La primera resposta dels alumnes gairebé sempre és, més o menys, d’aquests tipus: “I què en farem dels infants si no poden anar a l’escola?” És a dir, per ells la preocupació inicial, el primer problema al qual caldria fer front, es refereix específicament a la funció de custòdia que té encomanda la institució escolar. Després, els estudiants més pedagògicament correctes, es plantegen també altres funcions –diguem-ne– més nobles i lluïdes del sistema educatiu: “On i com aprendran matemàtiques, llengua, ciències naturals…?”; “què passarà amb la socialització entre iguals que també assumeix l’escola?; “on adquiriran les competències necessàries per a viure en la nostra societat i per incorporar-se després al món del treball?”; etc. Però allò que, davant d’aquella hipotètica clausura de les escoles, d’entrada més preocuparia als alumnes –com a qualsevol persona realista i assenyada– seria què en farem de les nostres criatures durant el munt d’hores, dies i mesos que no els tindríem custodiats pels centres escolars.
Doncs bé, el coronavirus ha convertit en real aquella situació hipotètica. I ho ha fet, a més a més, amb alguns agreujants: resulta que ara els nostres infants no solament no poden anar a l’escola sinó que també els esplais, casals o ludoteques estan tancats, no poden sortir al carrer ni anar al parc, no poden quedar amb els amics, i si els avis no viuen a casa tampoc es pot comptar amb ells perquè tinguin cura dels menors.
Les reaccions més generalitzades enfront l’actual i real clausura de l’escola han estat similars a les dels nostres estudiants de pedagogia, magisteri i educació social davant la situació hipotètica que els plantejàvem. La primera i immediata gran preocupació va ser la mateixa: “I ara què en farem de les criatures, si les hem de tenir tot el sant dia a casa!”. Després, ara mateix, sembla ser que el gran tema a resoldre i decidir és ja un altre més pedagògic; l’anomenarem el problema curricular. Un tema amb dues dimensions diferents però relacionades. La primera és: quines tasques específicament escolars poden (o han de) fer els infants a casa mentre duri el confinament?; i, corresponentment, què cal que faci el professorat per nodrir, orientar, estimular, acompanyar, controlar… aquestes tasques? Ja es veu que aquesta primera dimensió curricular té també una certa relació amb la funció de custòdia. Les feines acadèmiques casolanes serveixen per matar dos ocells d’un mateix tret: els nois i les noies segueixen aprenent, si més no, una part dels continguts de les assignatures… i, a més, tenim la canalla entretinguda durant una bona estona cada dia. Tot plegat requereix, òbviament, de la col·laboració dels adults de casa i una certa logística i infraestructura que, com alguns ja han destacat, no estan igualment disponibles en totes les famílies.
L’altra dimensió curricular de la qual es parla molt aquests dies és la que es refereix al que succeirà amb el present any acadèmic un cop s’acabi el confinament: si caldria allargar el curs, com s’avaluaran els continguts treballats, com es recuperaran els no treballats, etc. Recentment, el Departament d’Educació de la Generalitat catalana ha fet públic un document de Criteris per al desenvolupament de l’acció educativa i l’avaluació dels alumnes en els centres on s’imparteixen els ensenyaments del segon cicle d’educació infantil, primària, secundària obligatòria, batxillerat i formació d’adults, davant la prolongació del període de confinament pel Covid19. I, ves per on, nosaltres que acostumem a ser bastant crítics amb l’administració educativa, no ens queda més remei que reconèixer que, en aquest cas, el Departament l’ha encertat força. Són criteris assenyats, raonables i adaptats a la greu i inèdita situació que estem vivint. Entre altres motius perquè amb ells explícitament es pretén defugir “la necessitat i la pressió d’acabar els programes”. Ara només caldria que el Departament posés a disposició del professorat i l’alumnat els mitjans pertinents per tal de poder aplicar de manera eficaç aquests criteris.
El reconeixement i la recomanació –procedent, a més, de la instància que governa el sistema educatiu– que cal no neguitejar-se pel fet que enguany els programes no es podran complir, és sens dubte una bona manera inicial d’afrontar la situació amb una actitud adequada. Dels continguts previstos en els programes per totes aquestes setmanes (o mesos) en els quals no hi haurà classes presencials, podríem dir que n’hi ha de tres classes. En primer lloc, aquells que, no obstant totes les dificultats que fan al cas, es podrien anar treballant a casa. En segon lloc, els que sense massa problemes es podrien repartir en cursos posteriors. I en tercer lloc, aquells continguts que si no es fan, ni ara ni després, tampoc no passaria res d’important. Continguts que, tots plegats, podríem fer veure que mai no han format part dels programes oficials: ens oblidem d’ells i llestos.
Per triar quins continguts haurien de formar part de cadascun d’aquests tres grups, d’entrada tots ells els podríem sotmetre a una pregunta molt simple: “Què passa si els nostres nois i noies no saben “X” ? Segurament si apliquéssim aquesta pregunta a tots els continguts previstos per aquests dies i fóssim capaços de respondre-la honestament, no ens costaria gaire anar derivant-ne uns quants al tercer grup que proposàvem; és a dir, al sac dels prescindibles. (Diguem entre parèntesi que aquella pregunta seria bo no solament aplicar-la en situacions excepcionals como la present, sinó que també aprenguessin a fer-la servir els dissenyadors de plans d’estudi. Potser així es podrien alleugerir una mica els nostres sobrecarregats programes). I, pel que fa a com distribuir entre el primer i el segon grup esmentats els continguts que superessin la prova de la pregunta, caldria tenir en compte si les seves característiques pròpies faciliten o dificulten la possibilitat de treballar-los de manera no presencial.
Així doncs, no cal atabalar-se més del necessari (i això, tant les famílies com el professorat) intentant que aquests dies les nostres criatures facin deures i més deures o altres tasques escolars convencionals. L’aprofitament educatiu del confinament no es redueix pas a les activitats curriculars que poden fer a casa. A casa s’hi poden fer un munt d’altres activitats, també la mar de formatives, per aprofitar la gran quantitat de temps del que ara es pot disposar. Moltes d’elles ja han estat proposades des de aquestes mateixes pàgines del Diari de l’Educació: llegir col·lectivament (i/o individualment) bones novel·les i contes; aprendre nous jocs de taula; cuinar plegats; recuperar bones pel·lícules antigues (antigues pels infants) i comentar-les entre tots; que preparin amb amics un reportatge audiovisual sobre algun aspecte del que està passant; facilitar el contacte amb nois i noies d’altres països per anar intercanviant vivències i, de passada, practicar idiomes; amb aquestes amistats també poden anar organitzant un viatge d’intercanvi i presentar-se virtualment les seves localitats respectives; animar als nois i noies (i a nosaltres mateixos) a escriure un dietari del confinament (quan d’aquí uns anys el rellegim pot tornar a resultar-nos força educatiu); parlar, comentar i intentar entendre entre nosaltres alguns aspectes que està passant (a nivell mèdic, social, econòmic, polític, humà…) Penseu la quantitat d’aprenentatges ben contextualitzats (i de rebot també curriculars) que poden comportar alguns d’aquests exemples. Però compte, que tampoc cal fer-ho tot: no ens tornéssim a atabalar, ara amb activitats formatives no escolars.
Caldria també defugir de certes actituds pedagògicament apocalíptiques que creuen que, pel fet que es perdin tres mesos d’escola, l’educació dels menors se’n ressentirà d’una forma gairebé irreparable. Sobretot l’educació d’aquells que, per procedir d’ambients familiars i socials culturalment molt precaris, més escola necessiten. És clar que són aquests sectors els que, per part de les administracions públiques i de les agències ciutadanes de caire social, més atenció compensatòria haurien de rebre aquests dies. Però cal veure també que aquests posicionaments apocalíptics pequen, en el fons i contradictòriament, d’un optimisme pedagògic ingenu i injustificat per irreal. Si creiem que perdre ara tres mesos d’escolaritat comportarà la catàstrofe educativa que els apocalíptics vaticinen, correlativament també hauríem de confiar en el fet que tres mesos d’una escolaritat compensatòria excel·lentíssima podrien reduir significativament les diferències socials i culturals existents. Tant de bo que fos així! Però no. Per fer front de manera eficaç a les desigualtats per mitjà de l’educació és necessita molt més que accions puntuals compensatòries en moments de crisi; es requereixen polítiques educatives sostingudes i molt compromeses que garantissin la millor escola pública per a tots aquells infants que parteixen de les condicions socials i econòmiques més precàries.
El trasbals ocasionat pel coronavirus segur que tindrà fortes i greus conseqüències a nivell econòmic, com les està tenint ja a nivell humà. Però, per sort o per desgràcia, a mitjà i a llarg termini, els efectes directes d’aquesta crisi segurament no es notaran gaire pel que fa a la formació derivada del sistema educatiu formal. Probablement, els enginyers, fusters, advocats, metges, mestres, economistes, electricistes, informàtics, perruquers… que surtin de les promocions d’escolars que durant aquestes setmanes no han pogut anar a l’escola o a la universitat, no seran tècnicament menys competents que els de les promocions prèvies.
I posats a ser positius, ens agradaria pensar que, en general, els nostres infants potser sortiran de la crisi un xic reforçats com a éssers humans i com a ciutadans. Potser, l’experiència de xoc d’aquests dies insòlits, els haurà fet madurar una mica més del previsible; i tal vegada també hauran aprés, per la via pràctica, quelcom sobre el valor de l’austeritat i el de la solidaritat; així com algunes coses que es desconeixien –o que no es volien conèixer– sobre la fragilitat de les persones i de la nostra societat. De fet, això darrer ho hem hagut d’aprendre tots plegats i a marxes forçades.
Ana Ayuste i Jaume Trilla són professors de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona
