Siguem realistes. En general, l’ESO és la guerra. És sabut per tothom que s’ha de ser fort per sobreviure-hi. I si no es pensa així, segurament serà perquè no s’ha estudiat aquesta etapa pròpiament dita. I més en els últims anys, en els quals l’adolescència està patint una precocitat brutal. Cada cop abans, generalment, els nens maduren sexualment, posicionen els amics per davant de la família, es rebel·len, s’enfronten amb l’autoritat, etc. Tot això, per no ser poc, abans de temps.
El bullying és un dels temes, per desgràcia, més comuns a les aules de secundària. Baralles, crítiques, secrets, amistats que venen i que van… Per tant, s’entén que és un dels temes més importants a tractar, sempre és present a l’ordre del dia.
Precisament per aquest motiu, i per la falta de –diguem-ne– motivació sobre el tema, entre tots estem fent un assetjament del mateix bullying: estem realitzant la funció del metabullying. Se’n parla a tot arreu i juntament amb el ioga, el feminisme, el veganisme o el lettering, és un tema top en els darrers assumptes ressaltats a tractar. De vegades, fins i tot, l’introdueixes a classe i automàticament la majoria d’alumnes sembla que inflin globus. Una vegada una alumna em va dir: “Això és com fer una dieta: la teoria se sap, però cal posar-la en pràctica”. I aquest és el quid, que no arribem, per desgràcia, a la pràctica que anhelem.
Malauradament encara hi ha estadístiques que demostren o que la teoria no és clara o que ens queda un pas entre aquesta i la pràctica: l’acció. No fa gaire que la OMS i altres organitzacions van fer públiques les dades següents: “Cada anys se suïciden al món al voltant de 600 mil adolescents entre els 14 i els 28 anys, xifra en la qual, pel cap baixa en la meitat, hi té alguna relació el bullying”. Fet preocupant que indica que hi ha alguna cosa que no estem fent bé.
S’entén que si un tema no interessa, cansa. Que, per exemple, si un professor no mostra interès i motivació per la seva pròpia matèria, no ho transmet als alumnes. Això passa amb el tema en qüestió, ja que segurament, i en general, no s’està treballant com caldria, sempre enfocant-nos més en la cura que no pas en la prevenció. Això passa perquè moltes vegades detectem tard un assetjament, per qüestions que tractarem més avall. Tot i així, en els pocs casos que s’intenta treballar la prevenció, es fa inculcant idees com ara el respecte, la tolerància, el compartir, la riquesa de la diversitat, etc. Però en gran part aquest sistema no està funcionant. Per què ho seguim fent així, doncs?
Clarament, repeteixo, s’ha de prevenir abans de curar, d’això no hi ha dubte. Però per què no fer-ho des d’una altra perspectiva que no sigui la de la víctima? Per què no prevenir a la persona que probablement pot ser assetjada per tal de no arribar a ser víctima? Està clar que qualsevol persona pot ser un blanc fàcil de burles en mans d’agressors, que evidentment les víctimes de bullying són un grup heterogeni de persones… tot i així, però, hi podem trobar algunes característiques comunes, com ara la baixa autoestima, la poca comunicació amb els altres, la mostra de passivitat, la timidesa, la introversió, etc. Per tant, seria convenient treballar molt la confiança, l’autoestima, el fet de valorar-se un mateix i estimar-se tal com s’és, per tal de no deixar-ne passar ni una, per tal de gaudir de mecanismes i tècniques per no caure en aquestes agressions. Treballar l’apoderament a consciència. Un altre terme, darrerament, molt Orange is the new black.
Seria tan interessant com observar les relacions socials d’un nen que ha anat a la llar d’infants com les d’un que ha estat criat amb els avis. I potser ara em fico en camisa d’onze vares, però això es nota i es fa palpent. Generalment, a la llar d’infants aprendrà abans a compartir, a socialitzar-se amb els altres, a conviure en grup… i a defensar-se de les agressions d’altres nens si li treuen una joguina. Vull deixar especial constància que aquests fets no van a missa 100%, però que, si més no, és interessant reflexionar-hi. De vegades, si observem les característiques de famílies no assetjades, entenem moltes coses.
De tota manera, com ja s’ha comentat, aquesta no és una tasca infalible i, per tant, cal prestar atenció a la distinció entre una broma i una broma que no fa gràcia. Saber trobar el límit i posar-lo sense pors. Si aquesta distinció es fa correctament, serem capaços de detectar aquests casos i, per tant, trencar amb la famosa figura simbòlica de l’iceberg, amb la qual només atenem a allò que es percep a simple vista. I ja que hi som, per què no dur a terme aquestes instruccions per treballar els casos de víctimes de violència masclista?
