Benvolgut conseller Josep Bargalló, aquests dies em ve al magí una pregunta que sempre porto al damunt: i la Martina com?
La Martina és la part, però em refereixo al tot, l’Asier, el Jonathan, la Júlia, l’Adan, el Pol, el Joan, la Carla, el Marc… Sense etiquetes, sense cap altre adjectiu, només alumnat. Tots ells requereixen recursos específics d’aquesta xarxa de suport a l’educació inclusiva per promoure l’èxit educatiu i el desenvolupament de les seves capacitats intel·lectuals, físiques, ètiques, socials i emocionals… podria continuar parafrasejant la LEC o el decret d’inclusiva però de poc serviria, esdevé normativa plena de bones voluntats però buida de contingut.
Una escola per tothom que ha quedat en el plànol de les paraules, una escola per tothom on els recursos són fragmentats per alumnes al centre o per zones de l’EAP, fins i tot un alumne pot no complir criteris per accedir a cap recurs, com si aquests criteris fossin universals i elaborats per un Déu omnipotent.
La Martina és invisible, i té molts companys d’invisibilitat, el recurs específic per aquest alumnat, la infermera escolar, no existeix entre els perfils interdisciplinars del Departament d’Educació. Fer-los invisibles no els farà desaparèixer. El convido a fer una ullada a les consultes externes de qualsevol hospital pediàtric i reflexionar, tots aquests infants estan escolaritzats i no reben atenció sanitària qualificada durant la jornada escolar. Els projectes educatius dels seus centres poden planificar múltiples estratègies metodològiques i organitzatives, però sense la infermera escolar no poden garantir la participació de l’alumnat amb situacions sanitàries complexes.
Durant aquests dies de confinament hem esdevingut espectadors de diverses dates d’obertura dels centres educatius, de la digitalització de totes les llars catalanes amb fills en edat d’escolarització obligatòria, de la transformació de l’alumnat en receptors de coneixement on line, de casals d’estiu que compensaran la interrupció del curs escolar, així com l’endarreriment amb data pel juliol de les PAU i al setembre de les oposicions al cos docent 2020. Tot plegat em sembla agosarat i poc realista. Les vostres decisions haurien de surfejar la pandèmia amb passes prudents, com nosaltres fem surf amb les glucèmies de la Martina; no sabem com serà l’onada dues hores després de dinar, simplement esperem i actuem en conseqüència.
No és tan important quan començaran les classes, sinó com. I la Martina com? Aquesta és la pregunta que ja podeu respondre. La data no la sabem però l’alumnat el coneixeu i els recursos els podeu planificar per tal d’implementar-los quan arribi la data d’obertura dels centres educatius. No calen excuses després, la Martina i els seus companys invisibles són ben coneguts pels directors dels serveis territorials, el Sr. Francesc Ballester, la Sra. Montserrat Domingo, la Sra. Dolors Collell, el Sr. Martí Fonalleras, el Sr. Carles Vega, el Sr. Pere Masó, el Sr. Jean Marc Segarra, la Sra. Montserrat Perelló i el Sr. Jesús Viñas. La Martina fins i tot té el privilegi de ser considerada com un cas excepcional atenent a les paraules de la Sra. Maite Aymerich, directora general de Currículum i Personalització, durant una entrevista el passat mes de març a Ràdio4. És un deure de responsabilitat compartida per tots vostès posar fil a l’agulla per confeccionar el com.
Fins ara els pressupostos prorrogats havien estat l’excusa perfecta per desatendre l’alumnat d’aquesta escola catalana per a tothom i no desplegar el decret d’escola inclusiva. No tinc cap dubte que la Covid19 esdevindrà ara una bona justificació perquè els recursos del sistema educatiu no permetin abastar les necessitats de tot el seu alumnat. Parlem de xifres, però tenen nom i cara, estan plenes d’il·lusions, desitjos i vida; al darrere hi ha famílies que pateixen i poden intuir el com.
