Juan José Vergara podria viure de donar conferències i dels seus llibres. Li ho han proposat, però no s’hi veu. Aquest professor d’Intervenció Sociocomunitaria i mestre no vol deixar l’aula perquè, diu, “perdria credibilitat”. I allà segueix 32 anys després. Autor d’Aprendo porque quiero (SM), li ha donat continuïtat amb el recentment publicat Narrar el Aprendizaje. La fuerza del relato en el Aprendizaje Basado en Proyectos (SM) en el qual explica “com construir l’ensenyament utilitzant els recursos narratius de guionistes, literats, etc.”, entre altres idees. Per exemple, Vergara creu que l’educació s’ha quedat estancada en un model antic, dels anys 70, que necessita grans reformes, com acabar amb el model d’assignatures “gairebé contradictòries entre si”. També sosté que tot aniria millor si es preguntés “a qui en sap”. O sigui, als professors que són a l’aula.
Una pregunta potser molt àmplia per començar. Com ha de ser un bon docent?
Dono algunes claus que em semblen interessants: algú que és capaç de generar experiències educatives i no exclusivament transmetre continguts. Algú que es qüestiona el seu perfil com a líder d’aquestes experiències educatives, reconeixent que el centre de l’aprenentatge és l’alumne, assumint que l’aprenentatge no solament es produeix en el seu cap i no solament dins de les classes. Es produeix dins i fora de les aules i sobretot a partir de les experiències dels alumnes. Algú que deixa de ser un transmissor i passa a ser un provocador de projectes i aventures.
Els sistemes formatius empenyen als mestres a ser aquestes persones?
Vivim una situació una mica embogida. Sabem que és important que els alumnes aprenguin al segle XXI. I es dóna un desistiment inercial tecnocràtic representat pels currículums educatius. Aquesta és la cruïlla. Estem d’una banda en models legislatius que organitzen l’ensenyament ordenant els continguts en assignatures, blocs, cursos, fins i tot moments d’avaluació pel que fa a rendició de comptes i que no reconeixen el que és important que aprenguin els alumnes en aquest món que ens ha tocat viure. El desafiament és ser capaç de construir models educatius que responguin a una visió més global de l’ensenyament que el que tenim. No crec que el gran desafiament sigui continuar en una dinàmica de respondre a polítiques de dretes o esquerres en relació a la defensa d’unes assignatures o unes altres, sinó més aviat fer un salt qualitatiu i entendre que l’aprenentatge es produeix d’una altra manera i és necessari que sigui així si volem educar xavals per al món que estem vivint.
Hi ha certa una polèmica sobre si, pel que fa a la tasca docent, ha de prevaldre el coneixement o la pedagogia. Si és més important el qui o el com. Què n’opina?
Crec que se’ns oblida una cosa fonamental. L’educació és quelcom polític, és el compromís amb la forma com volem entendre que una persona sigui capaç d’habitar el món i li dotem de les habilitats personals per fer-ho, tant a nivell personal, ciutadà, etc. Què és l’important? Que l’alumne o aprenent sigui capaç d’analitzar la realitat, veure on es troba en la nostra realitat concreta, i veure com l’aprenentatge millora la seva comprensió d’aquesta realitat i del que fem amb ella. Com actuem, com realitzem accions innovadores. Per tant, el què és important, cal tractar coses que són importants per als alumnes. El com també ho és, cal adaptar-se a com es produeixen els aprenentatges de forma real. Heretem un model educatiu en el qual el què, els continguts, han estat moltes vegades elements no massa rellevants i el com s’ha organitzat d’una manera lògica que no respon a com aprenem, que és, sobretot, habitant els continguts. Crec que aquest és el problema.
Què li sembla l’avaluació que proposa el Govern per a docents?
Sobre l’avaluació, fa anys que ho dic: no és el mateix avaluar que qualificar. Qualificar és etiquetar, posar un nombre. Avaluar és convidar a la reflexió. Crec que és important que els docents ens avaluem i ens avaluïn, i ens ajudin a reflexionar sobre les nostres pràctiques educatives. Amb aquesta finalitat seria fantàstic que l’avaluació es faci al voltant d’elements que ens ajudin a aquesta reflexió. Després està la part de qualificació. Si avaluar als docents consisteix exclusivament a posar-los en un rànquing, caldria veure com es genera aquest rànquing, en virtut de què, etc. i aquí ja entrem en arenes movedisses.
És important que els docents tinguem processos de reflexió sobre la nostra pràctica. Hi ha experiències clares: que diversos professors treballin junts i comentin la seva tasca. Això és avaluació per parelles. Que els alumnes siguin capaços d’avaluar als seus professors, que els docents siguin capaços d’avaluar i vegin si s’adeqüen o no a les seves necessitats. Que els docents siguin capaços de veure quines són les seves demandes pel que fa a innovació metodològica i que hi hagi organismes. Això és un procés d’avaluació interessant, que no té molt a veure amb la qualificació.
Se sent assenyalat per l’administració com a culpable de (gairebé) tots els mals de l’educació, tal com lamenten molts docents?
En educació els canvis són molt lents i això és quelcom que no s’acaba d’entendre. El canvi no és ideològic ni legislatiu solament, exigeix un canvi de mentalitat i aquests són molt lents. Cal anar-hi, però són lents. Llavors la sortida fàcil és culpar-ne al docent. Crec que som en un moment realment fantàstic en relació a la iniciativa i les ganes dels docents, ho veig diàriament. Es generen centenars de fòrums amb docents que volen canviar, que es pregunten com millorar les seves classes i respondre a les necessitats educatives. Vas un dissabte a un fòrum i et trobes 500 docents. Em diuen que volen canviar, però després arriben als centres i solament tenen paperassa per fer. Els docents han cobert una massa crítica i fan que el canvi sigui imparable. Però és a la teulada dels administradors facilitar que això succeeixi. S’han d’asseure amb ells i adonar-se que són els experts en els seus alumnes.
Jo fa 32 anys que faig classe, no he fet altra cosa a la meva vida. Veig que els docents tenen una desconfiança important respecte a l’administració i que aquesta també desconfia per alguna raó. Legislar al marge d’ells és un error. Crec que caldria pujar a l’onada d’aquesta il·lusió que està havent-hi entre els docents, que és generar un canvi i, a partir d’aquí, treballar en un canvi real. L’administració segueix generant models basats en cursos, assignatures. Ara treuen els estàndards o no. No són elements de calat.
Ho ha esmentat un parell de vegades. Creu que les assignatures estan obsoletes?
Tots els que parlem o escrivim sobre les necessitats educatives o com fer-les (jo em centro sobretot en el com fer les classes i desenvolupar-les), diem el mateix. L’aprenentatge és quelcom global, holístic. No ens podem quedar com a hereus del model dels 70 del segle passat, de fa 50 anys. Els alumnes aprenen globalment i no hi ha diferència entre el que aprenen dins de les aules i fora, tot s’ha trencat. Les empreses exigeixen dels professionals no ja que desenvolupin sabers tècnics, sinó d’un altre tipus. A mi no m’agrada molt citar Finlàndia, però allà estan treballant en el seu currículum. Nosaltres insistim en assignatures gairebé contradictòries les unes de les altres.
Però no sembla que això estigui als debats educatius en l’àmbit administratiu ara…
No, però al marge d’això, no em sembla el més important. A l’alumne un docent li ha de generar una experiència, posar-li una sèrie de reptes. El que està succeint és que seguim aplicant un model en el qual l’alumne rep una sèrie de continguts que sembla que són els bons. Deixem-ho. En l’àmbit organitzatiu, als centres de secundària, per citar un exemple, seguim amb el model de departaments, de tal manera que hi ha departaments unipersonals que es reuneixen. Una persona amb si mateixa. És el súmmum. Clar que cal canviar coses, però són coses ridícules.
Com veu la formació inicial? Fa falta un MIR educatiu?
Amb la formació inicial crec que fa falta generar un cos de docents. Existeixen persones que quan acaben el batxillerat i van a les universitats volen ser docents perquè és la seva vocació, i després hi ha uns altres amb vocacions dispars i que per avatars de la vida acaben convertint-se en docents. I això no pot ser. Ells mateixos reconeixen que les seves llacunes metodològiques són espectaculars. Els sistemes que hi ha hagut fins ara, per descomptat, no han funcionat bé. El model MIR caldria veure-ho. Un model en el qual els docents que comencen entrin a treballar col·laborativament amb altres docents que tenen més experiència i es vegin immersos en processos metodològics, no tindria per què ser negatiu.
És apropiat que un alumne pugui obtenir el batxillerat sense aprendre totes les assignatures, com proposa el Ministeri d’Educació?
No hi entraré, hauria de llegir la proposta directa. Com a concepte general, el fet d’adaptar-se a les necessitats educatives de la gent és fantàstic, però he de veure’n el detall. Em sembla ridícul parlar de suspensos i aprovats. Hauríem de canviar de concepte, i en comptes que sigui l’escola la que aprova o suspèn, fet que solament genera exclusió, que ho faci la societat.
M’aclareix una mica aquest concepte?
Hem de passar a aquest concepte, és important. Es va començar a dir que era important que les famílies entrin a l’escola, que la comunitat participi. Hem de començar a creure’ns que l’educació no és una tasca solament de l’escola, ha de ser de tota la comunitat. El fracàs o l’èxit d’un aprenent no depèn de l’escola, sinó que la comunitat en el seu conjunt… En una família amb alts nivells socioculturals l’índex de fracàs escolar és realment molt més baix que els d’una família en una situació de major vulnerabilitat. I això per què? Perquè en un cas la tasca educativa s’ha relegat a un sol agent (l’escola) mentre en l’altra es recolza en la família: classes particulars… És una qüestió social. Entenc que això portar-ho a la pràctica des del punt de vista legislatiu és complicat, però crec que és cap on hem d’anar.
Li molesta que “gent que mai ha trepitjat una aula” —queixa que realitzen molts mestres— pretengui dir-los als mestres i professors com fer classe?
Tenen tota la raó, no em cauen els anells de dir-ho. El model de formació docent que s’està realitzant des de les universitats deixa molt a desitjar. És estrany trobar docents d’universitat que siguin experts en didàctica. És molt excepcional i meravellós quan succeeix. El model de formació universitària està molt orientat a la recerca, a la reproducció de continguts i molt poc a la implementació en la pràctica. Els docents de la universitat que volen fer alguna cosa diferent, moltes vegades es veuen en problemes a les universitats per treure als alumnes, portar-los a centres, etc.
