històries…
- Un dia, quan ja no pugui més, sortiré de la biblioteca i deixaré que la pressa del món se m’endugui. Però estaré millor que dins d’un llibre?
I, sobretot, em ve al cap que:
- Hi ha llibres plàtan, llibres maduixa. Hi ha llibres núvol, llibres vent. Hi ha llibres que en diem llibres per no dir-ne tota una infantesa.
