Fa dies que tinc la sensació que els mestres, en general, vivim en una realitat paral·lela. El dimecres 20 de maig el conseller d’Educació Josep Bargalló va anunciar en roda de premsa el “Pla d’obertura de centres en fase 2 de desescalada per la finalització del curs 2019-20”. Des de llavors som molts els que ens estem trencant les banyes per intentar fer possible aquest retorn a les escoles, perquè els infants i joves pugin tornar presencialment a les aules.
Cal dir que no ens ho han posat gens fàcil. A molts docents ens poden més les ganes de servei i retrobament amb els nostres alumnes que no pas les pors i les dificultats d’una obertura dels centres amb les mesures que es descriuen en les instruccions del Departament. Molts dels companys i companyes amb els quals parlo aquests dies, igual que a mi mateix, se’ns generen sensacions molt contradictòries: tenim moltes ganes de tornar a l’escola però no a l’escola en la que ens estan abocant a tornar.
Enmig d’aquesta situació llegeixo la carta setmanal que l’Albert Om publica al diari Ara cada dissabte, aquesta setmana dedicada a la cervesa. Descriu perfectament allò que tots i totes, d’una manera o altra, estem observant aquests dies pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats. I de sobte he pensat de nou en aquesta realitat paral·lela.
Comença la carta dient: “I després del coronavirus, l’Oktoberfest. Portàvem moltes setmanes preguntant-nos com ens ho faríem per restablir la confiança per tornar a estar junts, uns al costat dels altres. I ara hem vist que era molt senzill: en una terrassa, i amb una cervesa. La fase 1 ha convertit Catalunya en la gran festa de la cervesa, un Oktoberfest al mes de maig”.
Us imagineu aquesta mateixa carta dedicada a l’Escola? Com ens ressonarien les paraules de l’Albert Om? Seria una cosa així: “I després del coronavirus, el retorn a les escoles. Portàvem moltes setmanes preguntant-nos com ens ho faríem per restablir la confiança per tornar a estar tots junts, uns al costat dels altres. I ara hem vist que era molt senzill: en una aula, i amb una mestra. La fase 2 ha convertit Catalunya en la gran festa de l’escola, un 14 de setembre al mes de juny”.
Què bonic que hagués estat que l’obertura de les escoles aquest juny s’hagués viscut com una festa, igual que s’ha viscut l’obertura de terrasses i bars. Queda clar que aquesta no és la prioritat del país, potser perquè no és possible, potser perquè les mesures sanitàries no ho recomanen, però també perquè no hi ha una voluntat clara i decidida. Un tuit del mateix dissabte del politòleg Marc Rius insisteix en aquesta mateixa tesi: “La imatge que donem com a societat quan es parla molt més de la importància d’obrir terrasses que les escoles reflexa el que som. Els nois i noies ho han captat. Una cervesa està per sobre d’un llibre. Si vols veure un amic ves a un bar, l’escola ni està ni se l’espera. És trist”. El juny ja el tenim perdut. Farem el que podrem i de la millor manera possible, que ningú ho dubti. De fet, aquesta setmana ens estem esforçant per poder acollir a l’alumnat a les nostres escoles i perquè aquesta experiència sigui el més gratificant i enriquidora possible.
Però això no és el que tots i totes ens imaginàvem. Ens caldrà fer molta autocrítica, començant pels qui tenen responsabilitats de govern, i sobretot focalitzar els esforços al setembre.
Tenim un repte ineludible, no ens podem permetre un retorn a l’escola al setembre que no sigui viscut com una festa, la festa de la convivència i la festa de l’aprenentatge. A l’escola hi anem a aprendre i a conviure. Hem de fer possible que el 14 de setembre sigui una festa, sense pors i amb esperança, amb il·lusió i sense rancúnies ni retrets. Al centre els infants i joves, les seves necessitats i els seus interessos. No els podem fallar.
