En quin moment va perdre l’escola la seva connexió amb l’entorn natural? Quan van passar els llibres de text a parlar als nens d’urbanitzacions i a oblidar-se de de barris i pobles? Quan vam començar a veure com normals els patis sense arbres, grans esplanades de ciment?
Per a José Carlos Tobalina, membre del moviment de renovació pedagògica Acción Educativa, la consciència ecològica i de justícia social ha quedat fora del currículum: “Hauríem de partir de quina és la situació que vivim en relació amb el medi ambient, de quin paper ha de jugar l’escola, i quins recursos públics s’hi ofereixen, però estem a anys llum. A la LOMCE, el repte de futur és la competitivitat i el desenvolupament de coneixements al voltant de les tecnologies i de llenguatges suposadament universals, com l’anglès, no la sostenibilitat. Això no es planteja a la llei ni en bona part dels projectes educatius de centre”.
Granges sense animals
En aquest marc, centres de formació ambiental com en el que ell exerceix, la granja escola infantil-complex Ciutat Escolar de Madrid, són vistos pels representants educatius com una iniciativa “curiosa”.
Per la seva banda, les granja-escoles d’iniciativa privada solen estar més vinculades a l’oci i temps lliure que a l’ecologia. “Els nens s’ho passen bé i tornen contents, amb un pa o una madalena que han fet, els monitors -que moltes vegades són víctimes de contractes precaris- els atenen molt bé, encara que en ocasions, davant d’una planta acabada de néixer, no podrien distingir un tomàquet d’una ceba, i els mestres de vegades ni saben el que estan fent els xavals en determinats moments: se’ls ofereix xoricet a la sala mentre els monitors pugen als nens en una burra”, paròdia Tobalina, que acusa la manca d’una perspectiva pedagògica en tot això.
Al seu centre, de formació ambiental, que de la Conselleria de Madrid, en marxa des de 1984, i amb un equip multidisciplinari format per mestres, psicòlegs, pedagogs i biòlegs al capdavant, malgrat ser un centre públic, no estan completament fora de perill. “Fa tres anys vam témer per la nostra supervivència, van pujar un 300% les taxes, el que va suposar que quatre dies i tres nits passaven a costar 119 euros, més l’autobús, i vam creure que s’argumentaria que hi havia poca demanda per fulminar-nos”, recorda Tobalina.
Fins llavors moment aquests centres havien reclamat l’extensió de la xarxa (són només tres per a tota la Comunitat de Madrid des de mitjans dels vuitanta). Des de llavors, gairebé van donar les gràcies per seguir vius. Després d’aquests últims anys amb el calendari més buit del que és normal, segueixen funcionant, amb restriccions: “Van fer desaparèixer fins i tot els animals, per eliminar el personal de manteniment, tot i que era un dels eixos centrals de treball, juntament amb el bosc, l’horta i l’energia”.
Començar el col·le pel pati
Així les coses, des d’una granja que l’Administració ha concebut sense animals, és normal que Tobalina afirmi que no hi ha educació ambiental si no és amb una alta dosi de voluntarisme per part d’aquests docents “que posen d’acord l’equip, treballen amb les famílies… i fan grans esforços per sortir tres dies i fer que els seus nens estiguin en contacte més directe amb el seu entorn natural”. Res a veure amb països com Suïssa, explica, on és obligatori que els petits passin almenys 15 dies a l’any al bosc. O Alemanya, el Regne Unit i Dinamarca, amb polítiques potents de boscos-escola. O Suècia, Noruega o Finlàndia, on s’estudia la ubicació de les escoles al detall perquè no estiguin desvinculades del medi.
“A Espanya hi ha algunes experiències, però moltes són experiències burgeses, per a qui se les pot costejar”, lamenta, “no hi ha una política educativa regional ni local ni estatal que contempli l’escola com a part d’un entorn natural ampli”. Com a exemple, cita com a diverses escoles de recent construcció una de les preocupacions recurrents ha estat que hi hagi espai en el seu interior per als cotxes dels mestres, “en comptes de preocupar-se per l’espai per a la vegetació i el joc lliure”.
A aquesta dinàmica miren de posar-li fre seus col·legues Josep Fernández, Pitu, i Carme Cols, vinculats a l’associació de professors Rosa Sensat i al capdavant d’El nou safareig. Aquesta parella de mestres jubilats fa 10 anys que fa apostolat de les grans oportunitats d’aprenentatge que ofereix l’espai exterior. De patis plans, amb poca ombra, monòtons, només de ciment, propis del segle XIX, aspiren a un nou concepte que pot incloure des d’una aula natural a l’aire lliure a un escenari, i, és clar, arbres, fonts… S’ha acabat el pati només per jugar a futbol, i també només per a la mitja hora d’esbarjo o només de dilluns a divendres.
Des que es van jubilar fa dos anys, en Pitu i la Carme es dediquen completament a aquesta, la seva passió, oferint assessorament d’un manera voluntària (cobrant tan sols els desplaçaments i l’estada i amb la condició que els centres els permetin compartir els materials i experiències perquè tota la comunitat educativa pugui aprendre’n). “No som jardiners. El canvi va més enllà del disseny, de posar un hort en un pati, hi ha d’haver un projecte comunitari i cohesió en la comunitat educativa per avançar a mig i llarg termini, i s’ha d’entendre com una transformació profunda l’àmbit educatiu”, assevera en Pitu.
L’espai exterior com a espai educatiu, com ja va preconitzar, entre altres, el pedagog Loris Malaguzzi, precursor del model Reggio Emilia a Itàlia. Precisament a Itàlia, l’Ajuntament de Bolonya ha creat un departament dedicat a aquest tema i convoca cada any el congrés internacional Outdoor Education. L’educazione SICURA all’aperto (que se celebra aquest dissabte 19 de novembre).
Però en Pitu considera que a Espanya aquest moviment també està emergint. Si des d’El safareig assessoren a més de 300 escoles d’Infantil i Primària, el 80% a Catalunya, però amb implantació a tot el territori, a Catalunya es troben en l’actualitat en un moment en què no poden abastar totes les demandes. No només de centres, també d’investigadors estan despertant l’interès, i des d’aquest any una antropòloga analitza els canvis en el comportament dels nens amb els canvis a l’exterior de l’escola. En Pitu va treballar l’any passat amb el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, ja que en el seu currículum de 3-6 hi apareix un apartat sobre la importància de l’espai exterior com a espai educatiu.
Almudévar en marxa
Encara que la major part de les experiències són en centres urbans, en Pitu i la Carme també han treballat en l’entorn rural. Un exemple recent és l’escola Santos Samper d’Almudévar, un municipi de 2.500 habitants a Osca. En aquest cas, recalca Inma Tena, mare de dos nens de 7 i 3 anys, vicepresidenta de l’AMPA Mariano Tomeo i professora de Magisteri a Osca, el suport institucional ha estat clau: la consellera d’Educació d’Aragó, Mayte Pérez, els ha donat suport i fins i tot va acudir a la presentació del projecte a les famílies.
Ni la directora provincial ni l’arquitecte provincial hi han posat peròs. Les famílies, per la seva banda, fa un any que treballen al pati que volen, sota el lema Un col·le, una il·lusió. Els set caps de setmana d’aquest estiu han estat de peonades per muntar el sistema de drenatge i reg, que han aconseguit finançar gràcies als 12.000 euros que van aconseguir recaptar en les activitats organitzades el curs passat.
Ara, els acaba d’arribar la primera subvenció, de 2.500 euros, de la Comarca de l’Hoya d’Osca, i quatre col·legis més de la zona els estan imitant. També l’Ajuntament d’Almudévar està implicat en el projecte. Mentrestant, la seva escola cada vegada s’assembla més al seu somni, s’han eliminat les zones prohibides, que s’han convertit en zones de joc segur, compta ja amb la seva primera cabana de fang i palla per joc simbòlic, aviat plantaran les primeres oliveres i esperen que el curs acabi també amb part de l’aula oberta (amb el seu hort, la seva compostera, el seu porxo amb una taula de treball i una bancada) ja a punt.
En un centre amb 200 alumnes, els que volen poden seguir jugant a futbol, però també a les cuinetes, fetes amb palets pels seus pares, o poden entretenir-se a l’escala, la mateixa que han vist créixer, fusta a fusta, esglaó a esglaó, aquest estiu. Els promotors busquen una major connexió amb l’entorn natural, aquest que, en l’àmbit rural, està a les portes del centre, però del qual no es treu tot el partit. “El nen surt de l’escola, se’n va a extraescolars, a casa a fer els deures, i en el seu dia a dia no gaudeix del camp. Hi ha molts petits que, fins i tot en el medi rural, porten una vida molt urbana, per contagi o perquè no valorem el que tenim”, proclama Inma.
Cada pare i mare ha posat el seu granet de sorra, des d’aquells amb una formació més pedagògica a altres més tècnics (arquitectes, delineants, constructors), ells mateixos s’han encarregat que hi hagués maquinària… I que tot s’atengui a la normativa europea UN1176 per àrees de joc infantil a l’aire lliure, que regeix en els patis.
Altres experiències interessants
Al costat del moviment per recuperar l’espai exterior com a espai educatiu hi ha altres experiències interessants. Per citar-ne algunes, Tobalina esmenta la xarxa d’ecoescoles, amb el patrocini de l’ONU, 48.000 en 50 països, també a Espanya; la xarxa d’horts escolars, “amb processos de desenvolupament de la consciència ecològica i vinculada a la terra”; també Triodos està promovent els horts escolars a través del crowfounding, hi ha moviments de recuperació com el que implica a més de 1.000 mestres a Andalusia, a la Vega a Granada, i des del Ministeri d’Educació també es promou el treball en pobles abandonats. “Són experiències molt bones, que desenvolupen aspectes socials, de convivència, d’economia col·laborativa, molt interessants, però haurien enfortir-se, expandir-se, en comptes de ser iniciatives soles”, lamenta Tobalina.
