Entrevista

“Cal tornar a posar l’escola pública com a motor del sistema, amb més inversió i més formació als docents”

El curs escolar està a punt d’acabar, i quan això passi i s’acabin les avaluacions molts mestres invertiran les primeres setmanes del mes de juliol a seguir formant-se. Entre l’oferta formativa destaquen, com cada any, les 18 escoles d’estiu dels moviments de renovació pedagògica, de Tortosa a Figueres, de Lleida a Mataró (mireu el mapa). Dilluns 25 la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) celebra l’acte inaugural de les escoles d’estiu (Ateneu Barcelonès, 16 hores), i aprofitant el moment parlem amb la seva presidenta, Pilar Gargallo.

Com es presenten aquest any les escoles d’estiu de la FMRPC?

La perspectiva és molt bona. L’any passat vàrem fer 18 escoles d’Estiu des dels moviments de renovació pedagògica, entitats i àmbits, a tot el territori català. Una oferta de mestres per a mestres, arrelada a les necessitats del territori on, debatem, contrastem, difonem i compartim experiències enriquidores i properes a les necessitats de cada lloc. Uns sis mil professionals de l’educació vàrem poder formar-nos a tota Catalunya. Enguany l’horitzó és igual de potent, la majoria d’escoles d’estiu han assolit una maduresa i un arrelament al territori que els dóna coherència i sentit.

Quins deures li han posat al conseller des de la FMRPC?

Doncs li hem posat des de dues vessants, per una banda la més pedagògica per a la generació d’una escola pública de qualitat i per a totes, i per altra de polítiques educatives que alineem amb les del Marc Unitari de la Comunitat Educativa, MUCE, del qual formem part.

Però quines serien les prioritats?

La prioritat principal és tornar a posar l’escola pública com a motor del sistema, això és fonamental. Això passa per donar una bona formació als mestres, planificant i cobrint les necessitats territorials; ara mateix aquesta formació és imprescindible per exemple per poder dur a terme una bona escola inclusiva, també calen formacions específiques per transformar l’escola en la línia que demanda la societat actualment davant els nous escenaris educatius. També tornar a posar a debat el model d’institut-escola com a model públic educatiu per excel·lència i, temes que sabem que ell ja té intenció de posar fil a l’agulla, com és el de la segregació escolar. I no només escolar sinó educativa, ja que a vegades es produeix dins la mateixa educació pública.

A què es refereix?

Coses com fer rànquings dins de l’escola pública a l’hora de la preinscripció. Cal una bona planificació escolar i educativa. Hem de fer xarxa i formació que ens porti a compartir moltes coses, no a competir, i menys des de la pública.

Diu que l’escola pública ha de tornar a ser el motor del sistema. Que no ho és ara?

La resiliència dels docents ha permès que les retallades es notessin poc, ho avalen els estudis, però estem a la cua d’Europa en inversió publica i això no pot ser. Cal molta més inversió per, si més no, situar-nos en la mitjana europea.

Quins avantatges tenen els institut-escola i per què n’hi ha tan pocs?

Efectivament, no arriba al mig centenar. El principal avantatge és que ajuden a combatre l’abandonament escolar prematur, i per això els darrers que s’han fet han estat en zones on aquest fenomen era molt elevat. Però també permeten equiparar l’oferta amb la concertada; és molt greu que no puguem tenir una oferta on la primària estigui vinculada a la secundària. Les microtranscicions que es donen en el model institut-escola milloren l’acompanyament i la qualitat amb la qual s’assumeixen noves etapes educatives. De tota manera, hi ha molts models d’instituts-escola, no és un tema de tenir un mateix immoble. És un tema a estudiar tranquil·lament, però amb la intenció d’anar implementant, amb zones educatives, amb seny i amb sentit.

No és un tema de tenir un mateix immoble?

No, l’escola i l’institut poden estar separats sempre que comparteixin un projecte educatiu comú. La despoblació que està vivint les zones rurals a Catalunya s’accentua quan hi ha el pas a la secundària, per manca d’oferta moltes vegades. El model institut-escola ha d’anar lligat al model ZER i la planificació en aquestes zones és primordial.

En general els alumnes viuen aquest salt de 6è a 1r d’ESO com un moment de creixement, del pas de la infància a l’adolescència. Això no es perd si no hi ha un canvi de centre?

Està bé canviar de companys i està bé que diverses escoles amb un projecte educatiu compartit puguin confluir en un institut concret… Però a hores d’ara, això és una macrotransició en un moment en què precisament perquè s’està passant a l’adolescència l’acompanyament és molt important, i és la falta d’acompanyament el que a vegades porta a l’abandonament escolar prematur.

A Secundària no hi ha acompanyament?

Normalment es pensa que la Primària acompanya constantment als infants i que la Secundària no té aquesta visió tant de mestre. A una de les jornades que vam fer aquest any, el Miquel Martínez [catedràtic de Teoria de l’Educació la UB] va dir una frase que em faig meva i que ho exemplifica molt bé: “Necessitem mestres més professors i professors més mestres”. És a dir, necessitem gent que també acompanyi aquests infants en aquest procés de creixement. En molts casos el que passa a la Secundària és que arriben professionals que t’imparteixen la seva matèria, que és molt lícit, però en una etapa com és l’adolescència cal seguir tutoritzant i acompanyant joves en el seu procés maduratiu i, per tant,  tota la tasca d’acompanyament i tutoria no ha de dependre del professorat que et toqui, sinó que hauria de ser una característica del sistema.

La Federació ha estat una de les impulsores del programa Educació 360. Com està anant fins ara?

Aquest projecte va néixer precisament de constatar les contrapartides que tenia la jornada compactada a Secundària; ens vam adonar que després de les hores lectives hi ha el màxim de desigualtats pel que fa a oportunitats educatives. Només hi accedeixen aquells alumnes les famílies dels quals s’ho poden permetre. I a més la majoria de centres de Secundària tanquen a les tardes, és a dir, no ofereixen cap tipus d’activitat ni suport educatiu per als qui durant la tarda no poden pagar-se una activitat extraescolar. L’escola iguala, aquesta és en part la seva funció social, i per tant des dels estaments socials, polítics i públics hem de garantir que des del conjunt del sistema educatiu puguem igualar.

I això com es fa?

Hem de poder garantir en el nostre sistema més i millors oportunitats educatives per a totes les persones. És un dret fonamental que hem de fer complir des dels estaments públics, és el nostre deure. Això vol dir establir corresponsabilitats amb ajuntaments per adequar l’oferta educativa, lectiva i no lectiva, establir el menjador com a temps educatiu i oferir aules d’estudi assistit amb connexió a internet és on s’ha de posar el focus principal, a totes les etapes educatives, al llarg i ample de la vida. Ara mateix partim d’una Aliança de construcció de coneixement i propostes amb la Diputació de Barcelona i la Fundació Jaume Bofill, amb els quals posem en valor totes les experiències d’èxit sobre aquest tema que estan tenint lloc a Catalunya.

Què vol dir a l’ample de la vida?

Parlem d’educació, no d’ensenyament, perquè entenem que els infants aprenen al llarg del seu itinerari escolar obligatori, però també a l’ample, i aquesta amplitud inclou totes les extraescolars i l’acompanyament de la família; no ha de dependre de quina família tinguis sinó que el mateix sistema ha d’oferir quelcom tan ampli que sigui generador d’oportunitats per a tothom, i que a més –i això és el més imprescindible– tingui vinculació amb l’oferta escolar i lectiva. Aquest és el projecte, i per això cal comptar amb la corresponsabilitat dels municipis i els territoris, perquè cada territori sap què necessita. Aviat no parlarem de consells escolars municipals, sinó de consells educatius municipals, on tots aquests agents puguin actuar, amb meses, subcomissions, etc.

I el Departament?

Sens dubte aquí també tenim una demanda clara al departament d’Ensenyament: veure la prioritat de la proposta i preveure com implementar-la des del punt de vista de la Iniciativa de la Reforma Horària i des del punt de vista de l’encaix educatiu escola i fora escola, que han d’anar de la mà. Això ens permetrà generar oportunitats en clau d’equitat.

Torno al que preguntava abans. I com està anant el programa?

Aquesta aliança l’estem construint, perquè són actors que ja estan funcionant en el sistema educatiu, des del lleure fins a les acadèmies d’idiomes, que han de tenir aquesta visió educativa, compartint valors i per tant, puguin entrar en aquest programa a nivell municipal i, com ja he dit, en aquest procés és clau l’acompanyament del departament d’Ensenyament, ja sigui amb recursos (que molt sovint només és qüestió de reorganitzar-los), beques, tarifació social, garantint que el temps del migdia sigui educatiu i es vinculi als projectes educatius. És a dir que aquí hi ha molta feina des de molts actors i sectors.

Quin paper juguen les administracions locals?

Són essencials en el diagnosi de necessitats, en conèixer i connectar els recursos de la zona. Ara s’està fent el pilotatge a onze municipis, deu dels quals són de la Diputació de Barcelona i l’altre és Salt, a Girona. I cadascun està posant la mirada en un focus diferent. A Granollers, per exemple, s’està potenciant que els equipaments municipals, com els museus, facin una oferta molt adreçada a l’alumnat de Secundària, entre altres processos; el consorci del Moianès està bolcant l’esforç en fer del migdia un temps educatiu, alineant-lo amb un projecte educatiu de ciutat, amb vincles als projectes educatius de centre… cadascun ha anat posant fil a l’agulla en diferents focus.

Els moviments de renovació pedagògica van néixer als vuitanta; ara en canvi sembla que es parli més d’innovació o de transformació educativa. Hi ha alguna diferència entre renovació, innovació o transformació?

La renovació et porta a la transformació, però sempre partint d’un context que s’adeqüi a les necessitats. El concepte d’innovació jo el veig com quelcom més aïllat, és a dir, vaig a veure què està de moda, què fan els altres a veure si a mi em funciona, sense haver analitzat el context o les necessitats, sense haver debatut sobre la mateixa praxi ni haver parlat amb tots els agents que tens al voltant.

No sé si la segueixo.

Per exemple, ara pot estar de moda fer ambients de lliure circulació, que abans eren espais de descoberta i que encara abans eren els racons. Però amb una altra mirada. Fer ambients què significa? Deixar que els infants, en diferents racons que els professionals preparen, puguin experimentar i d’allà extreguin motors d’aprenentatge amb els quals generar els coneixements i que per tant siguin més significatius, propers i posant l’infant en el centre de la seva pròpia descoberta i aprenentatge.

Sembla ideal.

Què passa amb tot plegat? Cal veure la necessitat de treballar d’aquesta manera, és a dir, potser no serà primordial començar a fer innovacions per aquí si no s’ha vist quines són les necessitats del centre. Per tant, en primer lloc les transformacions s’han de fer consensuades amb el claustre i amb la comunitat educativa, donant resposta al que el context necessita.  Però si ho fas perquè sí, perquè aquella altra escola ho fa, i tinc l’ambient però no l’observo, i en comptes de provocar l’aprenentatge després els dono una fitxa, això no té cap sentit, això és innovació perquè està de moda, però no és significatiu ni ha sortit de les necessitats dels infants perquè tampoc els hi has ofert, els hi has imposat. Cal fer processos pedagògicament estables, amb sentit, per poder teixir una bona cistella.

Una cistella?

M’agrada referir-me a una metàfora de la Marina Subirats, catedràtica emèrita de Sociologia,  que diu que els adults acompanyem els infants a teixir la seva cistella que, més tard, l’aniran omplint de tot allò que ocorre a l’escola, a casa, a l’entorn, amb la tv… i que després s’emporten allà on van.