La Laura Lladós s’asseu a una de les cadiretes petites de la seva aula a l’escola bressol Balàfia de Lleida. És el centre 0-3 més gran de la ciutat, amb diverses aules i espais diferents que són “totalment transversals i permeables per als nens i nenes”. És un centre en el que no hi ha ubicacions determinades per les edats, tot el material que hi ha és molt estimulant per a qualsevol infant: “estigui en l’etapa que estigui poden descobrir elements que els interessin en el mateix punt de l’escola”. Des d’una sala de llums, a projectors a les parets, passant per calaixos d’aigua o circuits.
Tot plegat, donant molta importància als materials naturals per a que els infants “reconnectin amb allò que hi ha fora de l’escola”, i és que segons Lladós, “s’aprèn igual a tot arreu”. Per això, Balàfia és un centre en què les limitacions de les pedagogies homologades no se senten i les pautes marcades dels currículums “homogenis”, no se segueixen al peu de la lletra. Així és com Lladós persegueix la innovació educativa. Precisament aquesta revolució serà de la que parlarà a l’acte de celebració dels 40 anys de l’editorial Graó. Aquesta mestra de bressol està al consell assessor de la Revista Guix, on fa articles aportant “la visió dels mestres, més enllà del coneixement acadèmic que puguin aportar els psicòlegs i pedagogs”.
Graó va néixer durant els primers moments de la democràcia, quan calia refer l’educació de zero. Ara sembla que la revolució educativa torna a estar en boca de tothom. Què s’ha aconseguit en aquests 40 anys?
Ha estat com pujar els graons d’una escala. De vegades cal parar-se per veure on ets i què has fet, però sempre tirant endavant. Renovació i innovació són paraules que ara estan de moda, però que porten dient-se des de fa 40 anys, amb Jean Piaget, Decroly, Montesory…hi ha un munt de mestres que fa temps que treballen i a nosaltres ens toca seguir-los, fent pessetes endavant i plantejant reptes de futur. Sí que sembla que torna a haver ganes de renovar, una efervescència que busca renovar el paper dels mestres i els alumnes.
Precisament la relació entre mestres i alumnes és una de les coses que es planteja canviar.
Abans el mestre era el centre de l’escola, que era vista com una institució del saber. Ara, amb les noves tecnologies, la informació és a l’abast de tothom. L’escola ha d’entendre que els coneixements arriben de la interacció amb l’entorn, ja sigui en el marc de l’educació formal o la no formal. Així, és l’alumne qui ha de ser el centre de l’aprenentatge: les criatures i les seves capacitats, necessitats, interessos i curiositat. Per tant, hem d’apoderar els nens i nenes per a que siguin ells qui pensin, parlin, raonin, busquin i descobreixin i l’escola ha de ser l’encarregada de generar les condicions necessàries per a que tot això flueixi.
Tu treballes a bressol, en la que seria la primera etapa d’aquest apoderament. Com ho feu?
Hem de fer el mateix: estar a l’alçada dels alumnes. Però no només agenollant-nos per mirar-los als ulls i parlar-los directament, sinó estar a l’alçada de les seves capacitats. Observar constantment, tornant a aprendre el què ens diuen: és igual que siguin tan petits que no sàpiguen parlar, perquè saben transmetre el que senten i el que els motiva.
L’evolució de les bressol ha estat claríssima: hem passat de ser centres de guarda, creades per les associacions de veïns per a cuidar criatures mentre les famílies treballaven, a ser escoles. Tenim el deure de crear situacions favorables per a incentivar tota aquesta primera curiositat.
Fa uns dies publicàvem una entrevista al Diari de l’Educació amb mestres que van reformar l’ensenyament després de la dictadura i ens parlaven també de l’evolució de les bressol
Hem aprés molt dels nens en aquests anys: abans se’ls marcava el ritme, se’ls imposaven activitats i es trencaven processos d’aprenentatge i descoberta sense consultar-los-ho. Ara, tot i que hi ha espais i moments que s’han de respectar, s’intenta que els infants segueixen el ritme i els processos d’aprenentatge que es marquin ells. Tot això es resumeix simplement parlant de respecte. Hem de ser conscients que tractem amb persones que tenen interessos i preferències que haurien de tenir autonomia i no només acatant el que els diu un mestre, sovint de manera autoritària.
Per a respectar les preferències, les aules són espais importants. Quines reformes hi ha hagut?
Abans eren espais amb moltes taules i cadires. Aquí només tenim un espai de joc determinat, que és la cuineta, perquè els agrada aquest joc simbòlic. Les taules i cadires només molesten, perquè els nens s’han de moure: tenim un cos per moure’l, no per estar asseguts tota l’estona. Les nostres aules estan adaptades per a generar curiositats constantment: hi ha molts detalls amagats i sempre intentem introduir materials naturals i reciclats, per a tornar a connectar l’aula amb el món, portant una mica el de fora a dins.
Estàvem acostumats a espais pensats per franges d’edat, però intentem pensar en tots els nens del centre en conjunt: tenim racons d’experimentació que poden gaudir tots els infants, tant aquells que estan en una etapa de descoberta molt tàctil, com els qui estan en un nivell més avançat. I si en algun moment no funciona, es canvia! No hem de tenir por als canvis, encara que t’hagis estat tres mesos pensant en un espai o dinàmica, si els nens amb els que treballes no ho veuen clar, s’ha d’adaptar.
La introducció dels materials naturals no es troba amb la barrera dels reglaments que determinen els materials homologats?
Els materials homologats frenen els aprenentatges perquè ens donen un ventall molt petit d’opcions. Però per fer materials no homologats cal informar molt bé les famílies i que els mestres ens formem en pedagogies innovadores. L’experimentació i l’aprenentatge comporten risc: no estem en un laboratori, estem vivint. A la vida hi ha riscos i hem d’aprendre a fer-los front, no a esquivar-los.
Hi ha molta controvèrsia respecte els materials naturals, però són necessaris perquè transmeten i ensenyen moltes coses que els materials plàstics no permeten. Aquesta escola està plena de troncs, que poden generar desconfiança: per això és que cal informar molt bé a les famílies, que vinguin a veure’ls i observin com els usen els seus fills.
És clar que hi ha riscos amb els materials no homologats, però també amb els materials que sí ho estan. La pregunta de veritat és quin dels dos aporta més als infants. Els mestres que vulguem transformar l’educació hem de ser persones valentes: hem d’aprendre a viure en la incertesa, en el canvi constant per a poder permetre totes les creativitats. És molt còmode repetir patrons que hi ha en un currículum que un altre ha pensat per tu.
Un altre aspecte candent d’aquesta renovació pedagògica és la crítica a l’estandardització dels currículums, que no són permeables a les diferències de ritmes dels infants
Cap nen no és igual que un altre, cadascun porta la seva motxilla. No podem pensar en aules homogènies en les que els nens repeteixin per art de màgia patrons que els van marcats per edats. Aquí a Balàfia hem generat espais repartits per tota l’escola que es poden aprofitar per anar amb grupets reduïts de nens de qualsevol edat. No és només a les aules on fem vida a l’escola. Treballar amb grups petits ens permet estar perfectament pendent de les reaccions de cadascú i de les seves descobertes. És tenir cura de cada nen o nena i de com aprèn individualment, no només dins un col·lectiu.
Així, si veus un nen que no va mai a un espai, pots veure què és el que fa normalment. Si acostuma a mirar contes de dinosaures, potser posant ninots de dinosaures en aquell espai, encara que no hi tinguin res a veure, hi anirà…
Quin repte consideres que és el més immediat d’afrontar?
Es diu molt que l’escola ha de transformar la societat. És cert, però no hem de ser ni els mestres ni les famílies qui ho fem, han de ser els infants. El nostre paper és apoderar-los per a que siguin ells els qui, si volen, puguin canviar el que els envolta. Per això han de ser més respectats i més escoltats, independentment de l’edat que tinguin.
A les aules es creen moments molt macos, quan es fa la màgia de l’aprenentatge penses: això és el que importa. El que hi ha als currículums està molt bé, però és descobrint quan s’aprèn. I al final, amb les pedagogies alternatives s’acaba complint igual amb els objectius marcats pel departament d’Ensenyament. Hem de respectar la curiositat, que duu al plaer de la descoberta, i que és oposat a la imposició de l’”ara has de”.
Nosaltres preferim el “hauries de” o “si et ve de gust, pots”. A les escoles ha d’entrar més el condicional. Quan li diem a un infant que baixi d’una cadira perquè es farà mal, se l’hauria de plantejar que aquella situació pot ser arriscada per a ell, deixant sempre l’opció a que el nen o nena pari i pensi per què se li està dient allò. Els nens també han de caure, forma part del seu aprenentatge.
Tendim a sobre protegir els nens?
Sí. I la pregunta és si a casa ho tenim tot tan protegit. Els plats i gots són tots de plàstic? Tenim protectors a totes les cantonades? Quin problema hi ha si cauen de tant en tant? El problema de la sobreprotecció ve quan els nens aprenen que quan estan en perill vindrà algú a treure’ls d’aquesta situació i no els deixem valorar per ells mateixos si realment estan en perill o no.
Estan tornant els aprenentatges en exteriors i, per això, s’ha posat sobre la taula el debat de l’homologat. Estem rodejats de troncs, d’un espai que ens va construir el pare d’una becària que treballa de fuster…Homologats? No, però saps com de bé s’ho passen? I quantes coses aprenen? Sortir d’un espai i un material que els dona possibilitats limitades els fa créixer i els estimula molt més.
L’homologat és avorrit! I és car. Si l’escola pública ha de dependre d’allò homologat no sé si podríem sobreviure. D’aquí la creativitat i les ganes de fer: ho hem de provar tot i canviar el que faci falta. Allò reglat ens dóna un ventall molt petit de coses a fer, hem de deixar-nos guiar pel que ens diguin els nens. Pot ésser redundant, però infantilitzem massa els nens.
