1. Centrar-nos en les necessitats bàsiques dels infants. En l’actual context on les paraules més escoltades són incertesa, tensió, dubtes per tornar a l’escola, convé recordar les tres necessitats bàsiques que tot infant o adolescent requereix per un bon desenvolupament. 1. Sentir-se vist (i per tant sentir-se reconegut) 2. Sentir-se protegit (sentir que està en un entorn físic i/o que la dinàmica grupal li fa sentir sensació de seguretat) i 3. Sentir que pertany. Aquestes necessitats han d’anar acompanyades d’altres tan bàsiques com alimentació, abric i sostre (en un moment on el 30% de l’alumnat viu en condicions de pobresa és pertinent recordar-les). Posem energies i la mirada cap a aquestes necessitats i aconseguirem disposició per a l’aprenentatge i per l’alegria de viure.
2. Tenir present que la majoria d’infants tindrà ganes de tornar a l’escola, però n’hi ha d’altres que no. El primer dia a l’escola sempre és emocionant, les ganes de tornar a veure els companys i companyes, de descobrir persones noves, de retrobar aquell lloc del pati que tant els agrada, tornar a veure les mestres, els espais, les propostes… Tenir en compte que molts d’ells i elles tindran ganes, vindran amb mascaretes sí, i també alegres, nervioses, amb ganes! De la mateixa manera, cal pensar i recordar-nos que hi ha infants que no tindran aquestes ganes, i no per la por a contagiar-se (algunes pot ser que hagin passat per aquesta vivència o la transitin en algun moment), sinó per la por a ser exclosos, o bé per seguir en la invisibilitat del grup. Per tant, famílies, mestres i comunitat educativa, cal que seguim treballant per aturar les actituds heterosexistes, racistes, capacitistes… que fa que hi hagi infants que no vulguin tornar a l’escola. Apropem-nos al que no coneixem, fem grups (amb distàncies d’acord) però barregem-nos, seguim proveint de dinàmiques que trenquin amb prejudicis i amb les barreres socials.
3. Generar espais de calma i presència on poder compartir les vivències dels darrers mesos de confinament. A l’escola tenim temps, espais i persones que estaran obertes, curioses, pacients a escoltar i acompanyar el món emocional de cadascú: “Heu tingut por? De què heu tingut més por?” “Quines coses heu descobert durant aquest temps? Quins jocs nous heu après?” Garantir espais de grup gran, espais de grup petit on la informació circuli, on infants expressin, des de la paraula, el joc, el moviment, la plàstica… Tot el que no ha pogut ser compartit.
Garantim espais informals, i garantim també espais més ritualitzats per compartir des del cor, des del cercle, des de la pinya que som com grup-classe. Posem consciència que tot sovint jutgem o minimitzem les vivències de l’altre. Aprofitem per entrenar l’empatia. Com? Donant valor a tot el que és expressat i també el que no és expressat. Legitimem els sentiments, les històries, valorem i ajudem a drenar allò que ha sigut difícil.
Ajudem a construir un relat. Tindrem temps per compartir i escoltar els aprenentatges d’aquest període. Pregunta’t què has après aquest temps? Obre’t a escoltar. Potser algunes persones hem (re)après que les persones som vulnerables i fràgils, que estem interconnectades i som interdependents, com les nostres accions impacten en les altres, o com de brutalment desigual és el sistema en el qual estem… Potser has connectat amb la sort i el privilegi que tens, potser has après a transitar dols o a acompanyar-los, potser has valorat més les petites coses de la vida.
4. Recordem, adultes, que som models emocionals en els quals els infants s’emmirallen. L’educació emocional comença per una mateixa. Recorda que hi ha vivències que se’t poden fer més fàcils d’escoltar i d’altres més difícils, pregunta’t què necessites, demana suport si ho necessites. Recorda que tu també pots compartir: “Jo també m’he sentit nerviosa, jo també estava preocupada”. Ajuda a normalitzar el que hagin sentit: “T’entenc, era molt important per a tu la teva àvia i és normal que estiguis trista”; “entenc que se’t fes difícil la pantalla; sí, quines ganes de veure els teus companys i companyes”. Donem la benvinguda al plor, a la frustració, “clar, volies celebrar l’aniversari i no vas poder”. Agraïm que ens ho comparteixin, agraïm que vulguin expressar aquestes vivències. Donem suport perquè els dols (de persones estimades que s’han mort, de fets que no hem pogut vivenciar, de pèrdues econòmiques…) els puguin compartir si volen. Donem espai i temps perquè els dols que tenen a veure amb la nova reconfiguració dels grups es manifestin, fem-nos càrrec de l’impacte, escoltem la diversitat que hi haurà i confiem en el que això ens portarà.
5. La comunicació clara i honesta entre famílies i mestres serà clau. La tornada ara a l’escola és un moment excepcional per a totes, no ho oblidem: famílies, mestres, infants. Pot ser un moment per replantejar inèrcies que tenim unes i altres, que ens desgasten. Veure com podem acostar-nos, no ens trobarem a la porta de l’escola de la mateixa manera. Això també canviarà. Preguntem-nos com ens estem comunicant entre nosaltres. Escoltem els dubtes, escoltem la preocupació, tendim llaços a la confiança i al reconeixement mutu. Per una banda hem d’escoltar les necessitats i reptes que plantejaran infants i famílies, al mateix temps també que hem de garantir cintura i escoltar també les mesures i criteris que les mestres hauran escollit amb totes les mancances i amb totes les dificultats.
6. Facilitem l’educació en espais exteriors i potenciem el contacte amb la natura. Garantim espai, temps i marge per estar a l’exterior: totes sabem com n’és de necessari, facilitem-ho! Infants i joves necessiten esbargir-se, sentir el cos a l’aire lliure, deixar espai pel joc simbòlic, el joc espontani… Observem-ho i gaudim-ho!
7. Durant aquests mesos ningú ha perdut el temps: l’hem viscut d’una altra manera. Pensar que hem perdut el temps pot ser un pensament recurrent i això pot generar angoixa i afegir pressió a famílies, docents i criatures. El temps no l’hem perdut, el temps l’hem viscut d’una altra manera i per tant no l’hem de recuperar.
8. És moment de cuidar les mesures de seguretat i garantir espais de trobada, on seguir treballant per sentir-nos comunitat. És moment de què famílies, mestres, i equips comunitaris ens sentim equip. Donar espai a les tensions, sí, i també a la confiança. Podem ser proactives i també fer-nos càrrec del que ens passa com a adultes. Unim esforços en seguir fent comunitat, en reconèixer més el que fem unes i altres, donar valor a la tasca educativa, en la (pre)ocupació de totes: mestres, monitores, personal no docent, i famílies que els infants creixin contents i estimats. Unim-nos per lluitar contra un sistema infrafinançat, i donem-nos suport i confiança, perquè de moment és una de les coses que ens estan funcionant.
9. Confiem més en les capacitats dels infants i joves; confiem en la seva capacitat per adaptar-se al context, en la seva flexibilitat, en la seva fluïdesa emocional, la capacitat de transitar per emocions més difícils, la capacitat d’aprendre de la situació, la seva capacitat creativa, etc.
10. Seguim apostant per una educació pública de qualitat. Garantim l’atenció i la gestió emocional d’aquest moment, al mateix temps que garantim la qualitat de l’ensenyament. Sovint trobem a les escoles la disjuntiva entre atendre les emocions i donar continguts. Com si ambdós objectius no fossin compatibles i cada centre s’hagués de decantar cap a un o l’altre. Ara més que en qualsevol altre moment es fa palesa la necessitat de compatibilitzar i atendre les dues esferes, perquè les dues són imprescindibles per superar els efectes de la pandèmia. Sense una educació de qualitat, el sistema estaria fallant als sectors més desafavorits de la societat i agreujant les desigualtats ja existents. I aquest és el reclam que cal escoltar quan hi ha famílies que es preocupen perquè els infants rebin continguts, es preparin per a la següent etapa, assoleixin competències. Per tant, garantim la qualitat al mateix temps que garantim l’acompanyament emocional que tant es necessita.
