L’escolarització de Fidel Castro
Les primeres lletres i les taules de sumar, restar multiplicar i dividir les va aprendre a casa amb la seva padrina. “Me les vaig aprendre tan bé que mai més se m’han oblidat. A vegades compto amb la rapidesa amb què ho faria una màquina computadora”. Quan tenia set anys l’envien al col·legi de La Salle, proper a la seva llar de Santiago de Cuba, i, més endavant, ingressa en un altre de la mateixa ordre, com a intern. “Per mi va ser un alliberament”. El seu pas per aquest centre li va deixar un sabor agredolç: va gaudir amb les sortides al camp i la pràctica de l’esport però no va suportar que li peguessin en més d’una ocasió, el que va motivar un enfrontament amb un inspector i l’abandonament de l’escola. “Era una orde molt menys exigent i preparada que la dels jesuïtes. Vaig poder adonar-me’n quan vaig ingressar més tard en un dels seus col·legis”.
Una professora negra -Fidel la subratlla- el va preparar per a l’ingrés al Batxillerat que cursà en un centre de jesuïtes espanyols. “Em trobo amb gent d’un altre estil, uns professors i uns homes que s’interessen per formar el caràcter dels alumnes. Es combina l’esperit i l’organització militar dels jesuïtes amb el caràcter espanyol”. Fidel es converteix en un gran aficionat a l’esport, sobretot a les llargues caminades i a l’escalada. En aquells dies comença a mostrar les seves discrepàncies amb les idees polítiques dominants i per la forma dogmàtica d’impartir la religió: “Em sembla que una fe religiosa, com una fe política, ha de fundar-se en el raonament, en el desenvolupament del pensament i en el desenvolupament del sentiment: són dues coses inseparables”.
Fidel Castro, procedent d’una família de camperols molt pobres però que havien obtingut certa riquesa, critica el caràcter classista de la institució tot i que reconeix que no hi havia cap caràcter mercantilista en sostenir que els jesuïtes portaven una vida molt austera. En conjunt, i malgrat alguns disgustos, es mostra agraït per l’educació jesuítica rebuda: “Tinc un sentiment de gratitud cap a aquells professors, cap a aquelles institucions perquè, almenys, algunes coses positives que podria haver-hi en mi no es van frustrar, diria que es van desenvolupar en aquestes escoles”.
Escola pública, laica i gratuïta per a tota la població
Per a la revolució cubana dels barbuts de 1959 en el si d’aquesta singular barreja de socialisme caribeny i soviètic -on la tradició nacional martiniana es fon amb el marxisme més ortodox-, l’educació i la salut es converteixen en dues de les seves icones més emblemàtiques des dels seus inicis, amb una inversió quantiosa que garanteix la prestació universal d’aquests dos serveis públics després de la nacionalització dels col·legis i hospitals privats. Heus aquí algunes dades: el PIB en educació oscil·la de les dècades del seixanta al noranta entre el 12 i el 8%, i en els anys més pròspers, el pressupost de l’Estat arriba al 23%. Abans de 1959 pràcticament la meitat dels nens i nenes no van a l’escola primària, mentre que el 1960 l’escolarització arriba gairebé al 90%, amb la creació de 5.000 aules que donen feina a 10.000 docents; el 1960 s’atén el 97% de la infància de 0-5 anys en les seves diverses modalitats; i sis anys després hi ha a tot el país 370 centres que atenen a més de 100.000 persones adultes.
Però una de les gestes educatives de major transcendència és la campanya d’alfabetització. El 1961, declarat Any de l’Educació, es mobilitza sota el lema “Qui no sàpiga llegir, que n’aprengui; qui en sàpiga, que n’ensenyi”, a milers de mestres, estudiants i treballadors voluntaris que, amb el fanal i la cartilla, arriben als llocs més recòndits del país per alfabetitzar 707.000 persones adultes, i fan passar la taxa d’analfabetisme del 23,6% al 4%. D’aquesta manera Cuba es converteix en el primer país de Llatinoamèrica lliure d’analfabetisme. Aquest model de campanya alfabetitzadora s’exporta posteriorment a altres països com Nicaragua, Angola i Veneçuela.
Educació per al treball, patriòtica i militar
L’ideari de José Martí, el líder que va portar l’illa a la independència i sens dubte l’heroi nacional més nomenat i respectat, contempla com a proposta estel·lar la combinació de l’estudi amb el treball, en sintonia amb el pensament marxista.
Aquesta es tradueix en diverses modalitats en el conjunt del sistema educatiu: horts escolars i parcel·les productives; el treball socialment útil; l’escola al camp -durant 45 dies l’alumnat d’ensenyament mitjà es desplaça al camp per participar en plans agrícoles-; i l’anomenada Esbec (Escola Secundària Bàsica en el Camp). Aquesta es converteix en el vaixell insígnia tant per a les autoritats cubanes com als ulls dels nombrosos visitants d’altres països llatins. El seu propòsit és desenvolupar una consciència de béns socials, combinant orgànicament el treball físic amb l’intel·lectual -en sessions de tres hores en cada cas-, i fomentant l’interès per l’entorn i els processos productius. Aquests centres en règim d’internat es construeixen en la dècada dels setanta i, a més de combinar l’estudi amb el treball participant en plans agropecuaris, es desenvolupen activitats artístico-recreatives i d’educació política, científica i tecnològica.
El currículum inclou les habituals matèries científiques i humanístiques, però amb una destacada càrrega d’educació patriòtica, moral i ideològica, exempta de pluralisme. Això es percep en els manuals i lectures; en els rituals, consignes i murals del centre; en les constants al·lusions als herois de la revolució; i en el complex sistema d’estímuls i emulacions.
La formació militar la justifica el govern perquè Cuba viu en permanent “estat de guerra” i cal estar preparat per a qualsevol eventual atac de l’imperialisme americà. Així ho expressava el ministre d’Educació Luis I. Gómez Gutiérrez el 1993 en ser entrevistat per la revista Cuadernos de Pedagogia: “Aquí, el que no disposa d’un fusell disposa d’una granada i d’un lloc a la defensa de cadascun dels mil·límetres quadrats del territori nacional. Impartim la preparació militar als estudiants del nivell mitjà superior, com una assignatura. Tots els nostres estudiants aprenen a disparar, se’ls ensenya una mínima noció d’instrucció militar”.
La situació canvia radicalment amb l’enfonsament de la Unió Soviètica -el seu principal valedor i subministrador- a principis dels noranta, i el sistema educatiu també ha d’afrontar el desastre econòmic, assetjat per les mancances materials, el deteriorament de les instal·lacions i els baixos salaris del professorat, una part del qual emigra de forma significativa cap a altres sectors millor remunerats com el turisme. Només una dada a títol il·lustratiu: una mestra de primària que vaig entrevistar el 1999 cobrava en aquell moment 255 pesos (uns 15 dòlars), el que a mi em costava exactament un taxi per desplaçar-me d’una punta a una altra de l’Havana.
Malgrat aquestes penúries i deficiències, segons el Banc Mundial, Cuba segueix disposant avui del millor sistema educatiu d’Amèrica Llatina i el Carib. Un diagnòstic que confirma la UNESCO, alhora que sosté que ocupa el primer lloc entre els països amb ingressos baixos que més gasten en educació.
