La Setmana de la Poesia, que comença aquest dimarts a Barcelona, és només una excusa per citar David Caño, mestre de Primària i poeta, rapsoda i activista, olotí afincat a la capital, per estirar-lo de la llengua en tot allò que té a veure amb dues de les seves principals ocupacions a la vida: la poesia i l’educació, totes dues passades sempre pels sedassos de la crítica i el compromís, ja sigui, d’una banda, a través dels seus poemes, o de l’altra, amb la docència i l’activisme en col·lectius com l’Assemblea Groga.
En poesia, Caño és autodidacta, però així i tot ens llancem a conversar amb ell de l’aprenentatge de la poesia a les escoles.
En aquesta entrevista, que va de poesia i d’educació, seria perfecte que em revelessis que l’interès pels poemes et va aparèixer a l’institut, però em temo que no serà així.
[Riu] No… Els meus professors me la van ensenyar d’una forma molt reglada, amb el llibre de text i els poetes que entraven dins el cànon. Jo vaig entrar en aquest món a través de la música, perquè al final a aquestes disciplines t’hi apropes pel que et capta l’atenció, pel que t’interessa, i en el meu cas va ser la poesia musicada. Però per Sant Jordi, sense anar més lluny, em van convidar a recitar a un institut, i els alumnes també recitaven i havien seleccionat una poesia ben variada. Es notava que s’havia treballat, així que algun d’ells sí que podrà dir que l’interès pot venir de l’institut.
La poesia es pot ensenyar?
La poesia t’ensenya a viure. I es pot ensenyar a viure-la. Com tot. Quan ensenyes una cosa que la vius, la transmets d’una manera diferent que si és una mera part del temari. També és cert que s’aprèn llegint-ne molt, però es pot ensenyar a llegir-la, a gaudir-la.
A vegades qüestions formals i complexes com la mètrica, que s’introdueixen a l’inici, poden resultar una barrera per als alumnes?
Quan puc els explico que molts poetes fan servir versos lliures, perquè l’important és allò que vols dir. Joan Brossa era vanguardista i va fer milers de sonets. No estic en contra dels sonets. Es pot introduir poesia rimada o en vers lliure, però sempre que parteixi de l’imaginari quotidià dels alumnes. Si aconsegueixes que escriguin del que ells senten la rima és el menys important per començar.
A vegades la poesia que entra al currículum està massa allunyada de l’imaginari dels alumnes.
Hi ha poetes contemporanis que estan escrivint per a nens: Blanca Llum Vidal, Enric Casasses, Josep Pedrals, Andreu Galán, que a més és mestre de música… La Pruden Penedès n’és una altra que edita i pensa molt la poesia per infants. Tots ells a més reivindiquen la oralitat de la poesia. Això ajuda. Amb això no vull dir que no s’hagin de treballar els poetes clàssics, el XX és el segle d’or de la poesia catalana, sinó que la poesia està viva i present i s’ha de poder combinar amb el que apareix al currículum. Hi ha molts poemes musicats, també. Treballem fins i tot amb l’Albert Pla!
La música ajuda a introduir la poesia?
El hip-hop! És un bon exemple. Està ultrarimat, juga amb un domini lingüístic brutal i a més expressa, pren posició. No és poesia clàssica, i hi haurà qui et dirà que això que dic és una temeritat, però és una forma d’entrar en poesia, i tant!. Els xavals saben les cançons de Calle 13 i s’hi reconeixen. Jo els he posat Atversaris després d’Ovidi Montllor.
Potser la poesia no acaba de quallar a les aules perquè no hi ha un espai definit per fer aflorar les emocions.
Va tot lligat, sí. I la tendència és de reculada: la LOMCE o els informes PISA plantegen anàlisis quantitatius del coneixement. El ministre Wert diu que hem de tornar a allò bàsic: les assignatures trocals, a més condicionades per buscar un resultat finalista. Com es treballa la poesia en aquest context, en què fins i tot es vol treure la música del currículum? No afavoreix el tractament de valors i emocioms. La pedagogia d’aquest país ha avançat sempre a partir de la cooperació, no de la competició.
Les revàlides no deuen encaixar gaire amb la poesia.
Sobretot deu ser difícil treballar-la quan tens una revàlida que et determinarà. Que hauràs de demostrar que has après? I això si et pregunten pel tema, que ho dubto. I no dic que no hi hagi d’haver mínims competencials, és evident. Però pots treballar de manera més significativa, haver entrat a un món de molts autors, tendències, i acabar-te quedant amb un esquema de 10 poetes. Ja està bé: hauràs viscut sensacions reals de que la poesia va més enllà i s’interrelaciona amb moltes àrees i continguts.
Aquests dies hi ha polèmica amb les proves externes de Tercer de Primària.
A Andalusia i Astúries les estan desobeïnt i no les fan, i aquí en canvi la consellera de l’incompliment i la insubmissió està enviant la inspecció allà on hi ha famílies que es neguen a fer-les. Diu molt de la seva actitud conservadora i de la connexió de la llei catalana d’educació (LEC) amb la LOMCE, encara que molta gent es posi les mans al cap en sentir-ho. La llei Wert s’està aplicant a Catalunya per la porta del darrere i, a més, amb un discurs de confrontació que sorprenentment li està funcionant a la Generalitat. És increïble.
Els teus poemes tenen un fort component combatiu. L’educació també l’ha de tenir?
La vida exigeix posicionament. Tot allò que fem quotidianament demostra una manera de viure, i per tant té molt de polític. Com vius, on compres, amb qui et relaciones. Si de l’educació n’esperem fer persones crítiques i lliures, aquest component és inevitable. Segurament no de manera explícita, ni pamfletària, sinó com una forma d’entendre’ns i entendre el món on vivim. Paulo Freire deia que havíem de crear inadaptats socials que no s’integrin ni acatessin les injustícies d’aquest món… No sé si tant [riu]… Però sí que hem de combatre la reproducció de formes de manteniment de l’ordre, molt propi dels governs, no oblidem que han redactat set lleis d’educació en 35 anys. L’educació en majúscules ha d’acompanyar a créixer els alumnes. És evident que a alguns els espanta una societat formada, profundament democràtica, crítica i lliure.
Com incideix la poesia en el desenvolupament personal?
Et permet conèixer-te. Escrius per pensar, ordenar, aprofundir sobre aspectes com la mort, l’existència, les relacions personals, socials o senzillament per gaudir, com un simple plaer estètic i/o intel·lectual. I també pot obrir-te horitzons que no havies pensat.
Sovint fa la sensació que el bon ensenyament de matèries com la literatura depèn molt de la capacitat del mestre per engrescar. Ho comparteixes?
La poesia és minoritària en la societat, i per tant també en la institució educativa. Evidentment que és la manera com s’ensenya, però també cal una aposta. Jo he anat a fer recitals a bars de Barcelona que estaven plens. Doncs bé, aquests joves, alguns de batxillerat, llegeixen poesia, compren llibres, han flipat amb poetes ben diversos i, a partir d’ells, han pogut acabar entrant a la poesia de Verdaguer, Salvat o Xavier Sabater, tan se val. Però clar, potser havien d’arribar a Verdaguer una mica més tard i a partir d’una experiència prèvia.
Al teu llibre He vist el futur en 4D et serveixes de la mirada del teu fill, en Blai -llavors encara per néixer-, per observar-te a tu mateix. Els docents s’haurien de mirar més a través dels seus alumnes?
Com a mestre ensenyes i també aprens. Per tant, sí. És una qüestió d’empatia i vocació. No hi ha res més trist que anar a donar classe com qui va a rentar cotxes. Has d’entendre que a classe no hi vas a ensenyar, sinó a despertar l’interès i acompanyar els alumnes, a ajudar-los, a interrelacionar els coneixements i fer-los significtius. En aquest país hi ha una tradició pedagògica brutal, de Ferrer i Guàrdia a Rosa Sensat, és que ja s’ha dit mil vegades! I en aquest sentit no ajuda el context restrictiu, els inconvenients, les retallades, l’augment de ràtios, la reducció d’hores per preparar classes…
La precarització dels docents. Tu has participat activament en les mobilitzacions dels darrers anys.
Els interins, els terços de jornada, els que cobraven un 85% del sou, les retallades de plantilles, les no substitucions des del primer dia… Tornem a la valoració de la figura del docent. Mirem Finlàndia: quina valoració fan dels seus docents? Tu deixaries la teva targeta de crèdit a uns desconeguts? No! Però els teus fills, sí? Vuit hores al dia? Els professors han de tenir més prestigi, treballar en condicions molt més dignes i això també serà determinant per encarar la seva funció docent.
Després d’anys de manifestacions, a l’Assemblea Groga, entre altres col·lectius, heu impulsat una iniciativa legislativa popular per elaborar una nova llei d’educació. Per què?
Per canalitzar, sense mai descuidar perquè és imprescindible, el cicle de protestes també cap a una proposta. Aquesta ILP ha nascut i ha estat redactada des de la base i pensem que pot esdevenir un contrapès a la tendència actual que, malgrat ser un servei públic, està duent l’educació cap a lògiques de mercantilització i rendiment. Volem que en deu anys tots els centres privats-concertats puguin decidir si volen esdevenir totalment privats, i per tant pagats per les famílies, o públics. En aquests moments hi ha centres on s’adoctrina, se segrega o són profundament elitistes finançats amb els diners de tots. També reclamem augmentar la inversió en educació fins la mitjana europea, democratitzar els centres, retornar el pes de les famílies als consells escolars, i dotar els centres d’autonomia pedagògica.
La ILP parla d’augmentar l’autonomia pedagògica, però a la vegada es mostra contrària al decret de plantilles, que permet als directors seleccionar docents segons les seves especialitats. Com s’entén?
Quan parlem d’institucions públiques l’objectivitat en la selecció de personal és clau. No hi poden haver procediments que no siguin del tot nets i clars. I aquí les entrevistes amb els directors obren la porta a la discrecionalitat. No hem de convertir els directors en caps de personal. A partir d’aquí, que l’antiguitat no ha de ser l’únic criteri per seleccionar el professorat? D’acord. L’educació en aquest país ha avançat a força de treball cooperatiu de mestres i centres, i mai de línies rectes de dalt a baix. A banda, que Ensenyament ha jugat a la confusió entre l’autonomia pedagògica i l’autonomia de centres (jerarquia, competitivitat, i entrada de finançament extra, privat)
Tornem, ja per acabar, a la poesia. Deixa’m proposar-te un exercici. A He vist el futur en 4D et dirigeixes sovint al teu fill Blai en to de conseller. Et cito tres versos i me’ls comentes. D’acord?
Vinga.
Parla sabent que t’equivoques, Blai. Mesura només la pronúncia, fuig de qualsevol dogma i sobretot, sobretot, repinta de vius matisos el gris brillant de la teva llibetat.
Mai no tenim la raó absoluta. Estem convençuts del que diem però sempre hi ha matisos. Un company, l’Hibai, diu que menys de tres contradiccions és dogmatisme. Jo en alguns aspectes tinc les coses molt clares però no vol dir que tingui la raó absoluta, i en altres estic carregat de dubtes. I més enllà, reconec que a voltes m’he equivocat quan pensava que estava ben en el cert.
Creu-me si et dic que la infància no ha de ser la teva pàtria, Blai, però hi érem tots. Home, si com a pàtria ja no ens queda ni la infància…
Sí, però més que res va contra aquella frase de que qualsevol temps passat va ser millor. Quan ja ets gran et pots quedar ancorat en què la infància va ser molt feliç i ara el món és molt complicat. No és un bon recurs. Evidentment cal gaudir de cada etapa, però mirant endavant.
Renega del seny dels covards, Blai, la bellesa té les mans arrugades. El seny és de covards?
El seny, en allò que té de conservador, segurament sí. Has de poder trencar els teus marcs de comoditat, les teves zones de confort, d’allà on et sents bé. Algú que vol posar sempre seny, calma, és potser perquè la situació d’alguna manera no li va malament del tot. També hi ha allò de “que la prudència no et faci traïdor i la pressa no et faci entrebancar”
Ara no em puc estar de fer una última pregunta. La institució escolar i el professorat han posat massa seny? Han pecat de conservadors?
La institució sempre ho és. I els canvis a tots ens espanten, sobretot si són bruscos. Perquè al final estem parlant d’un col·lectiu de 70.000 docents només a l’escola pública, i hi ha de tot, és clar, com a tot arreu. Tampoc l’Administració ha apostat per una formació continuada que generi innovació. Actualment hi ha experiències en centres públics molt positives, diria que absolutament remarcables, valentes i molt actives. I, si generalitzem, evidenment aquest aspecte també va lligat al grau de satisfacció del col·lectiu, que sent dels més lluitadors està veient com li volen prendre tot el que havia aconseguit des del postfranquisme. És directament immoral que la consellera de l’acatament i les retallades feliciti als docents per la seva actitud davant la crisi, els docents no ho fan per ella, ni per cap Govern, sinó per un sentiment profund de compromís envers la seva professió (no estan produïnt botifarres) i també per vocació, per estima.
