Opinió

Joan Domènech

Vaig conèixer-lo fa molts anys –de tot en fa més de quaranta, pel cap baix–, quan jo representava Rosa Sensat a la que seria la futura Federació de Moviments i ell venia en nom de Santa Coloma de Gramenet. La nostra amistat es va forjar al llarg de moltes sessions de debat sobre quina escola volíem i què havíem de fer per anar convertint-la en una realitat que mai ens acabaria de satisfer del tot, per tot allò de la utopia que sempre tenim  a frec de dits però mai acabem de fer nostra, com ha de ser per altra banda. Ai, estimat Joan, les utopies ens han fet anar de corcoll, però encara, i mira que ja tenim una edat, formen part del nostre present i encara estem disposats a jugar fort per convertir-les en realitats palpables, realitats que ens facin sentir més humans.

En Joan és un dels que ha ensenyat que per aproximar-nos a la idea de ser un bon mestre hem d’acceptar que sempre serem aprenents, que el dia que ens creiem que hem assolit aquest objectiu ja podem tornar a començar. I ens ha ensenyat una altra veritat molt important: la nostra feina té una acció que s’impulsa des de l’escola, des de l’aula, però que es dona en un context determinat i que quan cal els  nostres esforços han d’anar adreçats a canviar el context, a més del text, és clar. Per això en Joan  ha estat present d`una manera molt activa, a la sala de màquines i al pont de comandament, al costat, al davant i al darrere de moltes iniciatives que han generat els debats més potents que hem tingut a la nostra societat des de fa anys i panys. Però encara hi ha una altra cosa en la manera de ser d’en Joan i d’entendre l’educació molt rellevant: la seva reflexió teòrica, aquesta reflexió que ell ha posat a prova en múltiples ocasions i davant de públics molt heterogenis i sempre de manera brillant, ha d’acabar repercutint a l’escola, en el dia a dia de cada aula. Les polítiques macros, per dir-ho ras i curt, han d’aterrar al món de l’aula i de cada centre o de cada zona, s’han de convertit en polítiques micro, polítiques de proximitat. Allò que considerem macro i el que considerem micro mantenen una relació dialèctica molt estreta i en Joan ens ho ha evidenciat en nombroses ocasions.

Ha estat autor de molts articles, ponències… i d’un llibre fonamental que es diu Elogi de l’educació lenta on demostra que cal impulsar una mirada atenta i reflexiva sobre el temps. La nostra acció, sempre adverbial, es desenvolupa en el temps i el temps té diverses interpretacions. En Joan defensa una concepció temporal que s’ajusti a les  necessitats que té cada nen, cada nena o cada jove per anar-se construint.

Els que tingut el privilegi d’assistir a la seva festa de jubilació hem constatat el que ja sabíem abans d’arribar-hi. Ens hem retrobat amb un Joan tendre, fidel a uns principis que ha anat elaborant lentament i sempre amb els altres –i contra els altres quan ha convingut-, un aprenent de mestre que no ha tirat la tovallola, que continuarà present en el debat educatiu. I no podia ser d’una altra manera, si més no jo no puc imaginar-me en Joan deixant de ser un home bo que es fa preguntes i mira de trobar respostes que estiguin al servei de tota la col·lectivitat.  Un ésser humà que no se sap sol, que se sap necessitat dels altres per saber qui és i, sobretot, per saber cap a on vol anar i cap a on vol que vagin les coses que estima i poques n’estima tant com l’educació del nostre país.

Amb aquesta jubilació tinc la sensació que guanyo un temps a la meva vida molt important perquè ara tots dos, i que s’hi afegeixi qui vulgui, podrem seure davant d’un cafè i continuar fent de manera més relaxada, això sí, el que sempre hem fet. Conversar sobre les coses del món i estimar-nos i estimar.  I confiar i esperar que tot acabarà tenint un sentit i que la feina del present s’impregna de la memòria i de la utopia i de memòria en tenim molta i d’utopia també. Per tant, un present  molt intens el que et vaticino, estimat Joan, estimat amic, estimat aprenent de mestre avui jubilat de l’esclavitud del rellotge, però no pas de la vida.