Actualitat

Una exposició israeliana apropa els estralls de la colonització de Palestina a les escoles catalanes

Eitan Bronstein viu a Israel des que tenia 11 anys. Nascut a l’Argentina, es va mudar amb la seva família a Tel Aviv, on reconeix que es va criar com un “bon israelià”. La primera guerra del Líban i, sobretot, la segona intifada li van començar a fer veure coses que no li agradaven. Va estar pres en diverses ocasions per objecció de consciència mentre estava a la reserva de l’exèrcit i, a poc a poc, el seu rebuig a la violència contra el poble palestí, “al qual Israel sempre veurà com un enemic”, el va convertir en un activista antisionista en el mateix si del sionisme.

Bronstein ara ocupa el càrrec de codirector de l’organització israeliana (De)Colonizer, que treballa per aconseguir el dret a la tornada del poble palestí a Israel, entenent el territori com “la casa de tots dos: ells van ser expulsats de la seva llar, però ara aquesta terra també és casa meva…”. Bronstein reconeix que és un sentiment “complicat”, però assumeix també que el retorn del poble palestí és l’única manera que els israelians “deixin de ser colons”. “Per això –diu– el dret a la tornada del poble palestí és fonamental i per a mi, com israelià també ho és, perquè és la nostra oportunitat de deixar de ser colons”.

Des de (De)Colonizer assumeixen que aquest canvi a Israel no es donarà sense la pressió internacional; per això, realitzen diverses activitats i exposicions pedagògiques arreu del món com la mostra Revivint Al-Ma’in a Nir-Oz, una exposició que narra com era la vida a l’espai que ara ocupa un kibutz abans de l’arribada dels israelians. “La negació de la memòria és la base de la identitat israeliana”, diu Bronstein. Per aquest motiu, confrontar el poble al seu passat, que sovint és negat, és clau per a la reconciliació.

L’exposició itinerant ha arribat a Catalunya, de la mà del Fons Català de Cooperació, que la va inaugurar a mitjans d’octubre a Castelldefels. Després la mostra ha anat a Tarragona (Teatre del magatzem), on es troba actualment i s’hi estarà fins al 30 de novembre, i a continuació viatjarà a Reus (Biblioteca Pere Anguera del 2 al 28 de desembre), Terrassa (Arxiu Històric, del 13 de gener al 10 de febrer), Sant Adrià de Besòs, Rubí i Granollers. Segons Bronstein, “l’objectiu és posar sobre la taula el conflicte des d’una vessant educativa per sensibilitzar els alumnes de les escoles”.

Aquest treball també es fa sobre el terreny català des de fa anys, fruit de l’esforç de l’associació Junts, un organisme que agrupa jueus i palestins a Catalunya. Una dels seus membres, Dominique Salomon, va acompanyar Bronstein durant la seva estada a Barcelona. “Fem treball d’explicació, perquè la gent aquí sap molt poc. Es tendeix a confondre l’antisionisme amb l’antisemitisme i aquest és un dels errors que dóna força a Israel”, apunta Salomon.

La negació de la història

El projecte va començar amb un llibre de l’escriptor palestí Salman Abu Sitta, en el qual tractava de la vida al seu poble, Al-Ma’in, abans de l’ocupació israeliana, quan tenia 11 anys. “Després de publicar-lo em va demanar si voldria portar la seva història als israelians que viuen a la seva terra” , comenta Bronstein. L’única casa que queda de l’època palestina a Al-Ma’in és ara una galeria d’art i és allà on es va inaugurar l’exposició. “Els israelians que són més o menys liberals estan oberts a saber què va passar, perquè realment no tenen ni idea que hi havia palestins vivint en la seva mateixa terra”, afegeix.

“Vam aconseguir una foto aèria d’Al-Ma’in de 1945 en la qual es veuen les cases. Un amic periodista va trobar una persona que viu a la franja de Gaza originari d’Al-Ma’in. Va resultar ser, a més, nét del palestí a qui va pertànyer la casa que ara és la galeria d’art. Així que, sobre aquesta foto, vam marcar els indrets que recordava de la seva infància”, diu el codirector de (De)Colonizer. I aquest mapa va viatjar de Gaza al kibutz d’Al-Ma’in perquè “tot el projecte està relacionat amb el retorn a la llar”.

Per Bronstein, les emocions són la part més important del projecte. “Hi ha gent que nega fins avui que hi va haver palestins vivint a casa seva –encara que alguns d’ells fins i tot ho van viure–. D’altres es mostren commoguts, ja que no en sabien res. Encara que en alguns llocs del kibutz encara es conserven ruïnes sense identificar de l’època palestina”. Els homes s’hi resisteixen més, mentre que les dones són més partidàries de la convivència. “En l’exposició, donem l’oportunitat als visitants d’escriure missatges que després portem als refugiats palestins d’Al-Ma’in. Gairebé tots els missatges són de dones i són realment bonics”, subratlla Bronstein.

Cada cop queden menys antisionistes a Israel, diu el codirector de (De)Colonizer, perquè “la gent que lluita la que se’n va i els que ens quedem, estem, de vegades, envaïts per la desesperació. No per les amenaces que puguem rebre, sinó pel fet de veure que, encara que les idees antisionistes van arrelant cada vegada més en el món, en el nostre propi país cada vegada hi ha més nacionalisme i conservadorisme. No veiem futur de pau”. La seva única esperança és la pressió internacional, i d’aquí iniciatives com aquesta exposició i la seva col·laboració amb tantes oficines de drets humans com puguin, si bé són conscients de “l’enorme poder i influència que té Israel al món, sobretot arran de la seva indústria armamentística”. “I cal no oblidar –afegeix– que són centenars els cossos de policia, entre ells els Mossos d’Esquadra, que es formen amb el Mossad per aprendre a reprimir els moviments socials”.