Només un de cada 10 estudiants d’Enginyeria Informàtica a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) són dones. A la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) el percentatge femení en aquest mateix grau no arriba al 9%, i en el conjunt dels seus estudis –la majoria són de perfil tècnic– les dones representen tan sols el 25%. Per què no hi ha dones estudiants d’enginyeria? Com poden els estudis tècnics atreure el públic femení?
Aquestes preguntes fa anys que planen sobre les facultats d’enginyeria, i professors i experts hi han donat algunes respostes: acabar amb la invisibilitat de referents femenins d’èxit al sector, trencar amb els estereotips masculins vinculats a informàtics i enginyers… A aquestes se n’hi podria afegir ara una altra. Accentuar la vessant aplicada –inclús social– de les enginyeries.
“Quan s’evidencien les aplicacions de l’enginyeria en la transformació de l’entorn, més enllà d’un enfocament dels estudis centrat únicament en les pròpies eines, desperta més l’interès de les dones”, assegura Maribel Rosselló, vicerectora d’Ordenació Acadèmica de la UPC i membre de la Unitat d’Igualtat de la universitat. “Fa temps que tenim aquesta intuïció, sobretot pel que t’expliquen les estudiants”, més interessades, segons Rosselló, per la finalitat dels estudis. “No és el mateix estudiar matemàtiques perquè t’agraden que perquè vols desenvolupar una eina per ajudar els joves amb dislèxia”, posa com a exemple.
Una professora de la Universitat de Califòrnia, Lina Nilsson, va ser una de les primeres en posar el focus sobre aquesta qüestió en un article a The New York Times. Nilsson, que dirigeix el Blum Center for Developing Economies de la mateixa universitat, va constatar després d’obrir un nou màster sobre enginyeria en desenvolupament que, sorprenentment, el 50% de matriculats eren dones. A poc a poc, es va anar posant en contacte amb universitats que impartissin estudis d’enginyeria vinculats a la transformació social, i es va trobar que el seu patró es repetia: un grup del D-Lab del MIT sobre enginyeria contra la pobresa (74% de dones), enginyeria ambiental per a comunitats sostenibles a Berkeley (70% de dones), el capítol d’estudiants de Princeton d’Enginyers Sense Fronteres (70% de dones)…
“Què ens mostra això? Que la clau per incrementar el nombre d’enginyeres potser no són només els programes de mentoria o les llars d’infants, encara que aquests també són importants. Potser té a veure amb replantejar els objectius de la recerca i els currículums de les enginyeries per a ser més rellevants de cara a les necessitats socials“, conclou Nilsson.
I a Catalunya, no hi ha cap exemple d’estudis d’enginyeria aplicats als canvis socials? Davinia Hernández-Leo, investigadora de la UPF especialitzada en enginyeria de tecnologies educatives, proposa el cas dels estudis d’Enginyeria Biomèdica. En aquest grau al voltant del 60% dels alumnes són dones (a la UPF, la UB o la UPC). L’impacte sobre la societat d’aquesta enginyeria, segons Hernández-Leo, és més evident: es treballa per a millorar la salut de les persones.
Que els futurs estudiants no es fixin encara en la capacitat transformadora de les enginyeries no és només culpa de les facultats. També ho és de la forma com s’ensenya la tecnologia a escoles i instituts, segons Milagros Sáinz, investigadora postdoctoral de la UOC centrada en qüestions de gènere i noves tecnologies. “Durant massa anys a Secundària s’ha ensenyat només la part tecnològica, però no les seves implicacions socials. Moltes classes estan desfassades”, exposa. Sáinz ha fet una recerca molt recentment entrevistant professors de Secundària, que li expliquen, segons diu, que “les noies van molt més enllà de la pròpia producció i disseny de la tecnologia, i s’interessen per qüestions com la sostenibilitat, el reciclatge, les implicacions socials…”
Les dones i la vessant social, perpetuant l’estereotip?
Potenciar l’aplicació social de les tecnologies seria, segons aquestes professores, una via per aconseguir apropar moltes dones a les enginyeries. Però si fos així, potser s’estaria reproduïnt novament un dels estereotips de gènere tradicionalment vinculat a les dones: el que les associa amb totes aquelles tasques que tenen una vessant més humana o social. Hernández-Leo proposa: “És que ho hem de plantejar al revés: hem d’aprofitar l’oportunitat per intentar fer veure a tothom que totes les enginyeries, també les més tradicionals, tenen en última instància una aplicació social“. També Sáinz parla d’oportunitats: “És una primera forma d’atreure l’interès de les dones, una finestra que pot ser útil”, constata.
“No és només una qüestió d’igualtat de gènere, és tracta de millorar les enginyeries per a tothom”, conclou Nilsson al seu article a The New York Times.
Sense oblidar la falta de referents femenins
Les facultats tenen clar que, mentre es plantegen aquestes qüestions, no poden abandonar batalles que fa anys que lliuren com la de donar més visibilitat als referents femenins del ram o trencar amb els estereotips. “Hem d’acabar d’una vegada per totes amb la imatge associada a l’informàtic, per exemple: a moltes dones encara els costa assumir com a interessant aquest grau perquè va lligat al perfil de persona aïllada i poc social”, exposa la vicerectora de la UPC. Des de la seva facultat posen en marxa aquest dimarts una campanya a Twitter per reivindicar la presència de dones en aquests estudis.
També s’han mobilitzat des de la UPF, que juntament amb ‘Girls in lab’ han organitzat unes jornades diumenge amb tallers i activitats de programació, realitat virtual, videojocs o impressió 3D per a nens de 7 a 17 anys. Es tracta del GirlsHack, que comptarà a més a més amb unes 30 enginyeres disposades a fer mentoring i aconsellar les més joves sobre els seus dubtes al voltant d’aquests estudis.
