El programa de televisió Salvados ens va obsequiar fa uns dies amb un interessant i revelador reportatge sobre la xarxa de poder econòmic i polític que ve teixint-se, des de fa molts anys, al si del Colegio Nuestra Señora del Pilar. Ministres, empresaris, directius de grans empreses, originaris de famílies acabalades, es formaren en aquesta institució. No és una novetat, per a molts de nosaltres, que l’alta burgesia es reprodueixi com a classe social en aquet tipus d’institucions educatives. No sols al Pilar, és clar, també en d’altres centres, però sempre o quasi sempre, d’ordes religioses. Fins ací cap problema, si aquesta és una opció particular de cada família, i no ha desaparegut la piràmide de classes. Cadascú ocupa l’espai social que històricament li pertoca si no modifiquem eixes relacions estructurals i de poder.
El que no tinc tan clar, el que vull sotmetre a reflexió pública, és que nosaltres, tots nosaltres, amb els nostres impostos, amb els diners públics, paguem l’escola als rics. Una escola que, com evidenciava el programa Salvados, sols reproduïa el poder econòmic i polític d’aquesta classe social. Si mireu el llistat de col·legis concertats a la Comunitat Valenciana, una llarga llista de noms de sants i santes, rotula l’entrada a una escola concertada, un centre privat al qual l’Administració li assigna fons públics. I si mireu l’informe 2014 sobre el Sistema Educatiu del Consell Escolar de l’Estat, este tipus de centres ha rebut més de 6.000 milions d’euros d’ajuda pública. És evident que, d’aquella idea primària concretada en el títol quart de la LODE (1985) per la qual s’aplicaven els concerts amb centres privats per “necessitat d’escolarització” o “condicions escolars desfavorables” hem arribat a una situació en la qual l’escola pública o estatal es fa càrrec de les classes socials més desfavorides, mentre a les ciutats, sobretot, les escoles privades reben diners públics per escolaritzar les classes socials més afavorides. Una situació radicalment injusta.
Com que estem en període electoral cal anar a l’aguait de què diuen els programes electorals, i cal fer memòria del que han dit anteriorment i no hi han complert. Les polítiques públiques afavoridores de la igualtat i la justícia social haurien d’aturar aquest pervers mecanisme de desigualtat. Personalment, em fa nosa pensar que li he pagat l’escola als tipus que eixien al programa Salvados, mentre a l’escola pública del meu poble s’escolaritza en barracots. Personalment, em fa ràbia saber que els diners públics dedicats a finançar l’escolarització dels rics podrien servir per dignificar l’escolarització dels 2.300.000 xiquets i xiquetes que a l’estat espanyol estan vivint baix el llindar de la pobresa –informe Unicef–. I m’agradaria saber, amb més claredat, com cada opció política se situa en la línia política, econòmica i cultural, que separa als rics i als pobres.
