El Ministeri d’Educació i FP es troba en el centre de la ciutat de Madrid. És un vell edifici que amb el temps ha anat annexionant alguns dels immobles veïns. És una mola en la qual és fàcil perdre’s i que, aquests dies, a més, està pràcticament deshabitada. Alguns agents de seguretat en els accessos i poca més gent.
La ministra Isabel Celaá ens rep a la Sala Goya, utilitzada habitualment per les conferències sectorials amb totes les comunitats autònomes. És un gran saló en el qual resulta molt fàcil mantenir la distància de seguretat que regeix tota la vida quotidiana avui dia. La situació, en aquesta recta final del curs, s’ha complicat amb una bona quantitat de dubtes organitzatius, però no només, respecte a com podran tornar les noies i els nois, si més no alguns, i el seu professorat a unes aules que fa gairebé dos mesos que estan tancades i barrades.
En un parell de setmanes, els alumnes que vulguin, dels cursos terminals, podran anar a classe…
Se suposa que en la fase 1, que és on situem l’obertura administrativa dels centres. Els centres han de ser desinfectats i estar nets, en condicions idònies. Tenen moltes tasques administratives pendents: certificacions, propostes de títols, obertura de matrícules… Tota aquesta organització del nou curs ha de ser realitzada per la direcció, per l’administració dels centres i pel professorat.
L’obertura administrativa començarà en la fase 1. Dues setmanes després, algunes zones -ja que tenim una desescalada complexa, gradual i asimètrica- que estiguin en fase 2 i que compleixin les normes per lluitar contra l’epidèmia podran obrir el centre per alumnes que s’enfrontaran als seus exàmens: 4t de l’ESO, 2n de batxillerat per a la selectivitat, 2n d’FP dels graus mitjà i superior. Per aquests serà voluntari, però els centres que estiguin en fase 2 han d’estar oberts. Aquests alumnes seran convenientment distanciats dins dels centres; com aquests estaran pràcticament buits, podran ser distanciats en aules contigües i un professor treballar consecutivament amb els dos grups.
A més, en aquesta fase 2 s’obriran les escoles infantils, 0-3 i 3-6, amb la finalitat d’ajudar als pares i mares en la conciliació de la vida laboral i familiar. Ens agradaria molt que les escoles poguessin obrir-se a més, però no poden estar plenes en aquest moment de l’epidèmia. Els altres cursos de primària o secundària, quan algun centre es trobi en condicions òptimes per abordar uns cursos de reforç a aquests nivells, també podrà fer-ho.
Estem parlant ja gairebé del mes de juny.
Sí, sí. El curs escolar acaba al juny.
En relació a l’obertura administrativa qui són els qui han d’anar als centres?
L’equip directiu i als qui aquest nomeni per fer les tasques administratives pròpies del centre. El centre ha de preparar-se per acollir als seus alumnes, de situar-se el centre en una fase 2, i que vindrà a ser al juny. Dependrà de la situació epidemiològica.
Hi haurà EPI per aquests docents?
Hi ha d’haver una protecció. Estic treballant amb Sanitat. No sabem en què consistirà, però els professors evidentment tindran la protecció que l’autoritat sanitària estimi oportuna per al treball que ha de fer.
Aquests equips els posarà el Ministeri de Sanitat o les CCAA?
Això no ho tenim prefixat. Són les CCAA les que tenen la dotació de recursos per donar aquest servei. Però el Ministeri de Sanitat serà qui hagi de determinar quin equip concret es precisa. Hem de pensar que estan amb nens, no estan amb malalts de coronavirus. Estan amb nens.
Bé, és una de les preocupacions que ens arriben des de l’anunci… com arribaran als centres?
Protegits, evidentment. Determinarem amb precisió amb quina protecció. Ho estic treballant amb el Ministeri de Sanitat.
Pel que fa a les escoles infantils, s’està barallant alguna ràtio màxima per aula?
No hem barallat xifres perquè les unitats d’infantil, depenent de l’edat, poden ser petites. El centre educatiu, en l’exercici de la seva autonomia, amb les regles sanitàries que hem de proveir, adequarà els espais als nens que ha d’atendre. Hem de pensar que hi haurà molt espai en el centre, en general.
Algunes patronals de centres d’infantil han calculat que amb menys del 70% de les criatures a les aules, econòmicament no poden mantenir-se…
L’escola no ho pot fer tot. L’escola té una tasca subsidiària de conciliació de la vida laboral i familiar, però el seu objectiu és educar, ensenyar. Per tant, es requereixen altres suports d’altres administracions públiques per poder efectuar tota la tasca que hem de fer en aquesta pandèmia. En això no podem entrar. Primer perquè són autònomes, estan en la seva CCAA i aquesta veurà en quines condicions, com, per què, per què no i on atendrà.
Ha suposat un problema la gestió amb 17 CCAA, amb la vista en l’acord de la Sectorial del qual se n’han despenjat algunes?
Les normatives que han publicat i que hem vist s’acomoden a l’acord perfectament. Hi ha dos principis: l’acord no altera la legislació vigent. Aquesta queda com està, perquè és una Llei orgànica i aquestes són competència del Congrés dels Diputats. El que fa l’acord, a causa de les circumstàncies excepcionals que estem vivint, és adaptar, amb mesures de flexibilitat, la manera d’avaluar als alumnes. Com? Atengui vostè més als qualitatiu que al quantitatiu. Fixi’s sobretot si aquest alumne ha estat capaç de superar els objectius generals de l’avaluació, o si és d’FP, si ha desenvolupat les destreses, les competències necessàries per passar de curs. Estem en l’essència, en els aprenentatges essencials, competencials, estem gairebé més parlant d’àmbits que de matèries específiques. Faci vostè una avaluació qualitativa, especialitzada, de l’alumne. Però la farà vostè amb la resta de col·legues a la junta d’avaluació. Entre tots vostès, que coneixen perfectament l’alumne, l’equip docent que tracta aquest alumne, són capaços de saber de manera molt conscient i clara si està preparat per passar, promocionar, o si repetir li fa més bé al seu procés educatiu.
La repetició ha de ser excepcional, diu la legislació.
Nosaltres no som partidaris de la repetició perquè pensem que no arregla. Arrosseguem un sistema napoleònic en el sistema educatiu espanyol. De manera massa assídua recorre a la repetició. De facto tenim tres vegades més repetidors que els països del nostre entorn. I això no significa falta d’esforç de l’alumnat, sinó falta d’esforç del sistema. El que diu l’acord és això: totes les normes que hem anat veient de les diferents CCAA recullen aquesta adaptabilitat, aquesta flexibilitat. I les comunitats mantenen, en l’estat d’alarma, les seves competències autonòmiques intactes, evidentment. Ara, no són les comunitats les que avaluaran, són els equips docents. Per cert, com sempre. Aquests equips docents són els qui han de determinar si l’alumne promociona o si repeteix. El que diem, tenint en compte les circumstàncies excepcionals que hi ha, que la regla general sempre és promocionar. Ara subratlli’s amb intensitat. I l’excepció és repetir. Quan es repetirà? Quan la junta d’avaluació consideri que és el millor per l’alumne. Cal treballar amb tots aquests elements, per això és complex, evidentment. Però no estem en un Estat unitari, sinó compost, i no tenim més remei que treballar amb totes les fitxes.
Hi ha qui ha trobat a faltar més lideratge per part del Ministeri. Podria haver pres les competències d’educació de les autonomies?
En absolut. Estem afrontant una crisi sanitària, epidemiològica i el que fa la declaració de l’estat d’alarma és atribuir a Sanitat l’autoritat, només a Sanitat. És el comandament. Tots hem de subordinar i adequar la nostra pràctica a l’interès de salvar vides.
A Educació les competències estan a les CCAA i, per això, la forma en la qual hem operat ha estat a través de l’acord. Perquè el Ministeri no modifica les lleis orgàniques, ho fa el Congrés i per aquest objectiu ja tenim enunciada la LOMLOE. Una llei que, per cert, acomoda totes aquelles qüestions que ara veiem necessàries: la digitalització, l’ensenyament personalitzat, un currículum molt més competencial i menys enciclopèdic, una formació del professorat, també online per a atendre l’alumnat des que està a casa… Això ens està donant, precisament, de manera real, l’evidència de la necessitat dels canvis en clau de modernització. Necessitem aquests canvis. Una formació del professorat molt més intensa, un currículum molt més competencial… tots aquests canvis estan recollits a la llei.
Tornant al professorat. En aquest temps, diverses CCAA no estan cobrint les baixes docents amb interins.
Aquest és un assumpte que potser s’està percebent ara. Hem estat treballant en altres tasques com la identificació d’aquells alumnes que estaven sense recursos, com proveir-los de programes en obert com el de TVE, la qual cosa significa aportar un repositori de materials que hem pogut fer en un temps rècord… Tota la pràctica que ha fet el professorat és exemplar: en 24 hores van canviar d’una modalitat presencial a una modalitat a distància. Estan fent un treball immens, ingent.
Han començat a aflorar situacions en les quals, estant professors malalts, no han estat substituïts. De nou és una competència de les CCAA, però ho valorarem. No ens han arribat més que algunes notícies, però no coneixem, no hem identificat, perquè no ens correspon a nosaltres sinó a les CCAA, la magnitud i com procedir a la substitució. Evidentment, un professor que està treballant a distància i està malalt, ha de ser substituït.
El fet que tornin els alumnes a les aules obligarà alguns docents a estar atenent físicament en el centre mentre han de sostenir l’activitat a distància amb els seus altres grups que romandran a les seves cases. Això dificulta encara més la seva situació…
Òbviament els centres educatius són autònoms, i en l’exercici de la seva autonomia hauran de proveir aquesta casuística. No es tracta d’explotar a cap professor, es tracta d’obrir, de desconfinar-nos a l’escola, també, en la mesura del possible. Es tracta de millorar la presencialitat d’un grup d’alumnes sense perjudicar la marxa de la salut. Això és una combinació complexa, però que cal abordar.
El que no podem fer, per la salut d’alumnes i docents, és omplir el centre educatiu. Hem d’anar assumint grups petits i valorant quina és la repercussió que té la presència d’aquests alumnes. Per això parlem de fases i no de dates. Per mantenir la mètrica comuna, malgrat l’asimetria en els temps i en les zones.
Si omplim tots els centres no podrem lluitar contra la malaltia. En aquest punt estem protegint al professorat i als alumnes. Tractem de ser assenyats i impedir que aquell professor que està fent classe a 2n de batxillerat n’hagi de fer també a altres cursos. Tractem de fer-ho d’una manera assenyada.
Però molts ensenyen a diferents cursos que poden ser 1r i 4t de l’ESO. No sé si una possibilitat és que els centres decideixin no reobrir aquestes aules perquè no tenen com fer front a un doble ensenyament…
Ja diem que no és obligatori. Aquesta possibilitat l’haurà de canalitzar amb la seva comunitat autònoma. Imaginem zones com la costa basca, que conec bé, que no ha tingut casos. Aquí les escoles podran obrir. Zones rurals d’alta muntanya, podran obrir probablement íntegrament i els docents podran anar a escola i anar observant les distàncies perquè l’escola té pocs alumnes.
No es farà res que sigui impossible. Jo, si fos un director d’un centre, no tractaria a ningú injustament. No l’obligaria a fer coses que no són adequades. Per tant, el professorat serà tractat amb justícia en aquesta última etapa que, per cert, no serà superior a dues setmanes i mitja. Esperem que tothom pugui encaixar d’una manera raonable. El que està treballant en primària seguirà com fins ara. El que treballa en 1r i 2n de batxillerat pot o no ser rebut en el centre, haurà d’adequar-se, en el seu horari, a les circumstàncies. No estem ara programant per un curs, estem tractant de desconfinar, d’abordar una entrada en el centre educatiu que sigui raonable, avaluable, que porti més benestar que malestar i que, sobretot, salvaguardi la salut de professors com d’alumnes.
M’agradaria fer un exercici de ciència-ficció sobre setembre. Amb aquests vímets que tenim ara, creu que serà possible una tornada normal al setembre? Que tots els nens i nenes tornin a les aules?
Si no tenim vacuna o remei, no alhora. Som en un moment en el qual tot pot fer-se però no tot alhora. Estem pensant en un model educatiu combinat, entre presencial i a distància. De tal manera que els espais dels centres tinguin una cobertura d’aproximadament el 50%. Això significa una organització molt específica del centre per saber com alternar: si alterna per setmanes, per dies… de tal manera que uns alumnes siguin atesos presencialment i uns altres a distància. Però cal salvaguardar les distàncies i la protecció fins que tinguem la vacuna o remei.
Hi ha possibilitat de revisar les ràtios?
De facto, tal com abordarem aquesta fase, serà un canvi de ràtios. Significarà materialment una atenció del grup d’alumnes diferent. Si tinguéssim aules com aquesta [el saló Goya] aquí poden estar perfectament grups més grans, més separats, però en comptes d’atesos per un professional, per dos. Aquest és un altre dels canvis sobre els quals nosaltres reflexionem. No per atendre la pandèmia sinó per un ensenyament personalitzat que gravita sobre la nostra llei; un ensenyament personalitzat en la qual dos professionals estan atenent un grup més gran i detenint-se amb qui va més ràpid i amb qui va més lent. Que treballa amb elements telemàtics, digitals, en què es pot establir un treball per projectes, un treball en àmbits, més que en matèries… Això requereix fórmules diferents, a nivell espacial, obertura de portes entre aules… tot això forma part de la reflexió de la nova llei.
Pensant en aquesta sala i a les aules d’un centre, caldria fer un esforç ingent també en infraestructura…
Cal fer un esforç en infraestructura. Que el tenim al cap, però són les CCAA les que tenen els recursos. Això també ho orientarem; qui vulgui que ho reculli, però òbviament les nostres aules, els nostres centres (per cert, com en la resta d’Europa) responen a estructures una mica antiquades. Cal obrir espais, que s’obrin portes, que per determinades agrupacions per certs àmbits de treball es treballi amb més alumnes i més professionals alhora. Això requereix, també, un treball important sobre aquest professorat que ha treballat en el sistema de manera molt individualitzada i que volem que treballi de manera més col·legiada. Amb col·legues que donen les mateixes matèries o diferents, i abordant projectes multidisciplinaris. Això ja ho estan fent, això no és utopia. Hi ha centres educatius, molts, que ho estan fent. Es tracta d’impulsar aquestes bones pràctiques i que es treballi en xarxa i impulsar que això, que ha pogut ser una bona pràctica en un determinat moment, vagi instal·lant-se. Aquest és el futur de l’educació. El futur de l’educació no és establir-lo tot per matèries que van alineant-se i que cauen en cascada en l’horari. Hem de buscar diferents fórmules que ens permetin maximitzar els resultats. I això suposa un treball col·legiat dels docents. Tenim moltes confiança en els professionals. N’hi ha de magnífics en el sistema que estan fent una pràctica extraordinària que val la pena il·luminar; establir-la en xarxa perquè s’estandarditzi.
Tornant al mes de setembre. S’ha parlat de reprendre els PROA de la LOE. No sé si s’ha pensat durant quant temps i si s’ha pensat en la mateixa fórmula de finançament: al 50% amb les CCAA.
No hem pensat en la fórmula de finançament perquè estarà en funció dels recursos que tinguem cadascun. Com sap, no tenim pressupost encara. Evidentment, intensificarem de manera molt significativa el programa, que durarà, molt probablement, gairebé tot el curs per no dir tot perquè els alumnes que han viscut aquest 19-20 tan excepcional entraran al 20-21 amb un diagnòstic realitzat precisament ara. Que tindrà valor diagnòstic i formatiu, com diu l’acord. Tots ells necessitaran un reforç en els seus coneixements; és molt important que aquest graviti sobre tot el curs, no sols en les matèries com a Llengua o Matemàtiques, que necessiten un reforç per abordar el currículum del pròxim curs, sinó en unes altres que poden tenir molt d’interès i que no han pogut ser aprofundides. Per això, per nosaltres el PROA és molt important i ha d’entrar amb força el pròxim curs. Ho tenim dialogat amb les CCAA de manera general, no específica, però farem una altra conferència per poder-ho assentar.
Volia preguntar-li per la tramitació de la llei. Aquests dies hi ha hagut crítiques per part de la concertada, també dels centres d’educació especial.
És una llei prou coneguda. Va entrar en el Consell de Ministres a primers del 2019, totes les converses estaven fetes. Es va suspendre la seva tramitació per les eleccions generals, torna a ser aprovada pel Consell de Ministres, torna al Congrés exactament el mateix projecte que era conegut. Havíem parlat amb tots els sectors, també amb la concertada. Però hem vingut parlant amb tots, amb la concertada, amb la pública, sindicats… Que es necessita més converses? N’hi haurà més durant el període de tramitació. Ara bé, una vegada que el Govern ha residenciat ja el projecte de llei en el Congrés, els terminis els posa el Congrés, és el seu projecte de llei.
Pensem que hi haurà temps per tramitar i treballar les esmenes parcials, que és on som. Però ningú ha tingut un obstacle, ni una falta de temps per presentar les seves esmenes totals tal com han fet el PP, C’s i Vox i ningú ha dit res. Han estat els mateixos parlamentaris els qui han demanat que es reiniciïn els terminis generals del Congrés. Els diputats han de treballar, que els terminis s’han de reiniciar… per tant aquest projecte de llei que ja estava dipositat i el termini d’esmenes de la qual havia estat detingut, es reinicia i segueix la seva tramitació.
Precisament el tràmit d’esmenes s’ha tornat a endarrerir uns dies (fins al dia 6).
I si fa falta una mica més, també s’acceptarà, entenc. Això ho decidiran els grups.
Què ha passat amb la disposició addicional quarta? Tan contestada pels centres d’educació especial…
Doncs no sabem el que ha passat exactament. Era prou coneguda, i a més prou argumentada. Hem estat amb tots els grups: amb les famílies, amb els grups d’inclusió… no es tancaran els centres d’educació especial. Que no es tanquin aquests no significa que no puguem avançar en la dotació de recursos als centres ordinaris perquè també puguin tractar, com estan fent, però amb més recursos i de més qualitat, als nens i nenes amb alguna mena de qualitat. De la mateixa manera que hi ha qui demana que els centres d’educació especial es mantinguin, hi ha una legítima petició perquè aquests centres puguin tractar a la diversitat. Que tots els centres ordinaris puguin tractar la diversitat. La dels qui van més lents, més ràpids… totes les persones són diferents. Això és el que ha passat, però s’ha convertit, pel que ens arriba per les xarxes, en una gran bola.
La disposició, efectivament, no parla del tancament de centres, però l’augment de la inclusió en l’ordinària, pot llegir-se com un tancament encobert…
No és un tancament encobert. Concretament, la disposició addicional quarta diu que en el termini de 10 anys els centres ordinaris es dotaran de recursos. Els centres d’educació especial tenen un coneixement expert acumulat molt, molt important per al sistema. A més, la llei incorpora quelcom que no tenia la llei Wert el 2013 ni abans cap llei: és el fet que els pares, juntament amb els professionals, atès l’interès superior del menor, puguin intervenir per dirigir als alumnes a uns centres o uns altres. Aquesta qüestió de la participació dels pares i mares no existia en la legislació anterior. Siguem raonables, l’escola ordinària ha de ser inclusiva; això és una directriu i un manament que ve de Nacions Unides. L’escola ha de ser inclusiva. Al mateix temps, els centres d’educació especial tenen sentit. No els tancarem, tenen coneixement expert. I tenen alumnes. Que ningú es preocupi.
Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a El Diario de la Educación
