Actualitat

Debats del Congrés (II): què fer per millorar la formació docent?

Aquest debat s’inscriu en el marc del Congrés d’Educació Pública de Catalunya, impulsat per centres de tots els nivells educatius d’aquest sector amb l’ànim d’incidir en la renovació i transformació del sistema educatiu, mitjançant la creació d’una xarxa horitzontal intercentres. Els temes a debats versen sobre la inclusió i l’equitat, el currículum, organització i avaluació, la innovació i emancipació, la formació docent i el model d’escola pública. Es desenvolupen, simultàniament, en quinze territoris, i a mitjans del mes de maig tindran lloc les jornades finals on es recolliran totes les conclusions.

Com es forma i d’on aprèn el professorat?

Un punt de partida: la formació ha de ser complexa, canviant i dinàmica, d’acord amb una societat en procés de transformació constant. I dos divorcis a superar: la falta de connexió entre la formació inicial i permanent, amb un enfocament transversal entre etapes i matèries, perquè és així com s’assenta el procés d’aprenentatge; i el desacord crònic entre escola i universitat, amb dues idees per afrontar-lo: que les aules es converteixin en el laboratori de la universitat, i que aquesta es converteixi en el viver de noves metodologies i espais d’experimentació. Perquè la recerca universitària que prescindeix de l’escola no té impacte en la millora educativa del país.

Hi ha conceptes que es repeteixen arreu: cooperació i treball en equip, continuïtat, seguiment i suport, compromís ètic, desig d’aprendre i mirada i actitud oberta per continuar aprenent. Hi ha principis que també conciten consens: les demandes formatives han de partir del claustre i de les característiques de cada lloc, i han d’atendre de manera prioritària les necessitats canviants de l’alumnat, el canvi metodològic i la transformació educativa del centre. Per tant, aquesta millora ha de tenir impacte a l’aula i en la millora de la pràctica docent. Per això, és important seguir-la i documentar-la.

Així mateix, es constata que el professorat aprèn de moltes altres persones: dels seus iguals en la pròpia escola, de les pràctiques d’observació a l’aula entre col·legues, de mestres d’altres centres, del professorat d’altres nivells educatius, dels assessors o experts que els acompanyen de tant en tant en els seus processos formatius, d’altres professionals de l’educació o d’àmbits pròxims, dels estudiants de pràctiques que arriben amb noves idees, del mateix alumnat, dels pares i mares, i d’altres agents educatius del territori amb qui s’estableixen vincles i complicitats.

Què fer per millorar la formació?

En aquest punt sorgeixen un torrent de propostes. Les que fan referència a la formació inicial incideixen en l’exigència d’un pla d’estudis de millor qualitat, amb més cultura general i amb un enfocament més global, d’acord amb les innovacions pedagògiques actuals. Per això es demana que integri aspectes com ara la creativitat, relacions amb un mateix i amb les altres persones, projectes interdisciplinaris, les noves dinàmiques i canvis socials, multiculturalitat, pensament crític, l’educació en valor democràtics, capacitació digital, gestió de l’aula, etc. Bona part d’aquestes demandes són extensibles a la formació contínua, encara que s’alerta dels perills de la modalitat virtual: treballar online impossibilita les interaccions i l’aprenentatge compartit.

Així mateix, s’aposta per unes pràctiques remunerades, més extenses i intenses, amb una assignació econòmica als tutors escolars i universitaris, i una major coordinació entre tots dos, així com per un posterior acompanyament al professorat novell. No falten algunes crítiques als docents universitaris, bé sigui per la seva falta d’implicació o bé perquè no coneixen l’escola: Quantes vegades han trepitjat una aula?

Les propostes relatives a la formació permanent es focalitzen en la pràctica quotidiana, en la formació entre iguals en el mateix centre, en l’intercanvi d’experiències amb altres escoles i en treball en xarxa, i en l’intercanvi d’activitats i projectes entre alumnes de diversos nivells educatius. Es contemplen accions per al futur, però també es reclama que es posi en valor i es reconegui el que s’està fent. D’entre les diverses estratègies formatives es posa en relleu la que tracta de vincular la teoria amb la pràctica, mitjançant els processos que transiten de manera contínua entre la reflexió individual i la col·lectiva. D’aquí la necessitat de claustres específicament pedagògics, de la presència puntual d’experts i de la lectura de revistes i llibres pedagògics.

En algun debat –s’han conformat diversos petits grups de debat abans de la posada en comú– es planteja aquest dilema: la formació permanent ha de ser obligatòria o voluntària? Un interrogant que cueja des de fa temps. Potser la pregunta hauria d’ampliar-se: en quins casos i en quins àmbits caldria triar una de les dues opcions? Aquí queda.

Quines condicions fan falta?

En aquest punt les paraules que més es repeteixen són tres: recursos, temps i espais adequats. I, òbviament, la carta als reis es demana a l’Administració educativa. Però el llistat no és llarg i sí molt precís. A més, no sempre és qüestió de diners, sinó de voluntat, previsió i una mica d’imaginació. Així, es parla de la creació d’un màster universitari per al professorat d’aquest nivell educatiu, de la millora de la remuneració del professorat associat, de la presència d’altres perfils educatius no docents en l’educació secundària, de la coordinació i de la bona entesa entre les diferents institucions, d’oferir diverses modalitats de formació individual i col·lectiva, i de l’organització de claustres; i que aquestes i altres activitats estiguin contemplades en el calendari escolar i en el projecte educatiu, perquè quan tracten d’improvisar-se de la nit al dia sempre sorgeixen mil dificultats. Es parla també de com cal cuidar-se personalment i professionalment. I no falta una reivindicació centenària que ja plantejava Francisco Giner de los Ríos a la fi del segle XIX: el cos únic del professorat.

Una última condició, potser la més necessària: que el sistema educatiu públic doni més facilitats per canviar la docència entre les diverses etapes i perquè puguin alliberar-se mestres amb un bon bagatge experiencial per fer tasques d’assessorament i reciclatge, i per a la formació inicial dels estudiants de magisteri en la mateixa universitat. Això sí que seria un canvi revolucionari que contribuiria a un enorme enriquiment mutu. Una utopia? Temps al temps.