“Seguirem mirant cap a un altre costat i que el nacionalisme s’apoderi d’un espai civil sagrat com és l’educació?”. Així es dirigia Albert Rivera, capdavanter de Ciutadans, al PP i al PSOE des de la tribuna del Congrés per demanar-los un major control de la inspecció sobre els col·legis catalans. Aquest és un dels discursos recurrents de la formació taronja que al seu rebuig a la immersió lingüística ha sumat ara les acusacions d’adoctrinament a les aules. Però fins a quin punt es fonamenta el seu relat en el què passa diàriament als centres educatius?
Si s’ha de jutjar per les imatges que va mostrar Rivera al Congrés per provar-ho, a l’acusació li falta com a mínim precisió.”Això és el que s’estudia en els llibres de text”, va dir assenyalant una fotocòpia d’un mapa dels anomenats Països Catalans, però va ometre que es tractava d’un mapa lingüístic –de les zones on es parla català– i no polític, i que ni tan sols era un llibre de text, sinó una enciclopèdia infantil editada per Tv3. També va denunciar la presència d’una estelada penjada a la façana d’una escola d’Aiguaviva (Girona), encara que no va precisar que quan els nens van començar el col·legi al setembre la bandera ja no estava, perquè va ser retirada abans de l’inici del curs escolar per part de l’administració.
“És molt difícil afirmar o descartar l’adoctrinament: mai tindrem notícies directes, perquè els testimonis sempre són alumnes, famílies, docents… El que segur no es pot fer és extrapolar”, exposa el professor de Pedagogia de la UB Enric Prats, que afirma que a Catalunya l’adoctrinament “no és un problema real”. “Afirmar-ho de forma taxativa no té fonament”, sosté aquest acadèmic, que a més argumenta que la influència dels missatges rebuts a l’escola tampoc poden explicar una realitat com l’auge independentista català.
A Ciutadans, no obstant això, afirmen que les escoles i els mitjans de comunicació públics són fonamentals per a la seva estratègia. “Haurien de treballar perquè els secessionistes no adoctrinin, perquè l’educació que imposen no sigui el que és, una fàbrica de crear robots que solament pensen el que ells volen que pensin”, li va retreure el diputat de C’s Toni Cantó al ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, en una intervenció anterior al Congrés. Va obviar no obstant això que la conversió a l’independentisme no entén d’edats, ja que aquesta opció política ha calat per igual entre els alumnes de l’escola catalana i els de l’escola franquista, tal com apuntava el politòleg Lluís Orriols en un article recent.
Pluja d’acusacions i fixació pels llibres de text
Ciutadans ha vist en els suposats casos d’adoctrinament un filó per carregar contra el PP, als qui acusen d’haver-ho permès des del Govern, amb el que no han dubtat a airejar totes les denúncies que han pogut sobre aquesta matèria, moltes d’elles aparegudes en mitjans de comunicació en els últims mesos. L’exemple més gran d’això va ser la interpel·lació de Toni Cantó al ministre d’Educació amb la que li va recriminar si li semblaven “normals” una llarga sèrie de casos que va anar enumerant, com les acusacions contra docents de Sant Andreu de la Barca (Barcelona) per criticar a diversos alumnes fills de la Guàrdia Civil.
Amb les seves crítiques, Cantó va tornar a generar controvèrsia. Va acusar a les direccions de col·legis d’enviar cartes abans de l’1-O a les famílies perquè autoritzessin als seus fills a anar a “manifestacions secessionistes saltant-se classes”, sense especificar que és el procediment habitual de la majoria de centres davant la participació dels seus alumnes en protestes i vagues, alguna cosa que permet la llei d’educació per als joves a partir de Tercer de l’ESO. També va alertar que ja no poden fer actes sense que els “escarneixin” a la universitat, i si bé és cert que han patit increpacions per part de grups independentistes, el 2 de novembre –el mateix dia que entraven a presó els exconsellers–, van poder acudir amb el PP a un acte de Societat Civil Catalana en la UAB que va transcórrer amb normalitat.
A la cartera de denúncies de C’s juguen un altre paper important els llibres de text, en els quals asseguren que es manipula principalment la història. Per a això, han usat sovint l’informe que va realitzar l’autodenominat sindicat AMES–que no compta amb cap representació a les aules catalanes– de diversos llibres escolars. L’informe és una relació de casos d'”adoctrinament ideològic” a partir d’extractes de paràgrafs descontextualitzats i fotografies de llibres.
Virginia Gámez, doctora en Didàctica de les Ciències Socials per la UB, treu ferro a les possibles imprecisions que es puguin trobar en un llibre de text. “En una anàlisi exhaustiva es poden detectar errors, imprecisions, vaguetats i fins a estereotips”, admet, “i això pot provocar que es destaquin aspectes més anecdòtics”. No obstant això, es mostra convençuda del rigor amb el qual es treballa en l’elaboració dels llibres de text a Espanya, i assegura que cal tenir en compte “la dificultat que implica la síntesi de continguts” perquè siguin comprensibles a edats com les de Primària.
Sigui com sigui, moltes de les denúncies aparegudes en els mitjans de comunicació i airejades per les famílies han passat ja per les taules dels inspectors catalans. La Generalitat ha atès als tres requeriments del Ministeri d’Educació per presumptes episodis d’adoctrinament, pel què els inspectors han estat revisant des de l’1-O desenes de casos que ja s’han remès a Méndez de Vigo, que haurà de prendre mesures si s’ha vulnerat la llei. Ara com ara no ha succeït.
Del Congrés al programa electoral
La batalla de l’adoctrinament l’ha lliurat Ciutadans amb més insistència des de la tribuna del Congrés dels Diputats que en les seves propostes electorals. Les dures intervencions de Rivera o Cantó aquestes últimes setmanes contrasten amb la pràctica absència d’aquest tema al programa electoral del partit taronja pel 21D. Tot el que apareix sobre això és que volen “una escola pública on no es polititzi als nostres fills, on s’ensenyi a pensar i no què pensar”. “Una escola en llibertat i sense ideologies és fonamental per al desenvolupament personal dels alumnes”, reivindiquen, encara que no concreten com dur-ho a terme.
En els anteriors comicis va ser més reduït el seu esment al què ha “alimentat el monstre”, en paraules de Cantó al Congrés. Però també és cert que a les eleccions generals van incloure propostes per reforçar l’Alta Inspecció d’Educació –cosa de la què es van desmarcar recentment per demanar una agència independent– i van dedicar diversos punts per definir com hauria de ser una educació en “valors cívics i pensament crític”. En aquest àmbit, van considerar que fos obligatori, entre altres mesures, “l’estudi dels drets i els deures constitucionals”.
Arguments que desmenteixen la immersió
El que sí que apareix al programa de Ciutadans des de la seva irrupció a la política catalana és la seva reivindicació d’un model trilingüe per als col·legis catalans, amb el què català, castellà i anglès haurien de ser llengües vehiculars de l’ensenyament. Aquest seria el model òptim, segons la formació liderada per Inés Arrimadas a Catalunya, perquè els alumnes acabessin l’ESO amb un bon domini dels idiomes. Alguna cosa que succeeix ara amb català i castellà.
El model d’immersió lingüística ha garantit que els alumnes es titulin amb un nivell similar de català i castellà, segons les avaluacions anuals del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, que elabora proves externes a Quart d’ESO. També en les comparacions entre comunitats autònomes, Catalunya ha aparegut en la mitjana espanyola de nivell de castellà: en l’última avaluació externa que va fer l’Institut Nacional d’Avaluació d’Educació, la mitjana d’Espanya va quedar en 500 punts, mentre que la de Catalunya, en 502.
Els defensors de la immersió recorden també que l’ensenyament en català no perjudica els alumnes castellanoparlants a l’hora d’aprendre els conceptes escolars amb la mateixa agilitat que els catalanoparlants. Per a això recorren a l’informe PISA, que a Catalunya es realitza en català, i els estudiants del qual presenten resultats similars sigui la seva llengua materna el català o el castellà. L’última explotació de les dades de PISA analitzada per la Fundació Jaume Bofill el 2009 així ho testificava (els castellanoparlants queden només 10 punts per sota dels catalanoparlants, una diferència que l’OCDE no considera significativa).
Des de Ciutadans insisteixen també que la immersió lingüística compta amb menys suport social del que se li suposa. I aquí sí que hi ha indicis que ha perdut adeptes. L’ampli consens al voltant de la Llei de Normalització Lingüística de 1983, aprovada per la pràctica totalitat del Parlament, ha perdut a un 25% del total de votants –els de PP i C’s el 27-S– ara obertament contraris al model d’escola en català. L’auge de Ciutadans prova el creixent rebuig.
Finalment, una altra creença relacionada amb la immersió és que es tracta d’un model rígid d’ensenyament solament en català, cosa que contrasta amb una realitat molt més flexible. El 14% dels centres públics ja donen algunes classes en castellà, segons dades de la Generalitat el 2014, i moltes altres en anglès. Això sí, no són els pares i mares els qui decideixen la llengua en què estudien els seus fills, sinó que ho fan els professors en elaborar el projecte educatiu del col·legi.
