Cada sector ha mirat de sobreviure protegint allò que li donava seguretat o que li evitava majors dificultats. Amb la lògica dels grups d’interès, ben legítima, massa anys que arrosseguem el descontent i qui no n’està serà perquè protegeix els seus interessos, no mira més enllà i no pot albirar un ambient educatiu més gratificant que l’actual.
Una altra relació educativa
S’arriba a la decisió de modificar el horaris per necessitats logístiques però jo vull anar a l’arrel. És una ocasió per canviar un ensenyament que hem mig transformat en educació però de manera desequilibrada. A l’educació infantil tractem bé els infants però no en tots els casos sabem fer aflorar els interessos vitals per sobre dels interessos induïts pel consum i potser no sabem promoure un mesurat esforç. A l’educació primària hem introduït varietat d’activitats i projectes però seguim pensant que tots han de fer el mateix i simultàniament i moltes escoles s’han abocat a la hiperactivitat. A l’educació secundària difícilment sortim de les matèries assignatura sense transmetre una visió interdisciplinària acceptant la complexitat i anem a ritme de canvi cada hora (fragmentació mental per als alumnes i per al professor que passa d’un grup d’edat a un altre).
Des dels inicis de la meva acció de mestre he dit a les famílies que el primer indicador d’avaluació és que els alumnes tinguin interès personal i parlin del que fan a l’escola o institut amb la boca plena. Primer hem de garantir això que depèn quasi totalment dels docents. Després mirarem els assoliments d’aprenentatge. Certament, avui és més difícil que fa trenta anys doncs la societat de consum crida infants i joves amb unes motivacions ensucrades i excitants. Per tant, ja anticipo que, si mestres o professors, fan un canvi de mentalitat responent a les autèntiques necessitats dels alumnes actuals i transmetent-los cultura, famílies i Administració veuran la funcionalitat i incrementaran la confiança en els docents i en la institució escolar.
Educació personalitzada i aprenentatge socialitzat
La distribució del temps educatiu inclou el temps escolar. El temps escolar es va incrementar a cinc o sis hores diàries amb el model de lliçó magistral. Però lluny d’un model escolàstic, el de la lliçó, hi ha d’haver temps de presentació guiada pel docent, temps de treball en equip i temps de treball personalitzat més autònom o més tutoritzat. Aixi, el temps en horari comú amb el grup classe o semigrup no hauria de superar les 3.30h a primària ni les 4h a secundària, inclòs el batxillerat. Es completarà amb temps personal d’aprenentatge (1.30 o 2h) que es pot fer a primera hora del matí o després de l’horari comú, al postmigdia. Dos clars avantatges. Es trenca l’ambient col·lectiu uniforme amb millora indubtable de l’ambient d’ordre i bona relació. Les famílies poden optar per fer el temps personal segons convingui per compatibilitzar amb la seva dedicació laboral i afavorir una estona diària de convivència i comunicació.
Superar la instrucció uniformada amb pla de treball de l’alumne
I com afecta els docents? Doncs que en una franja de temps coincideixen quasi tots i en d’altres hi ha diferents horaris segons els alumnes que cal tutoritzar i guiar en el seu aprenentatge personalitzat. Ningú ha de fer més setmanada, però caldrà distribuir els horaris considerant necessitats dels alumnes i també conveniències dels professors. Es perd la falsa seguretat d’un horari fix, tots coincidents i es redueix l’estrès a que ens hem acostumat els darrers anys. Amb els alumnes de secundària s’han de promoure graus d’autonomia responsable. Alguns podran fer feina de projecte o d’experiències en equip a casa d’un d’ells, avui amb la informació dels dispositius mòbils. D’altres alumnes, amb assistència presencial en períodes revisables, seran orientats directament per professors de manera discrecional, promovent el progrés personal. Cada alumne ha de participar en l’elaboració del seu pla de treball i estudi per articular els diversos temps, en diversos espais i el tipus d’activitat d’aprenentatge.
D’igual manera, hem de revisar el calendari escolar, totalment uniforme. Això demana més extensió, però anticipem: el curs pot finalitzar el juny, però alguns alumnes podrien tenir activitats d’aprenentatge al centre unes setmanes de juliol o setembre, intenses de 9 a 11 h recurrents o proactives. Després activitats de música, d’esport o d’art i tècnica. Menys alumnes, pocs professors organitzant amb educadors socials, monitors de lleure o joves estudiants com a joves mentors (efectivament, si arreu hi ha aires condicionats, a l’escola també n’hi ha d’haver fent-los servir en temps ajustats). Tanmateix, quan famílies que treballen a l’estiu fan vacances a la tardor o a l’hivern, han de poder viatjar amb els fills i no es pot argumentar que perdran classes. Tot es basa en una uniformitat originada amb al instrucció universal progressista del segle XIX, però que avui és regressora, no s’ajusta a la societat de la diversitat.
Afició, iniciativa i dinamització cultural
Fora del temps escolar, volem que els infants i joves deixin de ser alumnes per ser persones que observen, pensen i dialoguen. Això és temps educatiu que ha de ser molt gratificant i influirà en l’aprenentatge escolar, sense ni adonar-se’n. El currículum escolar, avui inflat amb desmesura, és tan sols un instrument per incorporar infants i joves a la cultura. Avui és especialment necessari suggerir activitats d’experiència viva i directa per evitar que quedin atrapats en la dependència virtual. Construir amb les mans, muntar i experimentar amb kits prepensats, aplegar músiques i cançons, llegir llibres, guies, àlbums o còmics, veure pelis o sèries en grup d’amics…
El professor actual ha de conèixer tots aquests productes i usos per fer enllaços entre el lleure i el coneixement que li permetran aportar iniciatives suggerents als alumnes. Tot docent ha de recuperar el sentit de mestre, ser el major entre ells. El mestre practica cultura integrada: tradicional popular, clàssica de prestigi i també l’actual de massa. És perquè el docent ha d’estar atent a tot això que avui considerem inadequada la pretensió de mantenir un horari únic per a tot el professorat d’un centre. Hi ha d’haver les regulars sessions d’equip docent i les necessàries, mínimes, sessions d’equip de centre, marcant-les en calendari, però això no justifica horaris uniformes.
“La institució escolar, règim de llibertat i confiança”
Amb aquestes paraules d’Alexandre Galí, el pedagog més científic i tècnic de la nostra renovació pedagògica, volem dir que hem de girar l’orientació de control dels darrers anys (controls d’assistència, tanques de partició de patis i tancament de portes, comunicació immediata a les famílies, normativa extensa uniforme, restricció de les iniciatives…) Si diversifiquem iniciatives i part del temps escolar, desmassifiquem, incrementem la relació personal amb els alumnes i promovem la diversitat sens perjudici de finalitats globals comunes. L’alumne participa en les decisions, potser també en la de dir que ja està a punt per fer una prova de contrast. L’avaluació no són les proves i el règim de confiança l’ha d’iniciar el professor amb l’alumne, cada alumne, que respondrà (responsable) amb confiança. L’avaluació personal de cada alumne es basa en el criteri de millora, no dels resultats que són tan sols dades o indicadors.
Entorn humà i cultural gratificant per al professorat.
Si l’organització escolar no acaba de canviar, no acaba d’abandonar “una hora, una classe”, “un grup, un professor” és per resistència dels docents. Pot ser perquè reprodueix el model rebut o pot ser per una protecció defensiva davant la incertesa del canvi. Evidentment, es perdrà la seguretat de la rutina, de la uniformitat, però la iniciativa és gratificant, activa les endorfines cerebrals i permet encaixar petites derrotes. L’actual situació generalitzada, amb grans excepcions, d’estrès escolar col·lectiu comporta un desgast innecessari. En una societat de llibertats ningú pot donar seguretats absolutes i la millor seguretat és la bona relació humana que establim a l’escola entre alumnes i professors i en un ambient de convivència i cultura compartida.
