La polèmica generada pels exemples masclistes d’un professor d’una acadèmica de medicina que comparava determinades glàndules amb una “guarra de discoteca” i una “rància” porta a obrir el debat sobre el currículum ocult. S’entén per currículum ocult tots aquells valors i coneixements que no formen part del currículum acadèmic però també són tramesos als estudiants. En parlem amb una veterana defensora de la coeducació, Mercè Otero.
Catedràtica jubilada de llatí, ha ensenyat a la universitat, en instituts i ara dóna assessorament en educació infantil. Arriba a l’entrevista amb tres llibres sota el braç per reivindicar tot el que s’ha parlat sobre el tema: La igualdad también se aprende, de María Elena Simón Rodríguez, ¿Es posible coeducar en la actual escuela mixta?, de María José Urruzola, i Triunfantes perdedoras, de Gloria Arenas. Otero reivindica aquest últim títol per descriure la situació de les nenes que, malgrat els millors resultats acadèmics, tenen un futur menys prometedor que els nens.
De què parlem quan parlem de coeducació?
La idea de coeducació ja surt a l’escola moderna de Ferrer i Guàrdia, mort el 1910. Imagina’t si ve de lluny! Llavors parlava d’una escola no només amb formació de nens i nenes –perquè elles no hi havien tingut opció, perquè anaven a costura i no a aprendre lletres–, sinó també de classe social. Les feministes comencem a parlar de coeducació el 1976, mort Franco. El 1975 l’ONU havia celebrat l’any internacional de la dona, però com que encara durava el franquisme no es va poder celebrar. Ho vam fer l’any següent.
I com ho vau fer?
Ara farà 40 anys vam fer al paranimf de la UB les primeres jornades catalanes de la dona. Ens vam trobar les que veníem de la clandestinitat, de la universitat, de sindicats, de partits, d’associacions de veïns, i vam donar la sortida del moviment feminista actual. Un dels temes que vam tractar va ser que veníem d’una educació segregada, i es va començar a parlar de coeducació. Pensàvem que posant els nens i les nenes junts se solucionaria, i ens hem adonat que no és així.
I doncs?
Vam fer una assemblea de dones d’ensenyament molt divertida, apostant per la transgressió, per trencar el sistema. Ens vam fer famoses per fer unes enganxines amb aquell eslògan que diu “les nenes bones van al cel, les dolentes a tot arreu”. Ja estàvem als 80 i ens vam posar a treballar la coeducació d’una altra manera. Són dues cares del mateix full, en una hi ha la igualtat d’oportunitats per a nens i nenes i a l’altra el reconeixement de la diferència i la valoració d’aquesta, sinó no hi ha igualtat.
Com es porta això a l’escola?
El més essencial és la formació del professorat. Ha d’estar conscienciat de la seva veritable feina, no dir que no et toca perquè ets de física o de llatí. Sí que et toca, ser home o dona ho ets les 24 hores del dia. Però no és gens fàcil, i per això és clau la formació afectivosexual a les escoles. Les famílies sembla que hagin dimitit i la gent ho aprèn a la tele o a les revistes d’autoajuda i l’escola no té espai per fer-ho. Coeducació és l’educació, perquè si tens al davant nens i nenes, has d’educar nens i nenes, igual que si tens blancs i negres, moros i cristians, tot és coeducació. I quan ho expliques la gent et dóna la raó, però si costa tant capgirar-ho és perquè té a veure amb el currículum ocult, els prejudics, la formació que hem rebut, …
Al final el professorat ensenya condicionat per allò que el travessa, ideals que poden ser de gènere, econòmics, …
És impossible pretendre que l’educació és neutra. El professorat n’ha de ser conscient. Ser mestre o professor no és fàcil, són professions que tenen a veure amb el treball de cura, no de productivitat. Cal tenir consciència que treballes amb material molt sensible.
Com definiries aquest currículum ocult?
El currículum ocult és un entramat de substrat que està per sota, la gent no en té consciència i per tant es va repetint. Van passant els anys i això no canvia perquè no hem enfocat on toca. Tothom està preocupat en posar més hores, siguin d’anglès, de català o del que sigui. Això és el currículum explícit, però si no solucionem la transmissió de valors, d’actituds i de normes que estan per sota d’això, no ens en sortirem.
I quina és la resposta?
Jo vull una educació en valors, no un ensenyament merament instructiu. Calen valors crítics davant la societat que estàs vivint. La societat funciona d’una manera determinada però necessitem recursos per tenir criteri i establir crítica. No es tracta de fer adoctrinament sinó d’educar en valors crítics. No tens perquè menjar-te’ls si no vols.
Trencar amb el model passa bàsicament per la presa de consciència del professorat?
El currículum ocult es troba en la societat i al centre escolar, afecta tant alumnat com professorat, i aquesta presa de consciència és necessària, però el problema va més enllà.
Per exemple?
L’espai també condiciona i forma part del currículum ocult. Les taules i cadires amb passadissos tenen la disposició pròpia de les fàbriques amb telers, pensada per controlar la productivitat. A les criatures que només veuen el clatell del de davant què els has de demanar sobre treball en equip o solidaritat? El mateix passa amb els patis, que són tots asfaltats per jugar a pilota, i tens les nenes als voltants mentre els nens juguen a pilota. En canvi a l’època de la república es parlava d’ajardinar les escoles. Si tens ni que siguin quatre plantes i les has de regar cada dia ja saps que uns éssers vius necessiten uns treballs de cura.
I si el problema va més enllà, la solució no ha de dependre només de l’escola…
L’escola està al mig, i d’una banda té la família i de l’altra els mitjans. Pots incidir en un 50% o un 40%? Doncs fem-ho! Que si les criatures a casa veuen violència, que l’escola els digui que un altre món és possible. Encara que a la tele vegin gent que malparla i es maltracta, o l’amor romanticoide de pel·lícules i cançons, que a l’escola vegin que hi ha altres maneres de funcionar. L’escola ha d’assumir la responsabilitat dintre de les seves responsabilitats, però necessitem l’ajuda de famílies, municipis i televisió.
Com podem fer perquè trencar amb aquest model no depengui només de la voluntat del professorat?
Aquí cal compromís polític. En canvi hem posat per davant els recursos al model d’escola que volem. Augmentem les ràtios abans de pensar si volem ràtios més petites o potser ràtios més altes però amb dos professors. Per altra banda, actualment a Catalunya tenim tres lleis vigents que posen la coeducació com a element bàsic, clau, essencial perquè les normes s’implementin realment: la del dret de les dones per l’eradicació de la violència masclista, la de lluita contra la LGTBIfòbia i la llei d’igualtat. Tres lleis! I alhora de la veritat no va així. Es parla de prevenció, que s’han de prevenir el bullying, les desigualtats o la violència, però així passem la responsabilitat dels canvis a la generació següent. Som els adults els que hem de ser model perquè el canvi es dugui a terme.
Amb la teva trajectòria, ets optimista amb aquests canvis?
Si vols aconseguir-ho es tracta de dir que no és impossible. Pot tardar més o menys, però no s’ha d’esperar, qui ho vegi clar que s’hi posi ja i la resta ja s’hi sumarà. Jo porto 40 anys en l’ensenyament, primer com a professora d’universitat, després de secundària i finalment assessorant llars d’infants, a veure si així arribo a temps. Als 18 anys no hi era a temps, tampoc als 12, però a l’educació en els primers moments de la vida forçosament has d’incloure les famílies, i això et permet treballar-ho amb ells. Han de venir a portar i a buscar les criatures i els hi pots dir que no agafin disfresses de princesa o Superman, o busquem una altre tipus de joguines, o “escolta, deixem estar la Caputxeta Vermella, perquè la iaia ja no la té al bosc sinó en una residència, i de llops no en veurà, però de gent poca-solta sí”. El que hem de fer és optimisme i endavant. Les coses no han canviat per a bé. Us deia que l’any 76 veníem d’escoles segregades! Però encara n’hi ha, el progrés no és lineal.
