En aquest últim any he escoltat diversos professors de diferents llocs parlar alarmats de l’augment dels problemes psicològics i socials que detecten en els seus estudiants d’ESO i Batxillerat i la manca de recursos amb què s’han d’enfrontar-se a situacions límit en la convivència als centres. Agressions entre estudiants, símptomes de depressió i ansietat que afecten negativament al rendiment acadèmic i a les relacions socials, dificultats econòmiques i problemes familiars greus… són els casos esmentats amb més freqüència.
No poso en dubte que el nivell de conflictivitat als centres educatius pugui haver augmentat: seria una conseqüència més que esperable del període de crisi econòmica i cultural que estem vivint. I, davant d’això, l’afirmació que falten recursos és un clam. És evident que tenir un bon equip d’orientació psicològica i psicopedagògica, així com un treballador social o un educador social als centres per atendre aquests casos milloraria la qualitat de vida del professorat i els estudiants.
No obstant això, crec que a més dels recursos professionalitzats, calen recursos culturals i personals que entrin en joc en la mateixa aula. Davant d’una agressió entre adolescents, d’una noia que perd els nervis i surt de classe plorant i fent un cop de porta, d’un xaval que està sol i capcot durant l’esbarjo, o d’un que s’encara amb el professor i l’agredeix, podem trobar dues actituds.
La primera actitud és la d’aquells docents que consideren que la seva feina està sent pertorbada per aquestes situacions anòmales. La seva tasca és transmetre coneixements als seus alumnes en una aula organitzada i pacífica en la qual regna el respecte al seu saber i la seva autoritat. Quan alguna cosa se’n va de les mans, la seva resposta és recórrer a instàncies superiors o als reglaments de convivència per aplicar les corresponents sancions. El problema ha de desaparèixer perquè la seva tasca es pugui seguir desenvolupant, i solucionar-lo no està dins les seves funcions laborals. Per a això hi ha les aules de convivència dels instituts, aquests espais on acaben tots els alumnes que porten problemes al llarg del dia.
La segona actitud és la dels docents que consideren que la seva feina consisteix a formar i educar adolescents, persones que no només estan en procés de formació sinó en procés de desenvolupament. En aquest procés, els adolescents pateixen alts i baixos relacionats amb les hormones, conflictes amb els seus múltiples i possibles jos i enfrontaments amb la cultura opressora dels seus adults. En ser conscients d’això, aquest segon tipus de docents no desvinculen educació i formació i accepten les llums i les ombres de treballar amb adolescents com una part lògica del procés. Això no vol dir que acceptin les conductes disruptives dels seus estudiants sense dir ni piu, sinó que assumeixin que aquestes formen part de la realitat educativa i es comprometin a solucionar-les recorrent no només a les sancions i als temps fora, sinó també a les seves habilitats de solució de conflictes i de relació interpersonal.
Com més docents d’aquest segon tipus tingui un centre educatiu, més possibilitats d’èxit tindran els equips psicopedagògics en la resolució de situacions conflictives. L’èxit d’una intervenció en un centre no pot dependre de que una sola persona sostingui tots els malestars individuals que es produeixen dia a dia en l’entorn escolar. Tot canviaria si l’equip humà que compon el centre tingués com a missió transversal el benestar de tots i cadascun dels seus membres.
Ja sé que a alguns això els pot sonar a una postura tova i poc compromesa amb la cultura de l’esforç, en la qual canviem la transmissió de valuosos coneixements per sessions de catarsi col·lectiva per solucionar conductes disruptives. Però no es tracta de canviar una cosa per l’altra. Es tracta d’ensenyar i educar assumint que els nostres destinataris són individus diversos, amb diferents històries de vida, diferent procedència i diferents competències.
Els docents han de ser-ho no només per a l’adolescent tranquil de classe mitjana, equilibrat i sense problemes familiars. També hi ha els altres adolescents, els que molesten amb els seus comportaments disruptius i els seus atacs d’ansietat, amb les seves dificultats d’aprenentatge i amb els seus problemes d’identitat. No podem demanar als professors que es converteixin en psicòlegs, però sí que adoptin una actitud d’educadors davant d’aquests adolescents no esperats però cada vegada més nombrosos.
