Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un jove rebel i malcarat es fixa en una noia innocent. El seu objectiu és seduïr-la, però la jove, estudiant aplicada i filla exemplar, d’entrada s’hi resisteix. El noi peca sovint d’agressiu i egoïsta, però el seu enamorament inqüestionable acaba superant el rebuig inicial de la noia, que cau rendida als seus braços. Aquesta és la síntesi de Tres metros sobre el cielo, la pel·lícula espanyola més taquillera del 2010, però podria ser-ho de molts films dirigits al públic adolescent. Un estudi recent de la Universitat de Salamanca que ha analitzat les pel·lícules juvenils més vistes de producció espanyola des de 2009 constata que la gran pantalla és un dels puntals de les desigualtats de gènere.
No és casual, doncs, que a la pel·lícula protagonitzada per Mario Casas i Maria Valverde “ella fos la noia perfecta”, i “ell un cas perdut”. La recerca constata que un de cada quatre personatges principals masculins en aquestes pel·lícules respon al clixé de jove dolent o rebel, mentre que cap de les noies juga aquest paper. És més, per a la majoria de dones –en un 71% dels casos– es reserva un rol passiu, mentre que en el cas dels homes és a la inversa: el 83% tenen un paper actiu o agressiu.
“Veiem com els estereotips es perpetuen en la ficció”, constata Beatriz González, una de les tres investigadores que ha participat en l’estudi. “On trobem les dones en aquestes pel·lícules? En l’espai privat, a casa, fent de bones nenes, en un rol similar al que en el cinema clàssic tenia la típica esposa abnegada amb la qual l’home es vol casar”, exposa González. La dona com a objecte de seducció.
Com apunta la investigadora, el 43% de les protagonistes es mouen en marcs privats, per només el 16,6% dels protagonistes homes. Pel que fa a l’espai públic, les xifres són d’un 14,29% per un 58%, respectivament. Per fer aflorar les desigualtats de gènere en el cinema no només s’ha d’analitzar la quants homes i dones ocupen la pantalla, sinó quines actituds adopten o quins objectius tenen. És habitual en les pel·lícules per adolescents, segons González, que les dones no tinguin objectius definits, més enllà de complaure l’home o de deixar-se conquistar.
Els autors reconeixen que el resultat de l’estudi no els ha sorprès. El masclisme en les pel·lícules per a joves és recurrent, tot i que hi ha excepcions. “La veritat és que hi ha certa diversitat, però el problema és que aquestes pel·lícules són les que més es veuen, per això les hem analitzat”, apunta González. Els autors només diseccionen al seu treball llargmetratges que hagin estat entre els 10 amb més taquilla en el seu any: Tres metros sobre el cielo, Fuga de cerebros –quarta pel·lícula més taquillera de 2009–, Promoción fantasma –vuitena el 2012– o Perdona si te llamo amor –la setena més vista el 2014–.
Aquesta no ha estat la primera aproximació sobre els rols de gènere al cinema. Alison Bechdel s’hi va apropar des de l’òptica del còmic. En una de les seves tires còmiques dues protagonistes comenten com descarten mirar una pel·lícula si no compleix tres requisits: que hi surtin com a mínim dues dones, que interactuïn entre elles i que les seves converses no girin a l’entorn dels homes. Aquests tres punts s’han acabat convertint en la base del conegut com a test de Bechdel per a detectar les pel·lícules –o obres de teatre, o novel·les– masclistes. Moltes pel·lícules comercials, com La Guerra de les Galàxies, Pirates del Carib o Pulp Fiction, no superarien aquest test.
El mite de l’amor romàntic
En l’origen de l’estudi de la Universitat de Salamanca hi ha la preocupació dels seus autors per notícies recents que assenyalen un auge del masclisme entre els joves, sobretot a través del control de la seva parella. De fet, constaten també que les pel·lícules reprodueixen en la majoria de casos el mite de l’amor romàntic, és a dir, la idea de que les relacions de parella duren per sempre, no alberguen mai dubtes i els dos estan disposats a tot per satisfer l’altre.
“La idea d’amor romàntic justifica molts comportaments: a les pel·lícules, per exemple, que el jove seductor sigui agressiu o vulgui controlar la parella”, exposa González. A la vida real, tres quarts del mateix: una de cada tres joves acceptaria que la seva parella li controli l’horari o les amistats.
https://youtu.be/TVBIQrg0dJc
