Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els debats educatius s’han centrat novament en qüestions de forma: exàmens, avaluacions, repeticions, temari… mig segle després de publicar-se Aprendre a ser. L’educació del futur (1973) per part de la Unesco i un quart de segle després de publicar-se L’educació: hi ha un tresor amagat a dins (1996). De vegades sembla que no passa el temps.
Què ens hauria de preocupar a hores d’ara? Què n’hauríem d’aprendre d’aquesta situació? Per intentar donar una resposta a aquests debats necessitem anar al moll de l’os: com, quan i què aprenem. No en situacions acadèmiques només; és hora de centrar-nos en com, quan i què aprenem en societat.
Per aprendre necessitem tenir consciència de què i de com aprenem. Ser conscient del que fem implica una intencionalitat: aprenem per. I aprenem relacionant-nos amb l’entorn i amb les persones que ens envolten. Aprenem del que tenim a prop, aprenem del que ens preocupa, aprenem del que necessitem. Massa vegades ens oblidem de tot plegat per centrar-nos en el que s’ha convertit en un instrument totalitari: el currículum.
Tres són els grans aprenentatges que podem elaborar en aquest temps de patiment:
- Desenvolupar i reflexionar sobre la consciència planetària. El virus no saben de fronteres. La naturalesa tampoc. És imprescindible que les noves generacions comprenguin aquesta dimensió; necessitem manco adhesions a nacionalitats i més consciència global.
- Ens hem de plantejar el planeta com un gran ésser viu que interactua a l’univers. Des de l’estudi dels ecosociosistemes locals fins al gran ecosociosistema planetari. Si la humanitat vol prosperar necessitem adhesions globals.
- Cal explicar i reflexionar sobre com s’han creat estats i nacions per entendre que, a hores d’ara, necessitem visions globals de la mateixa manera que ens vam agrupar en col·lectius més grans que ens permetien assolir reptes més ambiciosos. El procés de tribus a estats està sembrat d’errors i genocidis. Ara, alliçonats per la història, tenim l’oportunitat de construir la identitat planetària, que en cap cas exigeix renunciar a altres identitats.
- Els educadors hem d’assumir aquest repte global; ens hem de posicionar clarament: cap col·lectivitat, nació, religió o cultura pot estar per damunt dels altres. Qualsevol relliscada en aquesta tasca pot derivar en ultranacionalismes fanàtics.
- Ens cal construir una nova història. La història de la dignitat, de la llibertat, de la humilitat, de la integritat. I això no ha de ser una assignatura. És un projecte de vida per a totes les col·lectivitats humanes. I en aquesta nova història hi tenim molt a dir: hem de donar veu als milions de persones anònimes que fins ara no han cabut en la història que sí que han construït.
- Desenvolupar i reflexionar sobre el patiment humà. Ser conscients del que genera el patiment i el dolor en la humanitat. L’escola és reactiva a parlar del dolor i, tanmateix, ens afecta i condiciona a tots. Són molts els humans que pateixen. Evidentment, no ens hi hem de recrear però sí que necessitem pensar-hi i reflexionar-hi. Són molts milers les persones que han perdut els seus éssers estimats en aquesta pandèmia. Són milions de persones les que pateixen amuntegats en camps de refugiats. Són milions les persones que moren de malalties, de fam, de pobresa. És molt el patiment. N’hem de parlar necessàriament. I plantejar-ho no és treballar les emocions com s’ha posat de moda Ni explicar ètica o moral. El problema és que la nostra felicitat depèn dels altres. I això són paraules majors. L’ètica no és viure d’acord amb principis morals o fer cas a manaments divins. És molt més simple: per sentir-nos bé necessitem ocupar-nos de la nostra comunitat. Necessitem ocupar-nos del patiment, entendre’l i intentar minvar-lo. El millor que podem fer és anar esbucant parets, tanques i limitacions i sortir al món, actuar-hi i transformar-lo.
- Sentiments, emocions i pensaments racionals s’han de combinar permetent-nos albirar alternatives que redueixin el patiment humà començant per la comunitat més propera. Començant per nosaltres mateixos. Qui pateix no són els altres, som nosaltres. Si entenem el que ens fa patir podrem ajudar a minvar-lo.
- Necessitem experimentar que allò que pertorba la nostra pau i harmonia acabarà torbant la pau i l’harmonia dels altres. És difícil experimentar alegria o satisfacció si anem plens d’odi o enveja.
- Per minvar el patiment necessitem de les eines científiques. Necessitem de les ciències. No de blocs atapeïts de continguts pertinentment esmicolats. Necessitem síntesis i compendis de coneixements científics ben interrelacionats.
- I necessitem actituds i estratègies que ens permetin plantejar preguntes interessants. L’escola encara està ancorada en la linealitat pregunta-resposta. Ara més que mai necessitem col·lectius de persones disposades a admetre la ignorància i a plantejar-se preguntes difícils. Ho tenim ben fàcil: com s’ha generat el coronavirus? D’on ha sortit? Per què? Com se transmet? Per què encara no hem trobat remei? Aquestes reflexions de caire científic ens proporcionaran més pistes per entendre, més pistes per actuar.
- Necessitem col·lectivitats humanes que lluitin contra els prejudicis, contra els totalitarismes en democràcies de dret, contra el pensament únic, contra la resposta única. És necessari entendre que les preguntes sense resposta són potencialment més generadores que les respostes que no es poden qüestionar.
- Yuval Noah Harari a 21 lliçons per al segle XXI afirma que si volem saber la veritat sobre l’univers, el sentit de la vida i la pròpia identitat el millor que podem fer és observar el patiment i analitzar el què és. De feina, en tenim molta. I el moment és oportú. No podem ajornar-ho més.
- Desenvolupar el coneixement i la comprensió de les diferents formes de ser, d’estar i de relacionar-nos que els humans hem construït en diferents indrets del nostre planeta. Conèixer, comprendre i estimar l’heterogeneïtat i la diversitat, alhora que fomentem la unitat d’acció davant els reptes planetaris. La consciència planetària no és incompatible amb la consciència local o regional. Els humans som incomplets, erràtics i dubitatius. Podem perfectament sentir-nos de diferents llocs a la vegada. Podem i necessitem beure d’identitats diferents. La puresa no existeix. No som ni blancs ni negres: abastem la diversitat de colors que podem percebre i també els que no percebem. Som mestissos. I aquesta és la nostra riquesa. Negar-ho ens porta al fanatisme. Necessitem conèixer, entendre i estimar la diversitat.
- La comunitat que ens envolta i que ens acull és només una de les possibles. La cultura que ens amara beu de moltes fonts. El nostre entorn és un dels possibles. Transmetre, a través d’històries i relats ficticis, una sola identitat és llençar gasoil al foc del fanatisme i hem de reconèixer que el creixement de les idees feixistes és un fracàs educatiu, entre altres factors.
- Hem d’endinsar-nos en el coneixement de col·lectius diversos per comprendre la gran saviesa dels aborígens australians; per valorar la simbiosi amb el territori de determinades col·lectivitats amazòniques; per entendre com és la vida de determinats col·lectius a les mines del Congo; com viuen les comunitats budistes a la serralada de l’Himàlaia; com viuen els berebers en ple desert; quina és la vida quotidiana dels inuits, com es viu en les barriades empobrides de Rio o de qualsevol ciutat occidental.
- Conèixer i estimar implica posar noms i llinatges. Les eines de comunicació que tenim actualment ho fan possible. Som-hi. Connectem les nostres al món.
És hora de prendre decisions valentes i avançar-nos, per primera vegada en la història, al que necessitem. Per aconseguir-ho necessitem superar definitivament els debats de segles passats: públic-privat; religió-laïcisme; mínims i màxims; currículums, exàmens i altres fòssils. Tenim l’oportunitat d’avançar-nos i construir, de veritat, un món millor. Som-hi.