La història de Louis Vivet va inspirar Robert Luis Stevenson per escriure el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Fight club, de Chuk Palahniuk, sembla suggerir una personalitat similar en el protagonista del llibre. The three faces of Eva és la primera pel·lícula que tracta aquesta situació, basada en la vida real d’Eva White. Posteriorment, van arribar d’altres, com Black Swan, de Darren Aronosfsky, amb una excepcional Natalie Portman. A una entrevista a la CBS, el jugador de futbol americà Herschel Walker declarà que: “És com si et posessis un barret. Un de color vermell per jugar a futbol, un de color blanc per estar a casa, i un de color blau per anar a treballar. De sobte, però, et poses el barret vermell per estar a casa. T’emboliques amb tants de barrets. Així que l’agressivitat que tens al camp de futbol, ara la tens a casa, perquè t’has posat el barret equivocat”.
Són tots exemples de trastorns dissociatius. Aquest està definit com la desconnexió que pateixen algunes persones en la seva pròpia identitat. La principal característica d’aquest fenomen és el distanciament de la realitat. Tots patim, en diferents graus, aquesta manifestació. Quan ens introduïm en la lectura d’una novel·la. Quan vivim els fets que estem mirant a un film. O simplement, quan imaginem com ens agradaria que fos el nostre futur. El problema apareix quan, a un nivell extrem, hi ha persones que no saben quan estan vivint la realitat i quan la ficció. Això fa que convisquin diferents personatges dins de la seva personalitat.
Després d’un temps inicial de confinament, on la sensació era tan estranya com el moment que estem vivint, molts hem pogut posar en ordre tots els sentiments que hi han aflorat i, en referència a l’àmbit educatiu, ens sentim una mica més a prop d’aquest trastorn dissociatiu. Perquè, tot sabent que (inevitablement) caurem en les sempre injustes generalitzacions, de forma global hem detectat aspectes que ens fan pensar que vivim, molts de nosaltres, en una dissociació educativa.
Una part del col·lectiu ha caminat durant anys cap a un aprenentatge competencial. L’altra personalitat, però, ha fet que aquests dies de confinament, els continguts purs, durs i per assignatures, hagin ocupat els escriptoris del nostre alumnat.
Estàvem convençuts que la competència digital (la nostra i la dels alumnes) era més que suficient per afrontar amb garanties el present. No obstant això, la realitat ens ha demostrat amb quina quantitat de problemes ens trobem a l’hora de desenvolupar una tasca virtual.
Hem intentat durant força temps transmetre a les famílies la importància d’uns tipus d’ensenyament. En canvi aquests dies, un bon grapat de progenitors ens demanaven activitats d’un altre tipus d’activitats basades en una educació que pensàvem ja superada.
De la mateixa manera, asseguràvem que les mateixes famílies coneixien aquells aspectes bàsics sobre l’aprenentatge o com podien ajudar els seus fills en el dia a dia. La pandèmia, però, ens ha mostrat que en molts de casos, hi ha pares i mares que volen tenir els fills ocupats i tant els hi dóna quins trets tinguin les activitats que hagin de realitzar. I no, no ens referim a famílies amb situacions complicades.
I això lliga amb docents coneixedors que, segons quins tipus de deures, serveixen de ben poc en l’aprenentatge de l’alumnat. Malgrat això, en la realitat d’aquest tancament han exposat a una sobrecàrrega intolerable d’activitats als infants i sobretot als adolescents.
Som militants d’una escola que treballa per la reducció de desigualtats i compensadora de desequilibris, però aquesta pandèmia ha fet ressorgir una realitat que no ens agrada mica. Una realitat on els de sempre, sortiran, com sempre, perdent.
Volem que la inclusió sigui aquell element que ameri els nostres centres, que proporcioni a cada infant i jove allò que necessita; que propiciï oportunitats a tots per igual, mentre reconeix que tots som diferents. Malgrat això, el confinament ha dictat que hi ha infants que segueixen sent segregats i que les dificultats a què s’enfronten encara no estan, ni de molt, superades.
Parlem de la importància dels sentiments i com han d’estar presents les emocions a les aules. En aquests dies, per contra, hem conegut ja massa casos on els docents no realitzen cap seguiment de l’estat d’ànim dels infants, mentre els seus correus i plataformes d’ensenyament virtual s’omplen de tasques on s’abandona reiteradament aquest element.
Ens formem i apliquem metodologies “innovadores”, i ens convencem que els projectes, el treball cooperatiu o els espais d’aprenentatge són la forma més estesa d’enfrontar l’aprenentatge. Aquestes setmanes, però, hem apreciat com és de difícil seguir amb aquests mètodes a casa, sense la presència d’un docent guia que marqui un camí i acompanyi aquest procés, i hem optat per fitxes i fotocòpies.
Hem fet esforços per canviar l’avaluació, perquè aquesta sigui una precisa font d’aprenentatge i reguli tot el procés educatiu. En canvi, la realitat (i les declaracions) ens ha mostrat uns governants que identifiquen avaluació únicament amb qualificació, i sembla que això és l’única cosa que importa.
Hi podríem seguir. En aquests moments i amb tota seguretat estaran passant pel vostre magí més exemples dissociatius que en aquests temps excepcionals heu viscut o esteu vivint. I sí, també sereu uns quants els que digueu que no ha estat el vostre cas, que no heu patit aquesta terrible dissociació. Pel que hem pogut comprovar, excepcions honroses dignes d’un treball consolidat. I una prova més que vivim dissociats, ja sigui com a persones, ja sigui com a sistema.
Ara bé, això no vol ser una crítica que ens deixi un mal regust de boca. Si aquesta pandèmia ens ha mostrat aquest fenomen, seria bo que seguíssim insistint en el nostre trastorn: que ens adonéssim de la fragilitat dels canvis per insistir i persistir en ells; que reconeguéssim el pes d’una tradició que semblava quedar-se enrere, i que encara ha reaparegut amb força; que comprovéssim els avenços per saber situar-nos en una realitat més ajustada i així, saber on hem de reiterar els esforços; que apreciéssim la voluntat de tants d’alumnes, centres, famílies i docents per aconseguir una millor educació, una educació del demà que ja havia de ser-hi avui; que augmentéssim la cooperació entre els docents per ser més influents, i així, poder tenir la possibilitat de tenir ascendència sobre les decisions polítiques, ja que no sembla que els polítics tinguin interès en el capital professional. En definitiva, que aquest trastorn dissociatiu que molts hem descobert durant el confinament, faci que la nostra personalitat imaginada ens condueixi a una realitat educativa cada vegada millor.
