Els espais que habitem –a casa, a la feina, al carrer i arreu– condicionen les nostres activitats. Fins i tot el nostre benestar. I l’educació no n’és una excepció. Ho tenen clar en escoles com el Sant Miquel de Cornellà, que han iniciat un procés de redisseny de totes les aules, comentant aquest curs per les aules d’Infantil. En una simple ullada a l’aula de p-3 s’hi veuen poques taules –de cinc han passat a tres–, un espai guanyat per als racons de la nova taula experimental, la cuineta polivalent, la jardinera amb plantes o la tarima pensada per al joc simbòlic. Una butaca de vímet, enlloc de la clàssica taula de fusta, ubica el mestre en un cantó que permet observar tota l’aula.
“Fa temps que volíem aplicar una metodologia que deixés més espais de creativitat, de llibertat i de manipulació i experimentació per als infants, però la distribució de l’espai ens limitava”, detalla Carme Blanco, directora del centre. Amb aquest canvi no només afavoreixen aquestes pràctiques, sinó que gairebé s’hi obliguen. Les 15 cadires que hi ha no són prou per als més de 20 infants que poblen l’aula, de manera que sempre n’hi ha que es mouen de forma autònoma, com el grup de cinc o sis que avui es dedica a manipular aigua i farina a la taula experimental. “Ara ens és més senzill tenir-los fent diferents activitats dins la mateixa aula i no tenir-los tots asseguts”, afirma Blanco.
La proliferació de noves pràctiques educatives, més centrades en el treball col·lectiu o en l’agrupació de disciplines, ha empès molts centres educatius a repensar l’organització dels seus espais. “Hem d’aconseguir que siguin els aprenentatges els que conicionin els espais, i no al revés, com ha passat fins ara”, exposa Laura Campo, coordinadora de Hack the School, un projecte impulsat per la Fundació Jaume Bofill que, amb la visió de pedagogs i arquitectes, pretén assessorar una trentena de centres educatius perquè redissenyin un dels seus espais. “L’objectiu és fer saltar una espurna perquè cada cop més escoles iniciïn una reflexió al voltant d’això”, sosté Campo.
Que les escoles actuals s’assemblen massa a les de fa dècades és una frase que ha fet fortuna quan es vol criticar per massa tradicional el model educatiu actual. En el cas dels espais i de l’arquitectura, l’associació és del tot òbvia. Els pupitres, la taula del mestre i la pissarra –avui digital– ocupen la centralitat de l’aula, que no deixa lloc per a gaire cosa més, sobretot si es té en compte les ràtios elevades de molts centres. Però, ¿què fa que reproduïm aquest model?
Per una banda, assegura Blanco, hi ha la inèrcia dels mestres. “És una variable que no contemplem –exposa–: intentem tocar els horaris per millorar-los, els currículums per adaptar-los… Però en l’espai no hi pensem”. Un altre factor determinant, segons l’arquitecta i assessora del projecte Sílvia Sasot, ha estat una tradició reguladora “molt estricta” al voltant de les construccions escolars. Molts centres, aixecats fa dècades, responen a ordres com la de 1978, que fixava, per exemple, que les aules de preescolar havien de tenir, “sense excepció”, 1,5 metres quadrats per alumne. La legislació actual, que data de 2010, parla almenys de metres quadrats mínims, però així i tot Sasot argumenta que “el problema no és tan aquesta ràtio com el rerefons d’una norma que determina una manera de pensar i fer escola”.
En el cas del Sant Miquel, els veïns que van aixecar amb les seves seves pròpies mans aquesta escola l’any 1955, per falta d’oferta educativa al barri, no podien intuir que en el futur els mestres apostarien per altres formes de docència. Però això no ha estat un fre per a l’escola a l’hora de repensar els seus espais. “El més important és tenir clara la idea pedagògica, perquè quan la tens, per més problemàtics que siguin els espais, te n’acabes sortint”, defensa Carme Cols, “en canvi, si comences al revés, si et poses a tirar envans sense saber què vols fer-hi en aquell espai, al final els acabaràs tornant a aixecar”, explica. Cols és mestra jubilada i, juntament amb la seva parella, Pitu Fernández, forma El Safareig, un col·lectiu que en els últims anys ha assessorat més de 200 escoles a l’hora de repensar els seus espais. Actualment participen també, amb una quarantena d’experts, en grup de treball de l’associació Rosa Sensat que també es dedica a reflexionar sobre com haurien de ser, en aquest cas, els espais exteriors.
El consens i implicació de la comunitat
Una cosa que defensen totes les veus consultades és que el replantejament dels espais ha de comptar amb el suport de la comunitat educativa. Així va ser en el cas del Sant Miquel, els canvis del qual no s’entendrien sense l’empenta de l’AMPA. Va ser ella la que, a través de la seva iniciativa Posa’t guapa, van començar plantejar modificacions i millores en els espais, començant per l’exterior, el pati. “I quan repenses una cosa, les acabes repensant totes”, reconeix Dàmaris Doñate, mare de l’escola, interiorista, educadora social i una de les més actives en els redissenys: des de cosir els nous coixins amb què els infants poden seure a terra fins a perseguir el pare de torn que sap fer anar el trepant.
“És una oportunitat perquè sigui un lloc de trobada de les famílies, de posada en comú de sabers: si tens una mare arquitecta, un pare jardiner… I els vas implicant, vas veient l’harmonia que sorgeix, els líders que neixen, és poderosíssim”, descriu Cols, que ha viscut aquest procés desenes de vegades. “Però ha de quedar clar que les famílies són corresponsables del projecte, i no simple mà d’obra”, puntualitza Fernández, que enumera una altra pota per “fer que la transformació dels espais sigui d’allò més sòlida”: l’administració. La pinya que fan famílies i docents ha de servir, explica, per convèncer per exemple els consistoris, que són els que tenen responsabilitat sobre el sòl.
Aquesta implicació de la comunitat també fa que les decisions hagin de ser consensuades. “Els projectes que assessorem acostumen a ser a llarg termini, les remodelacions que no responen a una idea o un projecte educatiu sovint no acaben durant”, conclou.
Més important que la metodologia, el benestar
Més enllà de si es pot aprendre d’una forma o d’una altra, les mestres de P-3 del Sant Miquel han comprovat ja que a classe hi ha més silenci. I no perquè elles el demanin. “El fet que es puguin moure per l’aula amb més llibertat, i de forma més activa, fa que estiguin més calmats”, raona Dàmaris Doñate. I és que a més dels canvis metodològics, l’altre gran objectiu dels qui es posen a repensar aules i passadissos és crear un clima de major benestar.
Posar un sofà al passadís o uns bancs en rotllana al pati poder afavorir la conversa. “L’escola és un lloc de vida, que es basa en les relacions humanes, però sovint no hi ha espais on simplement trobar-se”, lamenta Cols. “En un institut els vam preguntar als alumnes què volien pel pati i ens van demanar mantes, per ajuntar-se i xerrar”, diu. En aquest sentit, des de la iniciativa Hack the School estan elaborant una guia que aspira a “desplaçar” aquest debat des de la vessant funcional –que només té en compte metres quadrats i metodologia– “a un discurs centrat en les persones, el seu benestar, les relacions, la cultura…”, enumera Sasot.
L’ús de l’exterior com a espai d’aprenentatge, i no com a simple àrea d’esbarjo, també ajuda a crear un clima de benestar. “Al pati vam veure molt clar que hi havíem de posar bancs per facilitar que els mestres puguin sortir a l’exterior a fer-hi classe quan fa bo”, explica Doñate. “La realitat està fora de l’aula, i la majoria d’estímuls per la ciència es troben a l’exterior”, afirma Fernández. És per això que des d’El Safareig porten anys amb la seva particular creuada contra els patis de ciment per fer-los més ajardinats, silvestres, amb desnivells, placetes… “Amb arbustos rere els quals els adolescents puguin buscar intimitat!”, reivindica Fernández.
Els mestres d’infantil, un pas per davant
Dels 200 centres que han assessorat des d’El Safareig, no n’hi ha cap que sigui un institut. El cert és que la reflexió sobre els espais té molta més presència quan més petits són els infants. És a l’etapa d’Infantil on els mestres s’han bolcat més a adaptar les seves aules a la seva forma d’ensenyar. “Això s’explica perquè Infantil sempre ha estat una etapa de més experimentació, més sensorial, on els mestres busquen el desenvolupament integral del nen”, exposa Esther Belvis, una de les pedagogues que participa a Hack the schools. Des d’El Safareig hi afegeixen que “és a P-3 on s’evidencia amb més claredat allò que té d’inhòspit en veure tot d’infants de tres anys asseguts al voltant d’una taula durant hores i hores”.
