L’escola no és l’únic que recomença aquests dies, després d’una llarga aturada. També ho fa l’esport formatiu que practiquen desenes de milers d’infants i adolescents a Catalunya. I ho fa en unes circumstàncies també insòlites, ja que a causa de la pandèmia molts clubs estan tancant les portes als pares, relegats a la categoria de públic i no a la de progenitors o part activa del procés formatiu, mentre que altres clubs els hi permeten l’accés als entrenaments i als partits, amb l’aplicació de mesures de prevenció com registre d’entrada, presa de temperatura, mascareta obligatòria i senyalització d’espais.
“En cap altre context els pares podem gaudir de veure com aprenen els nostres fills, és un entorn fantàstic per enfortir la relació entre pares i fills, i per tant estem molt a favor que es deixi entrar als pares i que els nens sàpiguen que estem allà”, comenta Joan Arumí, coautor de Des de la graderia (Eumo) juntament amb Albert Juncà i Gil Pla, tots tres professors de CAFE (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport) a la Universitat de Vic. De les seves aules surten professors d’educació física, entrenadors d’esports diversos i gestors d’instal·lacions esportives i de lleure. Els autors escriuen que “la presència i la mirada dels pares ajuden emocionalment els fills a construir-se. La necessitat de reconeixement és present en tots els éssers humans i acompanyar els infants en la seva pràctica esportiva és també una acció de reconeixement”.
[Nota al marge: la secretaria general de l’Esport només ha “recomanat” que es permeti l’accés de dos adults per jugador menor d’edat als recintes esportius, però a partir d’aquí cada municipi i cada responsable d’instal·lació ha elaborat el protocol que li ha semblat. La situació té un punt kafkià: hi ha pavellons coberts en els quals es permet l’accés als pares, i camps a l’aire lliure on no es permet, i el resultat acostuma a ser que s’amunteguen a qualsevol espai exterior des d’on es pugui divisar alguna cosa, com es veu en els tuits del final de l’article].
Fugir del ‘hooliganisme’ i de l’intrusisme
Certament, a les escoles no hi ha graderies pels pares, com tampoc a les acadèmies d’idiomes i de música o als esplais. Per descomptat, aquesta circumstància única té derivades que no són tan positives, com els pares que criden i insulten els àrbitres, o els qui malparlen davant dels fills dels seus companys d’equip o els donen consignes contradictòries a les dels seus entrenadors. Pares hooligans i pares intrusos, els anomenen els autors. Amb tot, diu Arumí, “en el llibre hem volgut reforçar el paper del qui ho fa bé: el qui anima o està callat, el qui es pot comunicar tranquil·lament amb l’entrenador”. Aquests són els pares aliats. I tot això no exclou que finalment es tracti d’una competició. “I tant que volem que guanyin!”, escriuen. Gaudir, aprendre i competir són els tres verbs que, en l’opinió dels autors, resumeixen el que ha de ser una relació saludable amb l’esport.
Arumí, Juncà i Pla no han volgut focalitzar el llibre únicament en el futbol base, perquè hi ha molts més esports que milers d’infants practiquen setmanalment (bàsquet, handbol, hoquei, rugbi, waterpolo, voleibol, natació, judo…), “però és cert que inconscientment ens anavem cap a situacions que es donen d’una forma molt accentuada en el futbol”, reconeix Arumí. Per exemple, el tema de les expectatives paternals d’èxit esportiu, molt pròpies del futbol i que, amb les xifres a la mà, “no son gaire realistes”. Així, escriuen, l’any 2018 hi havia 131.209 llicències federatives de futbol a Catalunya, però només 200 futbolistes professionals catalans (comptant els que juguen a primera i segona divisió i a altres lligues internacionals professionalitzades). Això representa un percentatge del 0,001%, que és més alt que el de probabilitats que et toqui la Grossa, però que no deixa de ser semblant a una loteria.
Abans, durant i després
El llibre té tres parts, en el qual es recullen moltes d’aquelles situacions que es donen en cadascun dels contextos: Abans de seure analitza aspectes com la tria del club, la importància de conèixer el seu projecte esportiu i educatiu, o el fet que l’entorn no sigui tòxic, i és aquí on es subratlla la importància d’acompanyar-los (perquè també hi ha aquells jugadors que l’únic que recordaran és que els seus pares mai no els anaven a veure). Els autors aposten clarament pels clubs de quilòmetre zero, contràriament a aquells pares que fan fer 50 i 70 km diàriament a les seves criatures per portar-los a un club suposadament millor. La segona part, Ben asseguts, aborda qüestions molt freqüents, com la necessitat de respectar l’àrbitre, i altres sobre les quals hi ha molta menys reflexió, com és la imprevisibilitat dels “esport amb oposició” o la complexitat de la coordinació de moviments del cos i la necessitat de valorar com els infants progressen en aquesta tasca.
A la tercera part, Quan ens aixequem, s’arriba a un moment sobre el qual s’hi pensa molt poc, malgrat la seva evident transcendència. Després del partit, quan les criatures surten del vestidor després d’haver jugat millor o pitjor, molt o poc, i d’haver guanyat o perdut, com els reben els pares? Què comenten amb ells? De forma molt habitual, la rebuda és una festa en cas de victòria i un funeral en cas de derrota. Els autors demanen vigilar al màxim el llenguatge verbal i no verbal, valorar l’esforç que han fet els fills i sobretot abordar el moment amb preguntes. “Hem d’aprendre a preguntar per saber més coses de la canalla. Per mostrar que ens interessa el que fan i el que pensen (…) saber esperar el moment de preguntar –escriuen–, no fer més de dues preguntes seguides, no acusar-los i, sobretot, ser-hi quan més ho necessiten són algunes de les premisses bàsiques per afavorir la comunicació amb els fills”, consells que Arumí reconeix que estan inspirats en el best seller de Jaume Funes Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito.
Clubs més oberts i educadors
Els clubs poden també prendre bona nota del llibre, perquè els autors no s’estan d’observar qüestions que contribuirien a millorar l’experiència educativa de la canalla. Començant pel fet d’evitar que cap dels jugadors sigui arraconat o marginat, perquè qui juga menys també aprèn menys. “Una de les pràctiques educatives més potents que un entrenador pot fer amb els seus jugadors és fomentar la seva participació activa en el desenvolupament del joc, explicar, raonar amb ells les decisions que es prenen, perquè limitar-se a ordenar i renyar no té res d’educatiu. Els clubs haurien de buscar entrenadors que siguin bons no només des del punt de vista tàctic, sinó també comunicatiu, que no esbronquin, sinó que dialoguin”, considera Arumí, que és també autor del llibre Entrena’ls per cooperar. Repensant l’esport d’equip (Eumo, 2016).
Un altre aspecte important que els clubs sovint descuiden: l’avaluació. “La major part de clubs ni expliquen a les famílies i als jugadors quins son els objectius que es plantegen col·lectivament i individualment, ni al final fan balanç sobre si s’han assolit o no, i els motius”, reconeix Arumí. Com hi pot haver aprenentatge sense avaluació? Els autors advoquen per uns entrenadors que siguin dinamitzadors d’una avaluació entre iguals, com es fa en algunes escoles, ja que, argumenten, “a nivell educatiu és molt potent que un company sigui capaç de corregir a un altre company, que sigui capaç d’animar-lo si les coses no li han sortit bé, o que programin entre tots dos què han de millorar per afrontar millor la propera competició”.
“Els clubs s’haurien de convertir en un node més de la xarxa educativa d’una ciutat –opina Arumí–, però per això haurien de tenir aquesta orientació educativa que exposem en el llibre, i que passa perquè siguin oberts i tenir un projecte educatiu que integrés també als pares”. I pel que fa als clubs que busquen l’elit, “no tenim res en contra sempre que ho explicitin clarament”.
A Des de la graderia encara li queda un capítol per conèixer, ja que la intenció dels autors i de l’editorial és animar les entitats esportives a organitzar clubs de lectura al voltant del llibre, en els quals puguin participar directius, staff tècnic, jugadors i famílies, juntament amb algun dels autors. I d’aquesta graderia reconvertida en fòrum en poden sortir nous aprenentatges.
El #Gavà – Prat de demà diumenge serà a porta tancada, però una mica més enllà, a Castelldefels, l'Ajuntament sí permetrà la presència de públic al camp. https://t.co/rxz5RYB3u9
— Havok – Blog CF Gavà (@havokcfgava) September 19, 2020
Ara mateix al camp municipal de fútbol del #Llefià pares i mares a un espai insegur veiem com a entrena la canalla #Badalona pic.twitter.com/q4r770OhEF
— Toni Flores (@tonillefia) September 15, 2020
. @ajterrassa @FCF_CAT @TerrassaFC És aquest el futbol base que voleu? Un estadi de 12mil persones i no poden entrar 50 pares? Solució ja!!! pic.twitter.com/XoceSADCn0
— robert prat bauló (@robert_prat) September 12, 2020
L’@ajpremiademar no deixa que el club de fútbol obri les portes als pares dels jugadors.
Prefereix que estiguin junts i sense distància de seguretat a les afores del camp 😢 pic.twitter.com/w39T5J76lO
— Jordi Moragas (@jordimoragas) September 12, 2020
Veure els teus fills jugant a fútbol al camp de Corró d'Avall en temps de Covid-19. T'has de portar l'escala i mirar des de fora.
Altres clubs han habilitat espais per, mínim, un adult acompanyi al seu fill.@CFLesFranqueses @lesfranqueses @CEMFranqueses @franque pic.twitter.com/WaRR2q2Cl4— Ajuntafems LesFranqueses (@AjuntafemsL) September 19, 2020
La vida del fútbol base en plena pandemia…los padres buscándonos la vida para poder ver los partidos. 😅 pic.twitter.com/HBhDBAxJUg
— Espavilem🏟️💯🦇 (@navi2004vcf) September 20, 2020
Consecuencias de partidos a puerta cerrada en campos de 3000m2. Los 50 padres que traen a los crios aglomerados en 20m2. Otro sinsentido más #covid #fcf #futbol #futbol7 pic.twitter.com/Pxj6HF9O63
— Xavier Miràngels (@SpanishWhoDey) September 12, 2020
@LluisaMoretSabi resulta que los padres para ver a sus hijos jugar a fútbol solo pueden estar en el Bar, sin guardar las distancias por capacidad ya que las gradas han de estar libres. Sin sentido. Solo interesa que se paguen las matrículas€€€€€ pic.twitter.com/RAUGmFTPos
— Buena Gente (@BuenaGente18) September 19, 2020
Resultat Sènior :
Atlètic 0 – Gerunda 3
Partit amb totes les mesures de seguretat.
✅Control Temperatura
✅Mascaretes
✅Signatura Responsabilitat
23 Persones han gaudit del Futbol Femení,(pares/mares)totalment controlades i organitzades.
Seguim💪💚⚽️ @Aj_Ripoll @CorisaMediaGrup pic.twitter.com/0o4Ho6Djsx— Atlètic Ripoll (@AtleticRipoll) September 19, 2020
Nota: en el cas del Terrassa, l’accés es permet des del passat cap de setmana
