“Tinc 80 anys i és la primera vegada que he viscut una experiència així, imagina’t el que ha estat pels nens”, comenta Francesco Tonucci, pedagog italià, alter ego del dibuixant Frato, i una de les veus mundialment més respectades en matèria d’infància. La quarantena l’ha reclòs a casa durant tres mesos i li ha aclarit l’agenda, però ha estat tan actiu com sempre en la seva lluita perquè els adults escoltem més als nens, sense filtres ni prejudicis. I que les ciutats es desenvolupin pensant en ells i no en els cotxes o les presses. Fa uns dies Tonucci va participar en un webinar sobre la importància de la participació infantil en el marc del projecte Alimentant el Canvi, que promouen la Fundació Ashoka i Danone, juntament amb la Sociedad Española para el Estudio de la Obesidad (SEEDO) i el Ministeri d’Educació i FP.
Com li ha anat aquests mesos?
Els vells i els nens hem estat els més afectats per aquest virus. Nosaltres, perquè el virus ens mata, i els nens perquè no podien entendre-ho. Jo he estat tres mesos tancat i sense veure als meus fills ni els meus nets; va ser estrany veure com la meva agenda, que al març estava plena de viatges i compromisos, es va buidar de sobte. Encara que ara ja s’ha tornat a omplir. El que em va sorprendre molt és que, en aquesta situació de dificultat i de crisi, s’ha generat una audiència molt més gran de l’habitual. Jo he participat en conferències virtuals en les quals hi havia 70.000 i 100.000 persones escoltant. Per arribar a un públic així jo he de viatjar molt, i cada vegada em costa més fer-ho. En realitat, cada vegada que s’esborra un viatge de la meva agenda per mi és una petita alegria.
Quines lliçons hauríem de treure d’aquesta situació?
Abans que comencés això tots estàvem, per sort, reflexionant i preocupats pel medi ambient. Però ara sembla que aquesta preocupació ha desaparegut. La Greta ja no és notícia, sinó quelcom del passat. I no obstant això és un tema que segueix aquí, damunt nostre, amb tota la seva gravetat. I probablement les dues coses estan relacionades, i no sigui casual que on més ha afectat el virus és on més contaminació hi ha. És a dir, a les nostres ciutats més desenvolupades i més riques. Aquest és un virus ric, que viatja amb avió, i per això arriba ràpidament i a tot arreu, mentre que abans els virus eren més lents perquè viatjaven amb vaixell. Però alhora ha afectat especialment els llocs de major massificació, on viu la gent en pitjors condicions. I això em porta a pensar que passa el mateix en les zones de monocultius intensius, en els quals és més probable que passi coses greus. I que sobretot aquest virus ha afectat on tenim el monocultiu d’ancians, a les residències. És a dir, la pèrdua de diversitat es converteix en feblesa. I aquesta lògica val també per l’escola, que estableix grups d’edat homogenis, la qual cosa la torna més fràgil.
Vol dir que els nens no haurien d’estar agrupats segons el seu any de naixement?
Per descomptat que no, pel principi que comentava: a menor diversitat major empobriment. L’error de tenir nens iguals és que et porta a pensar que efectivament són iguals. I no ho són, però ho pensem, i els llibres de text i els programes escolars estan fets amb aquest criteri. No hi ha cap altra experiència en la nostra vida quotidiana on es reprodueixi aquest esquema de grups homogenis d’edat. Ni a la família, ni al treball… Sempre que dono una xerrada en un teatre li demano al públic com se sentiria si, en entrar, a cadascun el féssim asseure en una filera en funció de si està en els trenta, els quaranta o els cinquanta anys. No tindria sentit i més d’un es rebel·laria.
Les dues principals referències de la meva formació com a mestre i pedagog són de classes en les quals hi havia barreja d’edat. En primer lloc, l’experiència de Freinet, un mestre que en temps d’entreguerres tenia una aula de 40 nens de 4 a 16 anys i que tenia molt poca veu i salut, perquè era tísic, i al qual amb els seus 10 minuts de veu al dia no li va quedar més remei que imaginar una escola en la qual els alumnes s’ensenyessin entre ells. L’altra experiència és la de Dom Milani i la seva escola de Barbiana, prop de Florència, també ell era una persona malalta, que va morir jove, i també aquí els grans ajudaven als més petits. I en totes dues experiències els grans també aprenien coses dels petits.
Algunes veus han considerat que els nens han estat els grans oblidats d’aquesta crisi. Comparteix aquesta opinió?
Totalment. És el primer que denunciem des del projecte de la Ciutat dels Nens. A Itàlia, gairebé la meitat dels 30.000 morts són ancians que vivien en residències, però des del principi tots van notar que els nens i les nenes eren els qui vivien aquesta experiència de la manera més difícil, perquè era difícil per ells entendre’n el sentit i suportar-lo. Viure tancats a casa, sense poder connectar amb els seus amics… Quan a Itàlia es va començar a parlar dels nens el que ens va sorprendre és que van començar a sortir a la televisió els meus col·legues psicòlegs per donar consells als pares i els meus col·legues pedagogs per donar consells als mestres. I ningú va pensar a parlar amb els nens. Nosaltres el primer que vam fer va ser convidar als alcaldes de les ciutats de la nostra xarxa internacional a parlar amb els nens, a enviar missatges als nens i convocar els consells de nens i nenes. I llavors comencem una recerca, proposant un qüestionari a aquests nens i nenes perquè ens donessin el seu punt de vista del que estava passant. I van sortir tres elements, que van ser sempre els mateixos al marge del país on es va realitzar l’enquesta. El primer és que els nens trobaven a faltar als seus amics. A vegades escrivien que estranyaven l’escola, i alguns periodistes van explicar que per primera vegada els nens troben a faltar la seva escola, però en realitat eren els amics, el que passa és que des de fa anys el lloc dels amics és l’escola, cosa que és una equivocació greu, perquè el lloc dels amics ha de ser el carrer. Fa poc Frato va dibuixar una vinyeta en la qual es deia que de l’escola han desaparegut els esbarjos, les entrades i sortides… i s’han quedat només els deures i les classes. És a dir, que l’escola ha quedat reduïda al que no agrada.
I quines altres dues coses deien els nens?
El segon que diuen els nens és que ho han passat bastant bé amb els seus pares, és a dir, que mai abans havien tingut als seus pares tant de temps per ells, i que l’experiència els ha agradat, perquè han fet i han après coses junts. I el tercer que va sortir és que estan farts de deures, i estan cansats i avorrits de seguir classes a través d’una pantalla.
La primera setmana semblaven unes petites vacances, perquè anava a ser poc temps, però després ja es va veure que anava per a llarg, i clar, calia seguir el temari…
Jo em vaig atrevir a proposar a l’escola que considerés la casa com un laboratori; és a dir, si el món dels nens s’ha reduït a la seva casa, i ho estan passant bastant bé amb els seus pares, per què no demanem als pares que ajudin l’escola, assumint una mena de paper d’assistents en aquest laboratori nou que és la llar? Calia canviar la naturalesa dels deures i renunciar per un temps al programa, els llibres de text i els deures tradicionals. Fem una altra cosa. Demanem als pares que ajudin l’escola, però per fer amb els seus fills les mateixes coses que fan sempre: posar una rentadora, estendre la roba, planxar-la, cuinar… La cuina s’havia de considerar com un laboratori de ciències, i que un mestre els digués als seus alumnes que per demà el deure és preparar una plat de pasta, i que cada setmana farem un plat diferent, i l’escola treballarà sobre aquests deures, perquè treballarà sobre la matemàtica de la pasta, les quantitats, el pes, la durada de la cocció, la temperatura… o fins i tot el llenguatge de la recepta. Això és el que vaig proposar a molts països. Ja sabem que és difícil convèncer als mestres que deixin els seus costums. Jo els deia que estem en un moment estrany, i que ningú us controla massa, i que per tant podeu aprofitar per intentar quelcom nou, i que si funciona, endavant, i si no, quan tornis a l’escola tornes al de sempre. Em consta que qui ho vaig provar ho va valorar molt bé, perquè aquest laboratori va agradar als nens i també als pares, ja que no havien d’ajudar els fills a fer coses que no sabien fer. I sobretot va agradar als qui tenien situacions més complicades per falta de dispositius. Però aquesta fase ja ha acabat i ara anem a la segona, que és pensar què cal fer ara.
Això li volia a preguntar. Aquí hi ha hagut un debat molt fort perquè la major part de nens estaran sis mesos sense trepitjar el seu centre educatiu, ja que a Espanya s’han obert els centres al juny però de forma molt limitada, i hi han anat molt pocs alumnes.
A Itàlia no s’ha obert res.
Doncs aquí hi ha qui sosté que aquesta desconnexió de tants mesos comportarà més desigualtat i un increment en la taxa d’abandonament escolar prematur. M’agradaria saber el seu parer.
No sé si això passarà, però si ho fa serà una prova que l’escola no és la que es necessita. Ningú perd als seus amics per estar sis mesos sense veure’ls, al contrari, quan els tornes a veure és una festa. Si l’escola perd alumnes perquè ha passat aquest incident significa que no era el que la llei ofereix i promet, i després diré per què em refereixo a la llei. Jo crec que en aquest temps els nens i les nenes han après molt, i m’agradaria que l’escola ara no es preocupés de saber si recorden les classes que han tingut per pantalla, o si recorden l’últim que van aprendre abans de la quarantena. M’agradaria que treballés intensament sobretot per saber el que van guanyar en termes de competències. En els nostres qüestionaris molts nens han dit que han après a cuinar, o a quedar-se sols, o a fer menys coses de les desitjades… Això són temes enormes! A nivell emocional es pot treballar moltíssim, han hagut d’assistir a escenes impressionants, hi ha hagut un munt de morts, i és probable que molts nens hagin perdut a algú de la seva família. Cal reflexionar sobre això i és un treball enorme al qual crec que l’escola s’hi ha de sumar. L’escola no ha de fer psicologia, jo mai els he demanat als mestres que fessin de psicoterapeutes, però cal exigir-los que el món entri a l’escola. Per això vaig proposar la casa com a laboratori, perquè el món dels nens havia quedat restringit a la seva casa. Un consell que donava durant el confinament és que els nens tinguessin un diari secret, un lloc on esplaiar els seus sentiments, algú amb el qual parlar, i, si volien, tenir-lo secret. Perquè els nens ho oblidaran tot, tenen una capacitat de resiliència més forta que la nostra, però han viscut una experiència molt rara i tenir memòria d’aquesta experiència pot ser interessant per ells, per rellegir-ho demà passat amb els seus fills.
Diu que els mestres no han de fer de psicòlegs, però alhora es dona molta importància a l’acompanyament emocional que hauran de fer al setembre, per poder avaluar les seqüeles que aquest període hagi pogut deixar en cadascun dels seus alumnes. Això no els obliga a ser una mica psicòlegs?
Les emocions formen part del món dels nens, i consegüentment són competència de l’escola. La qüestió és si l’escola s’ocupa únicament de les seves disciplines o si ho fa del món dels nens. Al meu entendre, una bona escola ha de tenir les portes obertes perquè puguin entrar les experiències dels nens. En aquest cas ha estat el que han viscut dins de casa, però espero que demà sigui el que viuran fora de casa i de l’escola. El regal més gran que podrien rebre els nens després d’això és que els seus pares els donin més autonomia, perquè en la seva memòria s’ajuntin la tristesa del confinament amb la conquesta de l’autonomia, aquesta seria la millor forma que els quedi un bon record d’aquesta experiència. I això també val per l’escola. Freinet va proposar el text lliure, que és exactament això: si t’ha passat una cosa important fora de l’escola, escriu-la i porta-la a l’escola. L’escola té moltes fonts, però la més important hauria de ser el mateix nen. Per la qual cosa, el nen ha de poder explicar les seves emocions, però això no és un tema de psicologia, el mestre no ha de tractar d’interpretar-les, sinó facilitar que es puguin expressar.
Què li ha semblat la gestió dels diferents governs en relació a la pandèmia i la infància, ha tingut l’ocasió de comparar el que feien a diferents països?
He notat una sensibilitat diferent a diferents països. A països com Nova Zelanda o Suècia les autoritats han celebrat trobades virtuals amb nens. També vaig veure que a Espanya feien una cosa semblant. A l’Argentina em va trucar el ministre d’Educació, al qual jo no coneixia, i em va demanar que li expliqués el que pensava, i després va organitzar una trobada pública en el qual van participar més de 100.000 persones. A Itàlia, en canvi, res d’això no ha passat. Ho van fer alguns alcaldes responent a la nostra invitació, però en l’àmbit nacional no.
Però el que estic veient sobretot és que estem pensant en com podem tornar al d’abans. I per tant el que ara ens preocupa és quines coses rares hem de fer durant aquest temps d’espera provisional, que esperem que sigui breu. Ara mateix s’obriran els cinemes, i s’estan preparant perquè hi hagi sempre espai entre butaques. Això no és preparar quelcom diferent per demà, sinó passar la temporada problemàtica a l’espera de tornar al més aviat possible al d’abans, a quan sigui possible ocupar totes les butaques. I així en qualsevol àmbit. I el mateix està passant en educació, la qual cosa em sembla un error. Els de la sala de cinema poden pensar que el que tenien abans ja estava bé, però no entenc com l’escola pot pensar el mateix. En una enquesta que es va fer pública durant la quarantena, Itàlia apareixia en el penúltim lloc en un rànquing d’analfabetisme funcional. Tenim un 30% de joves que són analfabets funcionals, és a dir, que van aprendre a llegir i a escriure, però que ni escriuen ni llegeixen. També tenim a Itàlia un percentatge molt alt, majoritari, de nens que no volen anar a escola, que pateixen quan van a escola, i alguns ho somatitzen fins a posar-se malalts. La majoria s’avorreix, i quan un nen s’avorreix a l’escola tampoc aprèn o el seu aprenentatge és superficial. Amb aquest resultat, si en comptes d’una escola fos una empresa, hauria de tancar. La Seat no podria existir si el 30% dels seus cotxes sortissin malament de la fàbrica. Einstein deia que si volem que alguna cosa canviï no podem continuar fent sempre el mateix. Doncs ara el que estem fent són coses rares, com dividir un grup en dos, per poder continuar fent allò d’abans quan tot passi.
Abans em parlava de la llei, a què es referia?
El psicopedagog Jerome Bruner deia que el pitjor de l’escola és que els nens s’avorreixen i que d’això cal sortir costi el que costi, perquè, deia, si s’avorreixen no pot ser educació. Per això, per no parlar de desitjos que siguin qualificats d’utòpics jo em refereixo a la llei. En la Constitució italiana es diu que l’objectiu de l’educació és el ple desenvolupament de la personalitat, i aquest principi està recollit també a l’article 29 de la Declaració dels Drets dels Infants, que és un tractat internacional i està per sobre de les legislacions nacionals. L’article de l’escola és el 28, en el qual es parla de l’escola pública, gratuïta i obligatòria. Però l’article 29 parla d’educació, i involucra les responsabilitats de la família i de l’escola. M’agradaria que s’assumís aquest article com una refundació d’una nova relació entre família i escola, voldria veure a aquestes dues entitats assegudes en una taula, llegint aquest article i preguntant-se: “Com ens ho fem?”. Perquè l’article parla de desenvolupar la personalitat dels nens, i les seves aptituds psíquiques i físiques fins al màxim nivell possible. I això el que significa no és que els nens aconsegueixin els resultats que han previst els adults, sinó que cadascú pugui descobrir la seva vocació i rebre per part de la seva família i la seva escola les eines per poder desenvolupar-la fins al màxim nivell possible. Diversos autors li han posat noms diferents a això que la llei en diu aptituds. Jo ho anomeno “allò per al que s’ha nascut”. Amb la qual cosa, l’escola no pot ser només la de la llengua i les matemàtiques, perquè si és així exclourà molts alumnes. No els expulsarà, però els exclourà.
Però llavors creu que hi haurà algun canvi o que tornarem al d’abans?
Un conseller d’Educació d’una comunitat autònoma espanyola em va preguntar el mateix. Com puc afavorir el canvi?, em deia. Pressuposava que la majoria dels mestres no vol canvis i que només una minoria s’atreveix a fer coses. Jo li vaig contestar que és molt senzill: vostè ha de posar-se del costat dels que canvien, que els que canvien se sentin privilegiats, secundats pel conseller, o pel ministre; és a dir, jo no puc obligar tothom a canviar, però sé que l’escola ho necessita, els nens ho necessiten i la llei ho demana, doncs aquells que es posin a la feina tinguin més suport, i arribin a ser exemples perquè més persones es moguin.
En quina direcció haurien d’anar aquests canvis?
L’escola que jo imagino no està feta d’aules. Pensar en aules suposa utilitzar menys de la meitat de l’espai de l’escola, i a més són espais tancats, totes iguals, amb el mateix mobiliari, i tornem al d’abans, si no hi ha diversitat no hi ha vida. A la casa, cada espai té una finalitat molt clara, i el mateix en els espais on treballen els científics, els artistes, els artesans… El que jo proposo és renunciar a les aules per tenir laboratoris, de manera que qualsevol espai de l’escola s’aprofiti per fer coses diferents.
Però no és només l’escola la que s’ha de fer càrrec de la reobertura, això és cosa de tota la comunitat. El que proposo és que es creï una taula que no sigui ministerial, sinó de ciutat, en la qual s’asseguin l’alcalde, els docents, els pares i els alumnes… és molt important que no hi falti ningú! A Itàlia estem esperant que sigui la ministra qui ens digui quines són les regles noves. Si als nens els donem regles que venen de dalt intentaran deslliurar-se’n, sempre ha estat així, és gairebé impossible que respectis una regla que no reconeixes com a teva.
Com ha participat en el webinar de ‘Alimentant el canvi’ imagino que en l’àmbit de l’alimentació també pensarà que cal canviar coses.
De totes les coses que s’estan dient a Itàlia, possiblement la que més m’agrada és la proposta que es mengi a l’aula. Jo fa 50 anys que ho dic, perquè sento una gran aversió cap als menjadors escolars.
I això?
Molts dels problemes de la mala alimentació tenen a veure amb el menjador. Són llocs on es concentra massa gent, hi ha massa soroll, i es tira massa menjar. Tot és negatiu! El dinar ha de ser un moment de plaer, d’estar a gust, d’estar junts, de compartir un temps… I de fer-ho amb molta autonomia. A moltes escoles et diuen què has de menjar, com i amb quant de temps. Quan jo pregunto per què us agrada el menjador, moltes vegades em contesten que allà els nens poden socialitzar, però això és absurd, perquè en un àpat socialitzes amb els quatre que tens al costat. Cent nens en un menjador no tenen res a veure amb el fet de socialitzar.
Jo fa molts anys vaig ser responsable de formació d’una escola infantil a Livorno, en la qual vam passar a menjar a les aules. I el menjador el vam transformar en un magnífic taller d’art. I com les cuineres no volien servir als nens, només portaven a les aules les fonts amb el menjar, amb la qual cosa els nens s’aixecaven amb el seu plat i se servien del que volien i la quantitat que volien, i després d’uns quants dies d’aprenentatge ja no es va tirar gens de menjar. Menjaven el que se servien i ho passaven molt bé, preparaven les taules… va ser un canvi total.
