Teníem previst reprendre l’activitat del diari el primer dilluns de setembre, com cada any, però els atemptats a Barcelona i a Cambrils ens han fet decidir a obrir l’espai d’El Diari de l’Educació per si la comunitat educativa creu necessari canalitzar-hi les seves reflexions. Aquesta és la raó de ser del diari, i aquests dies ho ha de ser més que mai. Excepcionalment reprenem l’activitat per si els col·laboradors, blogs, lectors, entitats i altres membres del món educatiu català volen fer-nos arribar les seves opinions, propostes, lectures, recursos… Al llarg de la trajectòria del diari n’hem publicat alguns que poden tenir avui interès: Quan morir i matar també és escola, Quan després dels atacs violents sorgeixen les pors, Profe, qui són els dolents?, L’escola davant la mort: “Escoltar, escoltar, escoltar”…
Així mateix, reproduïm un primer text editorial, un primer manifest que vol ser punt de partida i que inclou algunes preguntes que intentarem respondre al llarg del curs des del periodisme compromès amb l’educació. Si algú ens vol fer arribar un article ho pot fer a redaccio@diarieducacio.cat.
El Diari de l’Educació davant els atemptats terroristes
Manifestem el nostre rebuig més enèrgic als atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils que tant dolor ha generat, i expressem la nostra solidaritat amb les víctimes. Volem transmetre el nostre condol als familiars i desitjar als ferits que es recuperin satisfactòriament.
Creiem que l’atemptat a La Rambla de Barcelona, símbol de la ciutat oberta al món, representa un atac al cor de la llibertat i la democràcia, dos dels pilars irrenunciables de la nostra convivència.
Felicitem la contundent i pacífica resposta ciutadana, expressada en el crit espontani i unànime al qual ens sumem: “No tinc por”. Perquè la millor forma de respondre i aïllar els terroristes es recuperar la normalitat, refermant les nostres formes de vida oberta i respectuosa amb totes les idees i amb els Drets Humans. Ha estat una resposta –la de ‘tots som Barcelona’- exemplar, com ho va ser, per exemple, a Madrid l’11 de març del 2004 i ho ha estat a d’altres ciutats europees que també han patit massacres d’aquesta mena aquests últims anys.
Volem condemnar, a la vegada, les manifestacions islamòfobes i racistes, que han aprofitat per culpabilitzar i criminalitzar la immigració i la comunitat musulmana. Perquè també ells en són víctimes, i perquè l’objectiu del fonamentalisme és precisament dividir i fracturar la societat. La ideologia de l’odi no va enlloc: només porta més odi.
Volem reconèixer el treball que s’ha fet des de les escoles i els municipis per acollir i integrar la població immigrant, amb polítiques d’equitat i d’atenció a la diversitat
Així mateix, hem d’analitzar en profunditat per què, tant a casa nostra com en altres països, entre els immigrants de segona generació, es poden donar casos de joves que manifesten un fort rebuig i odi social i acaben deixant-se enlluernar i seduir per propostes violentes, on hi troben aixopluc i forts vincles de pertinença.
El cas de la presumpta cèl·lula gihadista de Ripoll obre nous interrogants sobre la radicalització de joves, perquè el context social en què van créixer els implicats no acaba de coincidir amb l’escenari habitual de marginació i exclusió social. Haurem d’aprofundir en quins son els mecanismes socials y psicològics que poden portar a joves a radicalitzar-se fins el punt de cometre assassinats massius.
Recomanem que s’enforteixi la col·laboració permanent entre la comunitat educativa i les entitats socials, el teixit local i les famílies. Aquí hi poden jugar un paper crucial les entitats de la comunitat musulmana per reforçar els vincles dels actors educatius, per garantir un major grau de coneixement mutu, de sentit d’inclusió i pertinença, i per explorar vies de col·laboració com podria ser el de l’elaboració d’un currículum antirracista.
Proposem que a als centres educatius es tinguin en compte algunes activitats formatives al voltant dels mitjans de comunicació, sobretot quan es produeixen notícies relacionades amb els atemptats terroristes o que requereixen certa atenció pel seu impacte social. El professorat no en pot quedar al marge –forma part del seu compromís ètic i professional– i és una oportunitat per comentar amb els alumnes els diversos perquès: per què senten el que senten –la gestió de les emocions– i per què passen aquests fents tràgics –la comprensió de la realitat–. En aquest sentit, a Catalunya disposem de recursos fonamentals de servei públic com poden ser els programes de l’InfoK de TV3 (aquest o aquest) o les guies de l’Hospital Sant Joan de Déu.
Suggerim que l’allau de sobreinformació i imatges que generen aquests atemptats terroristes als mitjans de comunicació i a les xarxes socials es treballi també a les famílies. Que pares i mares detectin en quins moments pot ser positiu o contraproduent parlar-ne, s’interessin per quina informació tenen els seus fills i com l’interprerten, i puguin donar resposta a les preguntes més habituals que solen fer-se els nois i noies en aquests casos.
Confiem en el compromís del sistema educatiu i a la comunitat educativa perquè avanci en la recerca, el coneixement, la pràctica pedagògica i les políques socioeducatives públiques en relació a la diversitat cultural, els valors democràtics, la convivència, la inclusió escolar i la cohesió social.
