Surto dels exàmens de setembre amb una sentiment entre el desànim i la indignació. Desànim pel poc aprofitament que mostren els alumnes que s’hi han presentat i indignació per la sensació de feina inútil.
No sé si en d’altres entorns socioeconòmics els resultats són millors, però la meva impressió és que amb el tipus d’alumnat desfavorit amb el qual treballo, els resultats d’aquesta convocatòria d’exàmens són baixos pel que fa als aprovats i gairebé nuls pel que fa als aprenentatges.
Per exemple, als meus grups d’anglès de 4t d’ESO d’enguany no s’han presentat ni la meitat dels alumnes que hi tenien dret. Podem disculpar-ne alguns que ja tenien decidit al juny que repetirien, però la resta presenta un panorama ben desolador, inclús pel que fa a als que s’hi juguen el graduat. El dossier obligatori que havien de completar no l’han presentat tots, i cap d’ells l’ha completat al 100%. Les respostes a l’examen demostraven que malgrat haver fet la feina havien aprés ben poc. Han deixat en blanc exercicis que al dossier tenien ben resolts i han comès errors en activitats ben senzilles.
Conscient de les limitacions del clàssic dossier tipus workbook enguany havia decidit millorar-lo suprimint activitats repetitives i mecàniques i incorporant-ne de més autèntiques, realistes i amb orientacions per al estudi. El resultat no ha estat gaire millor. D’altra banda els alumnes havien de preparar una breu exposició oral sobre un tema a escollir entre tres. En el dossier hi havia un model i podien venir a l’examen amb un guió preparat. Cap alumne ha fet aquesta feina malgrat tenir tot l’estiu per fer-ho.
Les causes d’aquests fracàs poden ser múltiples i seria injust atribuir tota la responsabilitat als alumnes. La manca de suport familiar, la dificultat d’estudiar pel seu compte, la complexitat de les matèries, la desmotivació , la confiança en la benevolència del professorat, la mandra de treballar a l’estiu. Algunes d’aquestes causes potser tenen solució, d’altres difícilment.
Pel que fa a la manca d’ajut familiar, des de l’administració s’intenta, encertadament crec jo, compensar aquest fet amb programes d’ajut a l’estudi com el programa Èxit a Barcelona ciutat. Al meu centre hi col·laborem des de fa anys i hi posem ganes, però la meva impressió és que, malgrat els esforços de tots, els resultats són escassos. Potser ens hauríem de plantejar si aquests recursos i energies seria millor gastar-los en altres moments del curs.
I el que sap més greu de tot són les hores de feina que ens prenen a tots plegats en un moment clau del curs. Quan el professorat arriba de vacances fresc i amb energia s’ha de dedicar a preparar exàmens, vigilar-los, corregir-los, posar notes, fer juntes d’avaluació, lliurar notes, atendre reclamacions i parlar amb alumnat i famílies. Tot això es menja unes hores i uns dies importantíssims que es podrien dedicar a programar i preparar molt millor el curs. Ara que ens estem replantejant la manera d’ensenyar i que estem d’acord en el paper clau de l’avaluació en el canvi educatiu caldria també que ens replantegéssim l’existència i el funcionament d’aquests exàmens.
