A finals de febrer de 1966 es va convocar el que seria l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Tindria lloc el 9 de març al Convent dels Pares Caputxins de Sarrià, a Barcelona. Ja feia uns cursos que una part de l’estudiantat, més, menys, o gens polititzat, participant o no en organitzacions polítiques clandestines, de família de guanyadors o perdedors de la guerra, amb idees d’un tipus o un altre, s’havia organitzat amb una voluntat compartida de canviar la seva universitat i la seva societat.
Res va sorgir per generació espontània. El moviment universitari, principalment estudiantil, feia uns quants cursos que havia desenvolupat una capacitat d’actuació i extensió no vista fins al moment. La universitat havia viscut episodis de contestació a la dècada dels cinquanta. Però no serà fins als inicis de la dècada dels seixanta quan trobarem un treball continuat i sostingut centrat en la creació d’alternatives a l’existent.
El curs 1963-4 és de gran rellevància en la construcció d’una alternativa a l’organització universitària franquista. Durant aquest curs a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona té lloc la tercera edició de la revista oral Siega. Consistia en la preparació d’unes ponències per a la seva exposició i discussió entre els estudiants que després es passaven a paper i eren extensament distribuïdes. La primera edició va ser el 1962. En la de 1963 es va exposar que els problemes universitaris no eren més que una conseqüència dels problemes que afectaven la societat del país. El règim polític existent no reconeixia els mètodes habituals per assegurar la representativitat dels càrrecs, la seva renovació… Alhora, el mateix règim, era generador d’una ideologia, un conjunt de normes que afectaven de manera negativa molts camps de la vida. Com a conseqüència directa d’aquesta ideologia es produïa la inexistència de la llibertat de pensament; el que suposava enormes dificultats per a la formació intel·lectual. Els universitaris insistien, també, en l’aguda divisió en classes de la societat espanyola.
Entenien que la universitat era un centre reservat a uns pocs i en el qual els mètodes de selecció del professorat no eren forçosament eficaços. Això, segons ell, permetia als catedràtics mantenir una línia ideològica que consideraven no desitjable o que poguessin ser incompetents. A més creien que els plans d’estudi no estaven ben elaborats, per dos motius principals: perquè els catedràtics competents eren els menys i perquè els estudiants no tenien ni veu ni vot. Els estudiants, malgrat les seves crítiques, podien acceptar que la seva competència científica potser no fos del tot suficient, però demanaven poder opinar i decidir. Les seves conclusions: baixíssim nivell intel·lectual a la universitat, esterilitat de l’ensenyament impartit a les càtedres; desenvolupament de l’esperit de competència i individualisme en els estudiants i els catedràtics.
“Característiques d’un sindicat” va ser el títol d’una altra de les ponències que es van veure en Siega. Es definia amb precisió i detall què hauria de ser una cosa digna del nom de “sindicat”. En la següent es presentava amb la mateixa precisió i el mateix detall perquè el SEU (Sindicat Espanyol Universitari), el sindicat oficial, no ho era. El SEU no era independent, perquè estava controlat pel Govern. No era representatiu, no es preocupa per la resolució dels problemes dels estudiants. No era democràtic, perquè els òrgans de direcció no es triaven lliurement i perquè no es vinculaven als estudiants. El SEU tampoc podia ser un sindicat perquè no hi havia llibertat de sindicació, la llibertat per a l’elecció del grup que podia representar millor els interessos dels estudiants estava totalment coaccionada. Finalment, i com a conseqüència de tot l’anterior, no podia ser considerat un sindicat per la seva ineficàcia.
La cinquena ponència es va dedicar a “L’ajuda a l’universitari” i continuava aprofundint sobre les funcions d’un sindicat. La ponència partia de la constatació de la quasi insignificant presència a la universitat de 1965 d’estudiants procedents de famílies obreres i camperoles, un 2%. A això s’afegia, també, el desequilibri existent entre el medi rural i la ciutat. Es destacava, com ja s’havia fet a la primera, la pèrdua de capacitats que això suposava. Dels estudiants sorgeix un discurs crític contra la universitat per una qüestió de classe i de capacitació. Són enormement durs amb aquells que tenen el privilegi de la formació universitària però no els acompanya la responsabilitat corresponent. Veuen l’increment de les ajudes a l’estudiant un mitjà per contribuir a eliminar aquesta situació (matrícules gratuïtes, beques i pensions d’estudi, allotjament universitari, menjadors, assegurança escolar, préstecs de llibres i apunts, etc…).
Segons entenien els estudiants, un sindicat hauria d’ajudar als seus afiliats en un doble sentit. A través d’organismes assistencials propis i pressionant al Ministeri d’Educació Nacional, diputacions, cambres d’indústria… per augmentar els seus pressupostos d’ajuda per als estudiants. Això estava lluny del que feia el SEU, i ho il·lustraven amb el cas de les residències universitàries o col·legis majors. A Barcelona només hi havia dos del SEU, la resta eren privats amb el que això suposava per al preu. El problema no era només d’escassetat, també de la reglamentació imposada a aquests centres. Responien a la ideologia de la qual participava el SEU i això afectava les sol·licituds per a les beques que estaven relacionades.
La publicació acaba amb l’exposició de la sisena ponència, que serveix per desenvolupar les conclusions de les anteriors. S’hi fa explicita la reivindicació per a la qual treballa el conjunt del moviment universitari en aquest moment:
La conclusió, doncs, no pot ser altra que la següent: necessitant un sindicat per a la defensa dels nostres interessos, la solució dels nostres problemes i la representació dels universitaris en la societat i mancant d’un òrgan que pugui dir-se sindicat, tal com ha estat definit anteriorment, tenim la necessitat d’aconseguir-lo per la nostra pròpia iniciativa, per aconseguir que les nostres dificultats siguin exposades i resoltes honradament; i per aconseguir una real participació en la vida del país.
Ni més ni menys. El seu objectiu és una proposta de gran ambició, formulada obertament des d’un dels principals centres de poder de la societat franquista. Els mateixos estudiants volen crear i fer funcionar unes estructures per a la representació dels universitaris davant els poders del règim, sense jerarquies imposades. Treballen per a un sindicalisme democràtic, perquè la vida democràtica es donés a la universitat. No és una proposta sorgida del no-res. Els estudiants portaven uns anys aprofitant les estructures del SEU per poder desenvolupar els seus projectes. S’havien infiltrat, havien anat guanyant les eleccions a representants. Però consideraven que era el moment per fer el pas definitiu.
El SEU havia entrat en crisi i el règim va buscar substituir-lo per una nova fórmula, les Associacions Professionals d’Estudiants (APE). A Barcelona van insistir per convèncer els estudiants. Però ja els havien perdut. El curs 1965-1966 a la Universitat de Barcelona, en contra de tots els poders, es van autoconvocar “eleccions lliures” per part dels estudiants i van ser majoritàries. El SDEUB es constituiria el 9 de març de 1966, però ja havia pres vida abans. Aquesta vida que emergia no ho feia només a Barcelona. Al 67 es constituiria el Sindicat Democràtic de la Universitat de Madrid. La mobilització es trobava en moltes universitats. Estem davant el creixement d’una generació decidida que se sap portadora de raons fonamentades i que amb ingenuïtat, o no, s’enfrontarà obertament a una dictadura.
L’assemblea constituent del SDEUB s’ha convertit en una data destacada d’aquest període, popularitzada amb el terme ‘Caputxinada’. Ara que ens acostem al cinquanta aniversari de la constitució seria bon moment per, més enllà de fer memòria i recordar anècdotes, historiar millor que fins ara el que va ser el SDEUB i el moviment estudiantil que li va donar vida, recuperar els seus objectius, pensar en la universitat i en la societat que volien. Eren temps de la Nova Cançó, del nou cinema… També d’una manera de fer política, que ells no van qualificar com a nova, però que ens hauria de convidar a la reflexió.
Els podem anomenar antifranquistes, però sobretot convindria fixar-se en el seu antifranquisme. És a dir: en el seu treball quotidià per construir alternatives al franquisme i superar aquest règim, aquesta universitat, aquesta societat, aquesta cultura… El General Franco moriria al llit, la Transició no va ser el que moltes i molts haurien desitjat, però a aquests joves, juntament amb altres sectors de la societat, els devem que el franquisme no pogués continuar com els seus defensors volien. Cinquanta anys després encara hi ha justícia i història per fer, memòria de recuperar i treball per a qui vulgui convertir en reals les utopies compartides per generacions que potser ni s’han conegut.
A partir del 50 aniversari de la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, El Diari de l’Educació i el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la UPF posen en marxa un projecte de recerca al seu voltant.
