Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’atac terrorista a Barcelona ens ha estampat la barbàrie pels morros. Una barbàrie que, no per terrible i inhumana, és nova. No és nova a l’Iraq, ni a Síria, ni a Palestina… Ni en molts més altres llocs del món on moren dia si dia també persones innocents sense que ningú faci res per aturar-ho.
Però es veritat que quan la barbàrie s’acosta té més impacte. I això és normal. La mort sempre és terrible, però quan la tens a casa teva, ho és infinitament més. I, per això, a mida que la barbàrie s’anava acostant, Madrid, París, Londres, Niça… Anava essent més terrible. I ara, finalment, també ens ha arribat a casa nostra. I ens ha deixat a tots esglaiats i descol·locats. Perquè el rostre de la barbàrie és terrible i quan el veiem de prop és quan ens n’adonem.
Una de les coses que m’han causat més inquietud, després del horror dels morts i ferits, ha estat el perfil dels assassins. I sobretot, l’edat. Com pot ser que criatures de 17 anys i poc més puguin dur a terme accions d’aquest grau de barbaritat? Com pot ser que xavals que viuen aquí des de fa temps, que han anat a les nostres escoles i als nostres instituts, que tenen companys i amics en el poble, puguin, de cop, perdre el seny i siguin capaços –moral i psicològicament– de fer tantes barbaritats? Com pot ser que estiguessin tramant una acció tant terrible i complicada com la que sembla que estaven organitzant i ho poguessin fer a esquenes de tothom, familiars, companys, policia…? Com van tenir la sang freda, després de l’explosió de la casa d’Alcanar, d’improvisar i executar una cosa tat violenta com és aixafar persones i criatures? En quins submóns es movien? Per què tenien tan poca estima per la vida dels altres i per la seva pròpia? Tant poc s’estimaven la vida? Per què?
Estaven realment integrats o estaven només tolerats? De veritat com a societat som tant acollidors com diem o, en realitat, no donem cap sortida, ni laboral, ni social, als fills i filles dels immigrants? L’atur, la discriminació, la segregació escolar i social, la pobresa, la falta de projecte… Hi tenen alguna cosa a veure, amb que unes quasi-criatures s’estimin tant poc la vida?
Potser estem massa convençuts que nosaltres (blancs occidentals) som els bons-bons i que ells (els morenos musulmans) són els dolents-dolents, i amb això han de créixer i viure molts joves, fills d’immigrants, morenos i musulmans. S’han integrat, diuen, però no han deixat de ser els moritos. Quantes noies d’aquí tenen relacions amb els joves d’allà? Quants d’aquests joves arriben a la universitat? Quants estan a l’atur? De fet, hem passat del racisme biològic al racisme cultural, o sigui, de considerar que les característiques físiques demostren una inferioritat a considerar que hi ha cultures superiors i cultures inferiors. Evidentment, la nostra és la millor. Però quina és la nostra? Quan diem que “defensarem els nostres valors que ells volen destruir”, a quins valors ens referim?
La nostra cultura no és superior a les altres. Perquè totes les cultures tenen trets positius i trets negatius. En totes les cultures hi ha relacions de poder, de desigualtat i d’interessos econòmics. Ni tampoc hi ha cultures pures, doncs en el fons totes són una barreja de moltes altres. El que hi ha són persones, que tenen cultures diferents i creences diferents. El que hi ha són persones que en nom d’una cultura, una religió, una bandera o una idea són capaços de fer coses humanament precioses i d’altres que en nom del mateixos, són capaços de fer coses humanament execrables.
I què podem hi fer des de l’escola? Està clar que des de l’educació no podem canviar el món, però també cal saber reflexionar i millorar allò que puguem per tal de tenir una societat més cohesionada i més justa. Des de l’escola segurament no aturarem cap atemptat, però sí quen podem millorar la relació dels joves que viuen al nostre país, en tota la seva diversitat. I per això cal posar atenció i buscar els recursos i les formes per tal d’eliminar aquest racisme cultural que segur que és font de malestar per a molts i moltes joves que tenen altres cultures i/o altres religions i que no ajuda tampoc a l’alumnat autòcton a saber viure en una societat pluricultural i en un món globalitzat.
Com volem que aprenguin els nostres infants a relacionar-se en condicions d’igualtat amb infants d’orígens i cultures diferents si no han coincidit ni han jugat junts en tota la seva vida? La segregació escolar és una de les primeres coses que cal eliminar. Cal que tots els centres educatius tinguin la diversitat que hi ha a la societat o, com a mínim, la que hi ha en el seu barri. No pot ser que hi hagi centres privats concertats que no tinguin cap diversitat i que centres públicos concentrin l’alumnat d’orgíens varis, com tampoc pot ser que la segregació existeixi també dins de la mateixa xarxa pública.
Però no n’hi ha prou amb l’heterogeneïtat a les aules per tenir una educació intercultural, com no n’hi ha prou en posar nens i nenes junts per tenir una veritable coeducació. Cal que els nostre joves, tots, els d’aquí i els d’allà, surtin del sistema educatiu amb una idea clara sobre les cultures, les religions i els problemes del món actual. No té sentit que hi ha hagi nois i noies que saben de les guerres púniques o de les condicions laborals del segle XIX i no tinguin ni idea de les guerres actuals i les seves conseqüències, ni de les condicions laborals dels immigrants a les càrniques de Vic, per posar dos exemples.
Cal que sàpiguen com s’han anat conformant països i cultures. Que sàpiguen d’emigracions i immigracions, d’intercanvis de cultures i també d’imposicions i espolis. Cal que coneguin el nostre passat comú amb el món islàmic: vuit segles de convivència amb els àrabs, no són qualsevol cosa. Saben els nostres joves que potser algun dels seus avantpassats eren justament àrabs i musulmans? Saben que a la nostra llengua hi ha un munt de paraules que provenen del àrab? Saben de tot el llegat d’aquesta convivència? Potser si ho sabessin es mirarien de manera diferent.
Cal que l’alumnat conegui les aportacions tècniques, científiques, filosòfiques, etc. de totes les cultures. Cal desfer la idea que tot ho hem inventat els occidentals. Cal que l’alumnat sàpiga de què fugen els refugiats i com els tracta aquesta nostra societat. Cal que coneguin els interessos i les guerres actuals. Cal que puguin intercanviar idees i arguments sobre les cultures diferents i les dificultats d’uns i altres. Cal, en definitiva, una educació que no estigui esbiaixada i que fomenti la valoració de totes les cultures i doni eines per analitzar allò que no funciona en la nostra societat i poder millorar-la.
Només si els nostres joves aprenen a tractar d’igual a igual tota la diversitat existent a la nostra societat, podrem parlar d’una educació que prepara per a la societat del segle 21.
