El Sant Roc anava pel camí de ser una escola gueto. Amb l’arribada massiva d’immigrants els anys 90 –a Olot sobretot gambians– el centre s’apropava ràpidament al 50% de l’alumnat estranger, i les famílies autòctones començaven a manifestar que s’endurien els seus fills a un altre lloc. L’ombra de la segregació planava aquella època sobre centenars d’escoles a Catalunya, també a la capital de la Garrotxa; en el seu cas, però, amb el tombant de mil·leni, van prendre una decisió: tots els centres educatius tindrien un volum similar de famílies migrants. I d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge.
Aviat hauran passat dues dècades i Olot continua sent una ciutat de referència en la lluita contra la segregació escolar: cap dels seus centres té un percentatge exageradament superior al centre del costat d’alumnat amb necessitats educatives específiques, una categoria que inclou infants amb discapacitat, amb trastorns de conducta, amb greus problemes econòmics o que no parla l’idioma (pensant en els immigrants). Municipis com aquest poden marcar un camí a la conselleria d’Ensenyament, que en els últims mesos –amb reunions amb les federacions locals i amb el Síndic de Greuges– ha anunciat que vol reduir els nivells de segregació del sistema educatiu català, on hi ha 101 escoles amb més del 50% de l’alumnat d’origen estranger, un percentatge que no es correspon amb el del seu entorn immediat.
Això es temien a Olot quan va arribar l’onada migratòria. Però al llarg de les últimes dècades han dissenyat un pla de redistribució de l’alumnat amb necessitats educatives específiques que ha ajudat a aplacar les desigualtats entre escoles. Un projecte tan ambiciós com fràgil, perquè se sustenta sobre pilars sovint inestables com el consens polític, el convenciment de les famílies, la corresponsabilització dels centres concertats i el finançament addicional. “És un equilibri delicat”, reconeix Montse Riera, tècnica de l’Institut Municipal d’Educació i Joventut d’Olot (IMEJO).
En percentatges, la majoria de les nou escoles del municipi tenen al voltant del 20% d’aquest alumnat, tot i que amb una excepció que escala fins el 38%. És, per tant, un sistema imperfecte, però així i tot Olot està entre les 20 ciutats de més de 10.000 habitants amb menys segregació, segons l’informe de Síndic Segregació escolar a Catalunya, una radiografia de la problemàtica publicada el 2016. El seu índex de dissimilitud –proporció d’alumnat que hauria de canviar d’escola perquè la distribució fos igualitària– és de 0,2 sobre 1. Al voltant d’aquests números s’hi situen altres ciutats que han engegat polítiques similars, com Mataró o Banyoles. I a l’altra banda de la taula, s’hi troben municipis com Terrassa, Cerdanyola del Vallès, Sabadell o Badalona (per sobre del 0,5).
També aporta el Síndic casos simptomàtics com els d’alguns barris de Barcelona. A Hostafrancs, amb set centres educatius de Primària, els tres públics superen el 30% d’alumnes d’origen estranger i que reben beca menjador. Dels quatre concertats, tres no arriben al 10% en cap d’aquests dos elements. Aquestes diferències, tanmateix, no existeixen només entre pública i concertada. També entre públiques. A Sagrada Família hi ha concertades amb un 25% d’alumnat de família immigrant i públiques amb només un 7%. “Només el 20,5% de la segregació escolar a Catalunya s’explica per diferències entre els sectors públic i privat, mentre que el 79,5% restant, per diferències dins els sectors de titularitat”, estima el Síndic de Greuges. “Això vol dir que, més enllà de que la concertada té un perfil d’alumnat més afavorit, la segregació va molt més enllà: dins la pública hi ha moltes diferències”, expressava el Síndic al seu dia.
L’aposta d’Olot
¿Com s’ho van fer, doncs, a Olot per equilibrar l’escolarització d’aquest perfil d’alumnat? D’entrada, adaptant el que ja diu la llei a la seva realitat local. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) ja preveu que cada grup escolar ha de reservar dues places per a l’alumnat amb necessitats educatives específiques. “Aquesta reserva, però, és totalment insuficient”, constata Riera. A Olot la reserva sempre acaba sent d’entre 6 i 7 alumnes d’aquesta tipologia perquè sigui igualitària.
Abans de fer la planificació escolar, pas previ a les preinscripcions, les oficines de l’IMEJO d’Olot es posen mans a l’obra per conèixer quants alumnes amb necessitats educatives específiques començaran el curs a P-3. Padró en mà, posen en contacte els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) amb les escoles bressol, amb els serveis socials i amb els pediatres per recopilar aquesta informació. Fins i tot citen per carta a totes aquelles famílies que no han escolaritzat els seus fills abans dels 3 anys per valorar la seva situació. Això els permet detectar els infants amb dificultats abans que iniciïn el seu pas per l’escola, quan seria ja massa traumàtic canviar-los.
A partir d’aquí, es fa la divisió: tantes línies de P-3, tants alumnats amb necessitats educatives específiques per cap. A la pràctica, això suposa que l’Ajuntament d’Olot ha hagut de posar a disposició d’aquest pla el transport públic –monitor inclòs en el cas de Primària–, per als escolars que han d’anar a una centre que els queda a més d’1,5 quilòmetres de casa, així com una beca menjador en cas de necessitar-ho (una despesa que ha assumit el Consell Comarcal). “També hem hagut de convèncer moltes famílies que aquest model és pel seu bé”, recorda Marta Bosch, directora de l’escola Sant Roc. I, per últim, s’ha comptat amb la complicitat de les tres escoles concertades, que han apostat per assumir un perfil d’alumnes a qui no es pot convidar a pagar les polèmiques quotes.
“Això no hagués estat possible si a Olot no hi hagués hagut una tradició de treballar conjuntament, pública i concertada, ajuntament i Consell Comarcal, tots sota un projecte de ciutat!, valora Ita Asparó, directora pedagògica del centre concertat Escola Pia. Això ho reconeixen també des dels centres públics i des del propi consistori. Destaquen el consens social i polític com a factor clau: ha permès que passessin regidors de diferents partits –CiU, PSC i ERC– sense que el model trontollés.
El paper de la concertada
Amb tot, el paper de la concertada és delicat, i des d’aquests centres consideren que no està ben resolt. Històricament, els centres concertats han expressat que no poden oferir un servei educatiu 100% gratuït –tal com hauria de ser per llei– perquè el seu finançament no és suficient. I això és precisament el que se’ls demana en casos com Olot: que assumeixin un volum determinat d’alumnat que no podrà costejar-se les despeses complementàries de la concertada. Abans de la crisi, rebien el contracte programa, una ajuda econòmica pensada per fer efectiva l’escolarització gratuïta en centres concertats amb molt alumnat amb dificultats econòmiques. Això es va substituir el curs 2013-2014 per unes subvencions de finançament addicional –a les quals s’han de presentar els centres–, una partida similar –d’uns 6,6 milions d’euros anuals– que arriba a més escoles (abans 27, ara 117), però amb menys diners per a cadascuna.
En el cas d’Olot, una d’elles, el Petit Plançó, se n’ha quedat fora. “Un dels criteris per rebre-la és el número de famílies amb problemes econòmics: compten famílies i no alumnes, quan en aquesta escola hi ha molts germans de famílies vulnerables”, es lamenten des del consistori olotí. Si no hi ha ajudes públiques, la concertada ho ha de compensar de les seves arques, i sovint no pot, segons critica Eva Salvà, directora general l’Agrupació Escolar Catalana, l’associació de concertades laiques. “A Barcelona hi ha escoles concertades amb més d’un 50% de famílies amb problemes econòmics que estan a punt de tancar perquè no ho poden suportar”, s’exclama.
Polítiques per revertir-ho
“S’ha de desplegar l’article 48 de la LEC”, deixa anar ràpidament Xavier Bonal, sociòleg especialitzat en desigualtats educatives, quan se li pregunta com es pot combatre la segregació escolar. Aquest article diu: “L’Administració ha d’establir la proporció màxima d’alumnes amb necessitats educatives especials que poden ésser escolaritzats en cada centre”. És evient que això no es fa efectiu a les aules catalanes. “Es podria posar un topall d’alumnat d’aquest perfil que fos equivalent a la segregació urbana”, exposa Bonal. Amb aquesta fórmula, ciutats com Olot deixarien de remar contracorrent i passarien a tenir un model avalat per llei.
Hi ha altres mesures, algunes de les quals queden recollides en l’informe del Síndic, així com en els anuncis fets per Ensenyament darrerament. Un dels més repetits és el repartiment equitatiu de l’anomenada matrícula viva, l’alumnat que arriba nou a mig curs, i que acostuma a tenir més problemes (en el cas dels immigrants que acaben d’arribar és evident: no parlen el català). En trets generals, els qui més matrícula viva acostumen a assumir són els centres de màxima complexitat, precisament perquè no omplen totes les seves places. Ara, Ensenyament els ha reduït la ràtio –a 22 a Primària i 27 a Secundària– perquè això no passi tant, i anima els municipis a que distribueixin també de forma igualitària aquests alumnes. Això és precisament el que fan a Olot, des dels anys del boom migratori –quan arribaven fins a 200 infants al llarg del curs– fins ara –que n’arriben mig centenar–.
Per Bonal, una altra eina important per reduir la segregació seria “restringir” la capacitat de tria d’escola que tenen les famílies, una mesura que reconeix que pot semblar “impopular” perquè limita la capacitat d’elecció de la ciutadania. Així, es trencarien algunes dinàmiques que reforcen la segregació, com “l’efecte fugida” –famílies que eviten per tots els mitjans anar a segons quins centres– o “l’efecte emulació” –famílies de col·lectius concrets que tendeixen a agrupar-se–.
Són molts els factors que provoquen la segregació, i per tant moltes les mesures que poden contribuir a revertir-la. Una altra d’elles, la solidesa dels projectes educatius. “Si el claustre s’hi deixa la pell, els resultats es noten”, opina la directora del Sant Roc, convençuda que això també els ha ajudat. “I no parlo de resultats acadèmics, sinó de fer bé la feina de mestre, que les famílies estiguin properes i satisfetes, perquè entre elles s’ho expliquen. Cada any a les portes obertes molts pares i mares ens diuen que coneixen l’escola pel que els han dit amics seus que ja hi porten els fills”, relata Marta Bosch.
Per últim, la concertada també hi diu la seva. “Hem de complir amb el que deia el Pacte Nacional: que la concertada sigui també un servei gratuït”, sosté Salvà. Per a això caldria, assegura, resoldre definitivament el seu finançament.
“El que ens cal és un model de país que doni cobertura a una inclusió que ara mateix depèn de la voluntat dels centres”, afirma la directora pedagògica de l’Escola Pia. Asparó recorda una idea que plana sobre la majoria de polítiques d’aquest tipus: “Combatre la segregació escolar no pot ser sinònim de repartir alumnat amb necessitats educatives específiques, com aquell qui reparteix els problemes, hi ha d’haver un model que permeti treballar la inclusió a totes les escoles”.
Efectes sobre la docència i sobre el barri
Ningú sap com seria el barri olotí de Sant Roc si no s’hagués posat en marxa el pla de distribució d’alumnat. A mitjans dels noranta es començaven a sentir veus a la ciutat que deien que “a Sant Roc només hi ha negres i castellans”, en referència a la segona onada migratòria i a la primera, de famílies d’origen andalús i murcià que ara ja van per la tercera generació. “L’escola i la llar d’infants són el pulmó del barri”, reivindica a la directora Montse Bosch. L’última dècada s’ha fet força construcció nova al barri i hi han vingut a viure famílies joves que ara duen les criatures a l’escola. “¿Això hagués passat sense aquesta política educativa? No ho sabem, però el que és evident és que no anàvem pel bon camí”, constata la directora del Sant Roc.
El que sí que pot afirmar amb molta més certesa és que la feina que fan a l’aula seria molt diferent. “Tenir menys quantitat de nens que et necessiten molt més alleugereix molt el clima de l’aula i fa que puguis atendre millor tots els alumnes”, explica Bosch, que respon a la pregunta com si li haguessin plantejat una obvietat.
Asparó afegeix també que els projectes pedagògics de les escoles han de tenir coherència amb aquesta visió d’equitat. “És important tenir clar el propi model d’escola quan es fan polítiques com aquesta: si volem que els alumnes que formem entenguin el món i les persones que els envolten, han de conviure amb les cultures i amb els col·lectius diversos que conformen la nostra societat”, sosté. “La convivència comença aquí –rebla Bosch–, l’intercanvi de berenars entre els nens comença aquí, i és evident que tota la feina no la farem des de l’escola, però tenir un consistori que vetlla per evitar la segregació és un punt de partida”, conclou.
