Una escola inclusiva i coeducativa incorpora metodologies vives i actives, dinamitza i juga amb la diversitat d’agrupaments, es centra en crear vincles i aliances ciutadanes, on els docents formen un gran equip de treball; on es garanteixen relacions horitzontals i assembleàries, basades en el respecte i en la cooperació de totes les persones que conformen la comunitat educativa.
Una escola inclusiva, pense que es basa en la detecció precoç de les necessitats i les barreres que obstaculitzen o dificulten l’aprenentatge del nostre alumnat, però també en la capacitat que nosaltres els docents i l’administració tenim per a donar resposta i aportar una gran quantitat de recursos que minimitzen o eliminen dites barreres. Aquests són diversos: humans (afectius, emocionals, d’acompanyament, de protecció…), socioeconòmics, materials, etc. En definitiva una escola per a totes serà la que puga garantir que cap persona quede exclosa o fora del sistema.
L’objectiu principal de l’escola inclusiva és que el nostre alumnat conega la diversitat i la respecte en tota la seua amplitud, per tal de poder garantir una ciutadania futura socialment competent. Una escola inclusiva visibilitza la diversitat com un element enriquidor tant per a l’aprenentatge individual com per al de grup, de manera que es convertisca en un vertader element de transformació social.
La diversitat és una realitat social evident, no pot ser tractada com l’excepció de la norma. El fet de conèixer-la, respectar-la i viure-la, és una autèntica necessitat que esdevindrà font de riquesa social. Les escoles són els espais segurs idonis per poder garantir el seu desenvolupament. Cada persona ha de sentir-se lliure, no jutjada, i al mateix temps ha de tenir la capacitat de formar part d’un grup on sentir-se valorada i respectada per la seua diferència, on la igualtat de drets també estiga garantida, on les normes socials i de convivència estiguen establides i siguen respectades.
De manera que, per poder aconseguir que la nostra escola siga segura, hem de comptar amb un sistema de tolerància zero cap a la violència basat en el respecte absolut de la diversitat, on es treballen habilitats socials i es compten amb mesures socio-psicoeducatives que puguen garantir la possibilitat de reparar i millorar la convivència i les relacions socials.
A les escoles hem de garantir que l’alumnat tinga referents, per tant cal presentar i mostrar diversitat (ètnica, cultural, lingüística, funcional, afectivo-sexual, familiar, religiosa, política, física…).
Com podem fer-ho? La resposta és molt senzilla, des de la planificació dels continguts curriculars per àrees o de manera transversal, amb el treball de projectes o unitats integrades, amb l’anàlisi d’imatges, de lletres de cançons, de videoclips musicals, de publicitat, de notícies…; amb cinema-forums, tertúlies literàries, dialògiques o assemblees (tant entre alumnat d’un grup-classe com entre alumnat internivells, tertúlies mixtes entre alumnat i famílies, entre famílies i docents o tertúlies pedagògiques entre docents), i sobretot obrint portes, convidant persones expertes i realitzant tallers al centre, etc. Altra manera és conèixer i valorar les llengües de l’alumnat i de les seues famílies. Una gran estratègia educativa és emprar la investigació i la recuperació de la memòria oral de les nostres persones grans, convidar a les famílies als centres i treballar cooperativament amb elles. No hem d’oblidar que les llengües són diverses i un dels millors elements comunicatius i socialitzadors per la seua capacitat de transmetre cultura, cançons, històries de vida i de pobles a partir de les experiències viscudes. Viure de primera mà la diversitat ens garanteix entendre-la i respectar-la.
L’anàlisi de la informació que rebem i el desenvolupament del pensament crític, afavoreix i dota el nostre alumnat d’estratègies de comunicació basades en el respecte i en el diàleg. Treballar els ODS de l’agenda 2030 en les propostes didàctiques i idearis de centre és totalment necessari per tal d’avançar en matèria de diversitat, inclusió i coeducació. Si bé, aquesta tasca educadora l’haurien de realitzar tots els mitjans socialitzadors –els quals han de caminar en la mateixa direcció–, començant per les famílies, passant per les ciutats juntament amb els seus serveis i associacions, les xarxes socials i els mitjans de comunicació, perquè és una autèntica necessitat poder acabar amb les desigualtats, el risc d’exclusió, la pobresa, la fam, la violència de gènere, les fòbies, la discriminació, etc.
Com que en la societat actual segueixen existint tot tipus de fòbies, discriminacions i desigualtats, pareix quasi una utopia poder eradicar-les. Des de l’escola s’ha d’iniciar el canvi, però per poder aconseguir-ho hem de parlar de “responsabilitat d’expressió”, emprant paraules de l’activista i publicista Yolanda Domínguez. Responsabilitat d’expressió que comença sent individual i té repercussions socials, ja que la llibertat individual moltes vegades es transforma en la transmissió de fòbies, discriminació i adoctrinament en si mateixa. A les escoles hem d’apostar pel respecte a la individualitat de cada persona, l’acceptació de la diversitat, els vincles afectius i el rebuig de qualsevol tipus de discriminació.
En temps de la Covid, caldrà seguir programant activitats coeducatives, amb perspectiva de gènere, amb el treball de visibilització i apoderament de les dones en les diferents matèries, oferint models de masculinitats alternatives, mostrant referents LGTBI, amb diversitat funcional, socio-econòmica, cultural, lingüística…; per treballar les minories, la migració, conèixer les realitats d’altres països, el medi ambient, la sexualitat; per aprendre sobre els drets i els deures de les persones i conèixer la seua evolució històrica. A més haurem de garantir un ric acompanyament personalitzat i emocional al nostre alumnat i a les seues famílies des de les escoles, de manera que serà necessari establir i desenvolupar el treball de tutories afectives. Per tal de poder fer-ho serà totalment necessari establir aliances amb altres entitats com ara ajuntaments i regidories, policia, agents d’igualtat, serveis socials, etc.
Des de les escoles serà imprescindible que es treballe la diversitat per garantir que es visibilitze, s’entenga i es respecte, perquè “allò que no es nomena no existeix”, com deia George Steiner. A més a més, les escoles han de ser el mitjà per “tendir tots els murs com voreres per transformar-los en ponts”, amb paraules d’Àngela Davis.
Recursos amb què podem comptar: des de la Conselleria d’Educació s’ha publicat el banc de recursos per al desenvolupament dels plans d’igualtat i convivència als centres educatius conegut com REICO, en el qual podem trobar, entre altres, materials importantíssims com: el Pla Director de Coeducació, la guia de sexualitat “Els nostres cossos, els nostres drets” i la guia per a la prevenció d’abús sexual en xiquets i xiquetes. Algunes de les normatives i legislació vigent a destacar són: les instruccions d’inici de curs de 17 de juliol de 2020, l’article 14 de la Constitució Espanyola, el conveni d’Istanbul, la llei orgànica 3/2007 –de 22 de març– d’igualtat efectiva entre homes i dones, la llei orgànica 23/2018 –de 29 de novembre– d’igualtat de persones LGTBI de la Comunitat Valenciana i el decret 104/2018 –de 27 de juliol– d’inclusió amb l’article 4, ordre 20/2019. A més hi ha associacions com Diversitat Alacant i LAMDA València, on podem trobar assessorament de professionals sobre diversitat afectivo-sexual i LGTBI. Per altra banda existeixen col·lectius com Arakerando Alacant –associació del poble gità–, que ofereix assessorament, tallers i activitats teatrals.
