Anem a pams. Protagonistes principals: una noia d’ascendència argelina que vol ser advocada. Viu a l’extraradi de París. Té amics que són com ella, francesos però de segona o tercera generació. Segon protagonista: un professor universitari, xenòfob, políticament incorrecte, provocatiu, classista… I tenim el xoc frontal que ja descobrim a la primera seqüència.
El professor es passa tres pobles, com diu ara el jovent, i com que ja té fama de ser molt desagradable el renyen des de la mateixa institució universitària i li proposen, si no vol tenir problemes molt seriosos a la seva càtedra, que aconsegueixi guanyar-se la confiança de la noia i faci que guanyi el primer premi en un concurs d’eloqüència i oratòria que organitzen les universitats.
El mite de Pigmalió, mite ben conegut i recurrent en obres ben diverses. Transformem els usos de la llengua i transformarem la persona, com a My fair lady. El missatge de la pel·lícula és una pregunta: que és més important, defensar la veritat o tenir un bon discurs per convèncer l’oponent? I Schopenhauer al fons de la història.
I ja se sap, el professor anirà establint vincles amb la noia, anirà educant segons quines actituds mentre la noia va avançant en les seves classes d’oratòria i va educant l’educador. I al final un descobriment que farà que la confiança de la noia en el seu mentor faci aigües. Però és una pel·lícula i ja se sap allò de la necessitat del final feliç.
I un epíleg: la noia ja és advocada i visita un client dels suburbis de París. Val la pena veure en què s’ha convertit aquesta estudiant tan brillant.
Us recomano que l’aneu a veure, però és d’aquelles pel·lícules que són polèmiques, que vehiculen un missatge molt ambigu, ple d’arestes i d’algunes trampes i la conversa al voltant d’un cafè o d’una til·la pot anar molt bé per anar-hi entrant. O per sortir-hi del tot.
Dirigida per Yvan Attal té dos protagonistes que es defensen molt bé: Daniel Auteuil i Camélia Jordana.
