Juana M. Sancho, catedràtica de Tecnologies Educatives del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, ha estat mestra d’infantil, professora i orientadora en secundària. Ha passat per la universitat i dedica bona part del seu temps a aprendre i, ara com ara, a investigar.
Segons la seva experiència, l’aprenentatge ja comença des del moment de la concepció i s’allarga fins al final de la vida de les persones. «L’aprenentatge no té límits. El gran problema és que els sistemes educatius creen barreres, imposen límits i no tenen en compte la motxilla que l’alumnat porta a l’escola». Un bon ensenyament seria tenir més en compte els aprenentatges que en aquest temps s’han fet més enllà dels continguts curriculars. Però no sols ara, durant la pandèmia, sinó convertir això en una cosa quotidiana.
Una pregunta gairebé obligada, Com has viscut aquest confinament? Què has après?
Per a mi el canvi és la vida, que és un constant esdevenir incert. Ja ho va dir Heràclit fa molts anys: “L’única cosa constant en la vida és el canvi”. Així que la meva predisposició sempre és positiva perquè sé que no hi ha res que sigui estable, que tot pot variar en un segon. Però el meu lema és convertir els problemes en possibilitats. Com normalment treballo molt a casa (escriptura, estudi…) i tinc molts contactes amb persones d’altres llocs, el paisatge no ha estat nou, només una mica més constant i sense matisos. El que m’ha afectat, una vegada més, és la ignorància i la prepotència dels qui semblen saber-ho tot i la cobdícia dels qui s’enriqueixen de les grans desgràcies. M’han sorprès els qui afirmen que la pandèmia ha revelat els estralls de la desigualtat, la pobresa, les bretxes socials, tecnològiques, educatives i sanitàries. De debò no ho sabien? Si són educadors en quin món vivien?
Estic sempre en modus aprenentatge, encara que m’avorreix una miqueta (re)aprendre el que ja sabia, per la qual cosa no he deixat d’aprendre.
En quina mesura el món pot ser diferent després de la pandèmia? En quins aspectes?
M’agrada la història, aprenc molt d’ella i, sí, el món serà diferent, també ho és respecte a fa uns anys, però això no significa que sigui millor. Això dependrà de tots nosaltres i, de moment, els indicis que tinc no em condueixen a pensar-ho. Que utilitzarem més tecnologies digitals? El tema és com, per fer què i en benefici de qui. Que serem més responsables: mirem al nostre voltant.
En el teu article ‘Avaluar en un context d’aprenentatge diferent’ deies que l’alumnat està aprenent de manera diferent en contextos diferents. Fins a quin punt això és així quan durant aquest confinament s’han reproduït també per part del professorat comportaments i pràctiques educatives molt convencionals que han prescindit totalment de la singularitat d’aquesta nova situació?
Tinc una llarguíssima trajectòria docent i investigadora i em continua sorprenent que continuem superposant escola amb educació, aprenentatge amb memorització i repetició. El que he argumentat i hem constatat en diferents recerques és que l’aprenentatge, l’educació, comença des de la mateixa concepció. No és el mateix créixer en el ventre d’una dona en un context social, cultural, econòmic i tecnològic que en un altre. I segueix des del moment del naixement al llarg de tota la vida. L’escola, com a dispositiu educatiu (Foucault), com a tecnologia de l’educació (Mecklenburgers), es va crear perquè l’alumnat pogués aprendre allò que no li podia proporcionar el seu mitjà, el saber disciplinar. També com a manera de constituir les nacions i d’inculcar les idees religioses. Però l’aprenentatge no té límits. El gran problema és que els sistemes educatius creen barreres, imposen límits i no tenen en compte la motxilla que l’alumnat porta a l’escola. Un bagatge que de vegades el fa volar i altres no el deixa remuntar. Perquè, com argumentava Berstein, l’escola demana a l’alumnat que “deixi la seva identitat a la porta”.
Aquests dies, l’alumnat ha viscut intensament totes les dimensions del seu bagatge. I, com no podia ser d’una altra manera, ho ha fet de forma molt diferent. Però conscient o inconscientment, tots han après. El professorat també. I ha estat un aprenentatge encarnat que probablement els està afectant més i recordaran més que els continguts factuals i declaratius de l’escola. Fem aflorar i compartim aquests aprenentatges. Però no sols en temps de pandèmia sinó en tots els moments.
Podries posar un exemple de bona pràctica educativa?
El bo i el dolent depenen de la finalitat i l’escala de valors. Per mi, un exemple d’educació amb sentit és la que té en compte, sobretot, l’alumnat. També al professorat. La que permet a tots dos, però sobretot al primer col·lectiu, trobar el seu propi sentit, conèixer-se, conèixer l’altre i al món que ens envolta, no per explotar-lo a la seva conveniència, sinó per respectar-lo i per fomentar el bé comú.
I un altre de mala praxi?
Una educació subordinada i sense sentit seria tot el contrari.
Com veus l’ús de les tecnologies en les diverses etapes educatives: des d’infantil fins a la universitat? Fins a quin punt les controlem i les posem al servei del coneixement més innovador o, per contra, s’imposen les plataformes de negoci que acaben dominant, uniformitzant, pervertint el sentit de l’educació?
Si ens referim a les tecnologies en general, la varietat és infinita. Des del disseny dels edificis, fins als utensilis utilitzats, passant per les tecnologies organitzatives i simbòliques varien segons l’economia i els supòsits pedagògics. Amb les digitals passa una mica el mateix. Podem trobar des de les aplicacions més tradicionals basades en el conductisme més simple, fins a les més sofisticades i pretesament obertes i interconnectades basades en les anomenades tecnologies persuasives. El gran problema, per mi, és que tots els entorns, pensats per l’educació o no, estan dissenyats i controlats per les grans companyies. Són les que decideixen com personalitzar l’aprenentatge, què faran amb les nostres dades i què ens vendran. El gran repte per mi és poder entendre l’entramat d’interessos que hi ha darrere de les tecnologies digitals i poder impulsar sistemes que responguin a la mena d’educació que volem.
Com veus el futur de l’ensenyament online en l’educació superior a diversos països i al nostre? Ha vingut per quedar-se? T’imagines una universitat sense presencialitat?
L’ensenyament a distància no és res nou i ha possibilitat que moltes persones poguessin accedir a estudis que no podrien cursar d’una altra manera. L’ensenyament en línia està creixent i, segons els indicis, així seguirà. El que apunten les tendències és un creixement considerable de la iniciativa privada que, de fet, ha començat a ocupar-se de la gestió d’aquesta modalitat d’ensenyament en el sector públic. El tema torna a ser el sentit, la qualitat i el rigor de la proposta i si l’ensenyament universitari es converteix en una acadèmia de formació professional avançada, amb docents infraempleats, o lluita per una formació trencadora que no s’adapti a les necessitats del mercat sinó plantegi nous horitzons per la societat.
Quines qüestions prioritàries hauria de recollir una agenda per al canvi educatiu a Espanya?
Em resulta difícil respondre aquesta pregunta de manera ràpida i senzilla. Potser el que caldria plantejar-se és: 1) En quina mena de societat vivim i quins problemes genera?; 2) Quin tipus de societat i, per tant, d’economia, cultura i tecnologia volem contribuir a construir?; 3) Quines són les necessitats educatives de cada segment d’aquesta societat?; 4) Què sabem de com els individus aprenen?; 5) Què sabem i què hauríem d’inventar per donar resposta a aquestes necessitats? i 6) Com avaluar els diferents processos i no sols el que els individus són capaços de contestar en una prova de paper i llapis?
Què fer per superar la permanent oposició entre continguts i competències? Què aporten sobre aquest tema els debats entorn del currículum?
Unir i no dividir. Jo no entenc aquesta divisió. Puc aprovar les preguntes d’un examen, perquè me les he après de memòria o les he copiat. Però jo no sé si no sé fer, si no sé interpretar, si no sé contextualitzar, si no puc transferir-ho a altres contextos, si no ho puc analitzar críticament i si no ho sé explicar. Què entenem per aprenentatge? Què entenem per coneixement? Per mi són les preguntes que emmarquen aquest gran debat.
En els teus nombrosos viatges i contactes amb països de mig món, quines preocupacions i debats has percebut últimament com més interessants pensant en el nostre sistema educatiu?
Molts, però, sobretot, la necessitat de connectar amb l’alumnat, de posar-lo en el centre de l’aprenentatge, d’actualitzar els discursos educatius i aconseguir que l’escola sigui considerada i reconeguda com un lloc per aprendre, no sols per trobar-se amb els amics i/o obtenir un diploma. També el tema de la formació del professorat, de les seves condicions de treball i el seu compromís professional. I alguna cosa que batega, la importància de la recerca educativa i la formació dels formadors de formadors.
En alguns dels teus escrits sostens que els moments de canvi educatiu consisteixen a transformar l’avaluació de l’aprenentatge en l’avaluació per l’aprenentatge. Podries ampliar aquesta tesi?
Un altre tema de gran importància. Quan li pregunto a un estudiant, quan corregeixo un treball, no sols miro el que no sap, sinó què em diu del que està aprenent i com el puc ajudar a millorar. En comptes d’afirmar, faig preguntes. Posaré un exemple, fa ara 42 anys! Quan a un alumne de 1r d’EGB li vaig posar una suma com aquesta: 36 +37. Va respondre: 109. Li anava a dir que estava malament, però li vaig preguntar com l’havia fet. I em va dir: “Molt fàcil, 3+6 = 9; 3+7= 10”. Llavors vaig pensar que algú li hauria ensenyat a sumar així i jo havia començat a fer-los sumar sense preocupar-me del que ja sabien. Per mi va ser una gran lliçó que anys més tard pot denominar com a avaluació per l’aprenentatge.
Les reformes educatives tendeixen a ser grans discursos de retòrica política acompanyats d’una àmplia legislació, que no acaben de quallar en la realitat quotidiana dels centres ni en les pràctiques docents. Què fer per revertir mínimament aquest divorci?
Sempre utilitzo la pel·lícula d’Almodóvar: Hable con ella. Mirem i escoltem les institucions i els qui les habiten: docents, estudiants, personal educatiu, famílies… Establim un diàleg educatiu que ens permeti aprendre a tots. Reconeguem els seus valors i la tasca que realitzen. Ajudem-los a situar els seus desconcerts, preocupacions i problemes. Escoltem les seves necessitats. Ells són la millora, ells són el canvi. Sense ells les polítiques i els seus impulsors passen, són estrelles fugaces, ells, les seves pràctiques i inèrcies romanen.
Podries citar alguna reforma que suposi un avanç esperançador en aquest sentit?
Ho veig una miqueta difícil. El que he vist més de prop és a l’ovacionada reforma del 2016 a Finlàndia. Sí, es va implicar més algunes escoles, es van fer recerques prèvies. Però, en profunditat, poc ha canviat. Hi ha altres com les de Ontàrio, Irlanda, Escòcia o Califòrnia, però sense grans transformacions. Els sistemes educatius són bastant mastodòntics.
De les teves nombroses recerques, podries citar alguna de la qual et sentis especialment satisfeta per la repercussió que hagi pogut tenir en la pràctica docent?
És una cosa molt difícil. La recerca transita malament a la pràctica docent perquè, com deia Lawrence Stenhouse, “ningú pot posar en pràctica les idees d’un altre”. Recentment la que ha despertat molt d’interès per part dels docents ha estat APREN-DO: Cómo aprenden los docentes: implicaciones educativas y retos para afrontar el cambio social, de la qual acabem de publicar ¿Cómo aprenden los docentes? (Octaedro). Les activitats de divulgació realitzades (simposi, tallers) van comportar diferents demandes de centres perquè acompanyéssim els seus processos de transformació.
Podries esmentar alguna persona que en el camp del pensament i la reflexió educativa t’hagi acompanyat de manera molt pròxima i et continuï servint com a referent?
Al llarg de la meva llarga trajectòria he tingut l’oportunitat de llegir (llegeixo en diverses llengües) i conversar, intercanviar i col·laborar amb autors de renom (Basil Bernstein, Michael Young, John Elliot, Jerome Brunner, Michael Fullan, Andy Hargreaves i un llarg etc.). Però també he après molt dels meus estudiants (he impartit classes a pàrvuls -crec que amb ells vaig aprendre a ser mestra, EGB, educació secundària i d’adults a Anglaterra i universitat; també he estat orientadora en un institut de batxillerat). El que he après de tots ells és inenarrable. I també, com no, amb els col·legues del grup de recerca Esbrina i de REUNI+D. L’aprenentatge és relacional i jo vaig sent en un entramat de persones, contextos i situacions.
Després de dos anys de jubilació, i girant la vista enrere, com veus el teu pas per la universitat? Què has après d’ella? I dels teus alumnes?
Crec que d’alguna manera està contestada. La universitat té els seus pros i les seves moltes contres, però he intentat fomentar totes aquelles dimensions derivades de la llibertat de ser una funcionària pública compromesa i responsable i, una vegada més, convertir qualsevol problema en una oportunitat.
I què t’hauria agradat aprendre, però no ha estat possible?
Moltes coses! Soc bastant pansòfica, no en el sentit de voler-ho ensenyar tot, sinó d’aprendre-ho tot. M’agradaria saber més matemàtiques, física, química… Però, sobretot, m’agradaria aconseguir tocar amb fluïdesa la flauta travessera i posar sobre el paper moltes de les imatges que poblen la meva ment. Soc molt visual.
I quin record conserves de la teva experiència com a mestra en aquella llunyana escola rural dels anys setanta?
Com he comentat abans, a l’escola rural de Paniza, amb els meus alumnes i alumnes de 4 i 5 anys vaig aprendre a ser, o més aviat, a esdevenir mestra. Vaig aprendre la responsabilitat que implica el nostre treball, totes les dimensions del no-saber, el paper dels afectes, del respecte i la importància de mirar l’altre als ulls. L’increïble ha estat el regal que em van fer els meus pàrvuls 49 anys més tard, organitzant la jornada educativa Paniza por la Educación. Párvulos 1970-1972. Afectos, Implicación y Responsabilidad.
Què penses que mai canviarà en l’educació?
Depèn de com s’interpreti la pregunta. Mai canviarà el procés educatiu, va amb la nostra naturalesa, sigui en l’entorn o en un altre, ja prengui un sentit o un altre. Si penso en l’escola, algun aspecte sempre està canviant, que sigui en profunditat i amb diferents fites i mitjans, depèn de tots nosaltres.
Un somni?
Una utopia. Un món habitable per tots els seus habitants, humans i no humans, vius i inerts. On el sentit sigui el benestar de totes i cadascuna de les persones, el coneixement i la cultura i no el poder, la cobdícia, la prepotència i el sotmetiment.
