Opinió

Continuïtat, discontinuïtat i necessària metamorfosi educativa

Ja estem immersos en un nou curs. I des de que va començar la pandèmia, fa mesos, s’ha tingut temps de reflexionar sobre què va passar i està passant a l’educació en el confinament i en l’inici de curs.  I podem veure en articles i a les xarxes socials que hi ha de tot sobre vivències del professorat, d’angoixes, propostes i preparació del nou curs a les escoles.

Però jo voldria centrar-me, no tant en els problemes del nou curs, dels quals ja s’ha escrit i parlat molt, sinó en una reflexió sobre el que va passar al final del curs anterior, amb un ensenyament virtual d’emergència, no de normalitat, i analitzar que la situació viscuda va posar en evidència les limitacions i febleses  del sistema educatiu pel que fa a la infraestructura i formació tecnològica, l’equipament de l’alumnat a casa i del professorat, el suport familiar necessari, l’augment de les exclusions i desigualtats per manca de presencialitat i l’autonomia de l’alumnat per fer tasques virtuals, entre altres. I també destacar un aspecte que ja coneixíem: que les dificultats escolars s’agreugen quan els nens i nenes necessiten una metodologia més inclusiva amb especialistes, materials i entorns adaptats.

I no podem oblidar aspectes que el professorat sap, però no tant el context social: que l’escola és molt important per crear identitats socials, i necessita espais físics i simbòlics, per tant contacte, relacions i presencialitat per treballar la transmissió cultural i desenvolupament personal com a éssers socials. Que l’educació és una activitat social, no hi ha dubte, on s’aprèn però també fa una feina de cuidar la persona de forma individual i grupal. L’ensenyament requereix un seguiment individualitzat de cada infant dins del possible, és a dir, una guia i una supervisió de què es fa i com es fa amb la seva educació.

Hem patit a l’educació el que l’enfocament antropològic de la transmissió cultural, (l’escola és cultura per antonomàsia) en diu el procés de continuïtat i discontinuïtat. Abans de la pandèmica a l’educació es vivia d’una forma tranquil·la o inquieta. Era una etapa de continuïtat, que són aquells moments experimentats i viscuts on existeix una estabilitat en la manera de ser i comportar-se, sense canvis remarcables que impliquin l’adquisició de noves interaccions, pràctiques o aprenentatges. I de cop, ens arriba la pandèmia i apareix la discontinuïtat. El procés de discontinuïtat és quan hi ha un canvi abrupte entre una manera de ser, fer i comportar-se i un altre molt diferent. Hi ha canvis de feina, s’organitzen noves interaccions, noves pràctiques i nous aprenentatges. I quan hi ha una falta de cohesió i preparació entre la continuïtat i la discontinuïtat es produeix molta ansietat.

I ara sembla que s’ha de tornar a una continuïtat, on es produeixen una sèrie de situacions d’emergència que necessiten complir d’una determinada manera de fer escola, amb diferències i discrepàncies que fan modificar la feina del professorat, les relacions entre els companys i amb els infants i les pràctiques educatives. Aquesta nova continuïtat pot provocar un professorat dissociat, perquè ha de repensar i reconfigurar constantment la seva identitat personal, professional i col·lectiva a partir d’experiències noves i velles viscudes, tant dins com fora del centre escolar. La pandèmia ens ha provocat moltes noves experiències inesperades i abruptes. I fruit d’aquestes noves experiències viscudes –positives o negatives– té lloc els processos de nova continuïtat, i nova discontinuïtat i també pressió de l’administració i del grup del professorat perquè s’ha de mantenir l’estructura educativa (currículum, estructura, organització, normativa, metodologia… d’una anterior continuïtat quasi impossible). Per tant, serà com la continuïtat d’abans? No pot ser.

Podem veure la nova continuïtat i la discontinuïtat educativa actual i passada com a positiva, si permet la metamorfosi educativa entesa com a transformació i regeneració constant. No hi pot haver solucions velles per problemes nous. Per tant, hauríem d’aprofitar la reflexió i l’experiència viscuda per fer un canvi radical de la forma d’ensenyar i aprendre en aquesta nova continuïtat i discontinuïtat constant.

I em ve al cap la idea d’Edgar Morin sobre la ceguesa del coneixement. Estarem cecs de coneixement si no som capaços de fer una metamorfosi d’obrir-nos a noves idees, a nous rumbs, anar molt més enllà de l’anterior continuïtat, investigar, reflexionar i buscar el canvi col·lectivament. Si no som capaços de perdre la por al desconegut, a les coses noves, als canvis i deixar de creure cegament en les idees o proposicions ja imposades i acceptades per uns altres, no podrem desenvolupar les pròpies en el camp educatiu, en el terreny de l’organització de noves idees i propostes.

I aquesta metamorfosi ha d’analitzar i transformar aspectes macro i micro educatius. Dins del macro trobem tantes coses a canviar que no sé si caldran diverses legislatures, com per exemple un acord social i polític sobre l’educació amb una gran modernització educativa. I no fer tantes reformes. Sense recursos moltes coses no es poden fer; per tant, s’ha d’augmentar el PIB dedicat a educació que ha anat baixant els darrers anys, així com la sempre reivindicada millora laboral i carrera del professorat. També calen més recursos als centres educatius, que els permetin assumir una major autonomia de gestió i organització i professionalització per millorar l’aprenentatge de l’alumnat. Sense oblidar com reduir el fracàs, l’abandonament prematur i la repetició, així com augmentar l’escolarització obligatòria fins als 18 anys, erradicar la segregació i fer una veritable inclusió i invertir a l’escola pública com escola de lluita contra les desigualtats socials i també revisar la doble xarxa d’escoles.

I a nivell micro, s’ha de canviar l’estructura, l’organització i la metodologia de les escoles, que continua sent molt similar durant segles. S’hauria de fugir de l’estructura rígida, piramidal i gerencial del professorat per estructures més flexibles i una major implicació de tot el personal que interactua en l’aprenentatge dels infants (professorat, personal de serveis, família, comunitat, territori, etc.). I revisar què és el que s’ha d’ensenyar i aprendre al segle XXI i quines eines presencials i virtuals són necessàries. Hi ha d’haver un canvi d’organització, d’estructura, de currículum i del professorat i la seva formació. Una metamorfosi total.

Això que ha passat i passa ens obliga a una continuïtat dins d’una discontinuïtat molt diferent. Cal lluitar per una educació diferent des dels poders públics, i des del professorat per desenvolupar una societat millor amb valors democràtics i de responsabilitat col·lectiva. Freire ens diu que «l’educació no canvia el món, canvia a les persones que el canviaran». I en això hem de posar molts esforços i no caure en una continuïtat (diuen nova normalitat però no ho és) com la que teníem.