Teníem pendent una entrevista amb Jaume Funes des de la publicació d’Estima’m… però vull saber-ne més (Columna), segona part del sorprenent èxit de vendes Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito. Abans de l’estiu no va parar de concedir entrevistes i per això ens va semblar que era millor deixar-lo descansar i donar-nos l’oportunitat de tenir una conversa més fresca i assossegada. Abans de començar li demano que intentem deixar la pandèmia al marge de l’entrevista, perquè per salut mental ens convé oxigenar-nos i perquè al cap i a la fi el llibre es va escriure fora d’aquest context.
No sé si està fart de parlar d’adolescents i prefereix que parlem d’alguna altra cosa.
Porto quaranta anys llargs amb els adolescents i continuo encara aprenent molt d’ells. Del que estic una mica fart és d’haver de repetir que el problema dels adolescents normalment són els adults. Jo vinc d’aquella realitat en la qual els nois no podien entrar a treballar a la Seat o a la Siemens fins als 16 anys, però l’escola s’acabava als 14. Ara discutim si l’adolescència és possible sense un smartphone, i entremig hi ha 50.000 històries. Però sí, algun pare desesperat sempre m’ho acaba preguntant: “Encara no t’has cansat dels adolescents?” Tampoc és que sigui el tòpic de la meva vida, sinó que he acabat, forçat per les circumstàncies, fent una altra lectura del món adolescent que no és la lectura dels problemes que fan sistemàticament els adults cada vegada que alguna cosa canvia i els adolescents no.
L’adolescència no canvia?
Aquesta és una constant que en més de 40 anys no ha variat: hi ha una novetat social lligada al món adolescent i el sector adult la comença a considerar problemàtica, en comptes de pensar que ara són adolescents en unes condicions diferents i com dimonis podem continuar al seu costat. I, de fet, l’origen del segon llibre que havia jurat que no escriuria és haver descobert, arran del primer llibre, que hi ha un sector d’adults que s’havien preocupat per l’educació dels seus fills quan eren petits i que quan arriben a l’adolescència ja no volen el manual de com dormir bé o com tenir una alimentació sana, sinó què fem amb el porno, i què fem amb les pantalles… i és per això que m’hi torno a posar.
Els que tenim fills adolescents som els qui vam ser-ho fa 40 anys.
Sou els primers pares d’adolescents que heu tingut adolescència.
I no hem après res de la nostra pròpia experiència? Actuem amb la mateixa incomprensió amb què van actuar els nostres pares?
En general els adults tendeixen a oblidar que han estat adolescents. Jo sempre ho he de recordar: “Senyora, que vostè va ser adolescent i al seu pare li van sortir canes durant la seva adolescència i ha arribat a ser una mare raonable”. Aquesta tendència s’aguditza per l’angoixa que té qualsevol pare, i a això s’hi suma una realitat, que sí que és nova, i és que bona part de l’univers en el qual es fiquen els adolescents és desconegut pels adults. El que la teva filla fa a Instagram per tu és desconegut. Has de negociar què et deixa veure i què no, però t’has de preocupar d’un univers que és nou i immens, no només pels amics que la deixen a la porta de casa…. Els adults entrem una mica perduts en aquest món i a sobre tenim uns adolescents que ens obliguen contínuament a entrar en altres, en el qual els criteris educatius continuen sent vàlids, però els has d’adaptar, i per això en el primer llibre insistia molt en alguns criteris educatius.
Quan la meva generació era adolescent no ens passàvem el dia enganxats a pantalles perquè només hi havia la tele. Pels meus pares, el fet que aquest nen no agafa un llibre no era una preocupació.
A mi mai m’ha agradat gaire comparar. Cada moment té les seves coses. I m’és igual si abans llegíem més o menys, el cas és que ara continua sent important que un adolescent tingui ganes de llegir. I aquí ve l’altra història. Llegir, ja llegeixen. A on? Què? De quina manera? Per exemple: escoltar un audiollibre és llegir?
No veig adolescents escoltant audiollibres. Diria que estan més pensats per persones cegues i persones grans.
Però imagina’t que ets profe de literatura de 3r d’ESO i els has de convèncer que han de llegir un llibre determinat. I no saps si el llegiran o no, si copiaran el resum… Si tu introdueixes una mecànica que et permeti llegir textos en la pantalla que sigui, llegir un resum, escoltar un determinat capítol i discutir el capítol que han escoltat, probablement has aconseguit una part significativa de la lectura, la part en la qual jo reconec que hi ha un altre que ha imaginat un món diferent del que jo conec, que ha pensat que les coses poden ser de no ser quina manera, que hi ha una intriga x… Hauràs aconseguit una part de la lectura! Clar, si identifiques com a lectura només l’acte d’un subjecte posat davant d’un paper que va impregnant-se de les línies que llegeix… doncs sí, això és lectura, però d’aquest tipus de lectors abans de la irrupció de les pantalles n’hi devien haver quatre. En resum, que tot això està bé, però plantegem-nos el problema principal.
Que és…
Doncs el problema no és que mirin pantalles, sinó què fan a dins de les pantalles. I si el seu univers són només les pantalles o no. És que si no els hi envies un missatge pervers: pots mirar la pantalla si és per fer deures però no pots si és per mirar porno.
Jo més aviat pensava en videojocs…
Pel cas és el mateix. Abans de la pandèmia, prohibit l’smartphone! Estàvem tenint aquest debat, a França s’havien prohibit i aquí hi havia una moció per prohibir-los… I després ens hem posat a parlar sobre l’escola a distància. Però és que abans el debat no havia de ser smartphone sí o no, sinó smartphone en quins moments i per què. I ara tampoc el debat tampoc ha de ser educació presencial o a distància, sinó la dimensió digital de l’escola, que és una altra història. Ara parlen de la formació digital del professorat, en el cas de la secundària hauria de ser la formació digital del professorat per fer el favor de parar-se a pensar com són els adolescents. Que ara són digitals, però que tenen altres característiques. Els adolescents odien el power point exactament el mateix que una pila de paper; no és un problema tecnològic, és un problema de si tu entres o no en una lògica de pensament de molts adolescents, no de tots, en la qual ja està integrada la lògica digital.
Posi’m algun exemple que m’estic perdent.
Tu imagina’t el debat sobre el pensament crític: quin ha estat l’exemple més gros del pensament crític? Que la majoria de la població, i també els adolescents, reben aquests dies un 80% de notícies falses i que molt del que els arriba contínuament per les xarxes és fals i que no tenien l’hàbit de descobrir què hi ha darrere la pantalla. Per tant, és molt més important això que alguns anomenen l’alfabetització digital: ajudar a descobrir què hi ha darrere la pantalla que no pas intentar limitar la pantalla.
Equipara molt l’adolescència amb l’etapa de secundària obligatòria. Per què?
L’adolescència és una etapa construïda socialment i per tant té límits que no marca la pubertat, però a efectes d’identificar una forma diferent d’educar jo tendeixo a parlar que són quatre o cinc primaveres. Clar que hi ha adolescents de més edat, però és per aclarir-nos, perquè en aquesta ficció d’intentar ser diferent és molt important l’inici d’aquesta transició, que és el que moltes vegades no cuidem. És a dir, quan passen de 6è de primària a 1r d’ESO, passen de la infància a l’adolescència i no cuidem bé aquesta transició, com de vegades no cuidem bé la transició del final de l’escolarització obligatòria. En el llibre hi ha un capítol en el qual parlo dels adolescents encallats (en castellà parlo de adolescentes varados), és a dir, tombats a la sorra pensant “i ara què”. Alguns perquè han tingut una escolarització problemàtica i altres que són hippies exitosos, xavals amb molt bones notes que vénen a dir que la teva societat no m’importa
Per això ho deia jo. Em semblava que el període més conflictiu amb els pares, el de major rebel·lia, era quan ja freguen o arriben a la majoria d’edat.
Des del punt de vista de grup, sí. Un punt especialment crític és aquesta aproximació a la majoria d’edat quan s’arrossega una història d’adolescència complicada. O una història bona però que de cop i volta entra en crisi, ja no és el projecte que els pares havien fet per ell. El problema del “i ara què faig amb la meva vida” apareix a la postadolescència.
El sistema no ajuda a respondre aquesta pregunta, imagino.
Hi ha quatre setciències que estudien bé i estan relativament bé, uns quants que de seguida es reboten, marxen o s’arrosseguen repetint, però per la gran majoria l’etapa postobligatòria és una lluita constant, quan parles amb ells al final el seu argument sempre és “aguanta, aguanta, perquè necessites el títol”. I després t’expliquen les burrades que han d’aguantar. De fet, una de les pegues fonamentals de l’acabament de l’adolescència és el maleït batxillerat, que té una estructura excessivament rígida i academicista.
A causa de la selectivitat.
De la selectivitat que fa anys que treuen i no la treuen mai, i del professorat, que considera important que aprenguin totes aquestes coses que ells dominen i saben, i que tots hem acabat oblidant. Ara ha aparegut això del batxillerat de 3 anys, que té una part bona, que seria la part de flexibilització, i una part dolenta, que és la redistribució simplement del contingut.
Veig que vostè no seria dels qui consideren que a l’escola es menysté el coneixement.
A l’escola s’ha menystingut el saber, la descoberta. Hi ha hagut un mal endèmic, que ve de quan es crea l’ESO i el sistema no permet que hi hagi diverses maneres de fer, es decideix que a la pública la primària es faria en un lloc i la secundària en un altre, i que la concertada fes el que volgués, i això va ser una decisió del ministeri totalment equivocada. Per això totes les famílies que envien els seus fills a escoles actives passen per la crisi de dir que ara s’acaba la primària i han d’anar a l’institut i me’ls faran malbé, i per això en alguns territoris ha aparegut el moviment dels instituts escola, que és una experiència sensata, però no té per què ser universal, segurament és raonable en localitats petites mentre que a ciutat hi ha d’haver dos o tres models diferents.
Crec que en el llibre vostè escriu que canviar de centre és una bona cosa.
Per una part de nanos sí, perquè a la concertada hi ha nanos que es coneixen des que anaven en bolquers i estan fins els nassos els uns dels altres. De fet, les escoles concertades raonables intenten separar clarament la primària de la secundària, però és molt difícil perquè darrera d’això hi ha uns pares que segueixen veient els seus fills com a criatures que mai creixen. Però jo el que dic és que no pot ser un sistema únic.
Al llibre també fa una analogia entre la soledat de l’adolescent i la soledat del docent. Ens la podria explicar?
Li estem demanant a un tutor que incorpori l’habilitat i la capacitat de mirar el món adolescent, de descobrir els seus arguments… Li estem demanant que faci això, però no volem veure que davant tenim tres problemes: un, que dintre de les seves tasques no ha incorporat l’observació sistemàtica, la mirada, el descobriment, ningú no li ha fet l’encàrrec, ningú li ha dit que entre les seves tasques està saber de què va el meu fill, amb una mirada diferent de la meva. Però és que a més aquest profe té un altre encàrrec de dalt: “Vostè ha de fer que aquests nois aprenguin els pronoms febles”, posem per cas. I el tercer problema és que el deixes sol davant del fet de descobrir el món adolescent, perquè no té equip amb el qual compartir-ho. Clar, si jo defenso que t’has de mirar als xavals que vénen de sisè, que te’ls has de mirar amb lupa, has de tenir una dedicació important. I, a més, allò que és significatiu en la vida d’un adolescent no necessàriament es produeix durant la teva classe. Probablement es produeix al passadís, al pati, a la classe d’un altre…
No tens prou elements de judici.
No en tens cap! Tenim reunió d’equip per parlar dels nois i noies? No dels problemes, sinó dels nois i les noies. Recordo fa molts anys que vam estar ajudant un institut en la consolidació de les pedagogies actives que aplicaven i vaig escriure un text que titulava “decàleg de com parlar dels alumnes i no parlar de problemes”.
Pel que sé hi ha poc temps per fer reunions d’equip, i per tant el més habitual és dedicar-les a parlar dels ‘problemàtics’.
Aquest profe que intenta ser comprensiu, en el sentit de comprendre la realitat adolescent, i que se n’intenta ocupar es troba que ningú li agrairà i que ningú l’ajudarà a compartir la complexitat. Tu no deixes de tenir la mirada d’un senyor de 45 anys, amb una tolerància més o menys alta a les ximpleries de l’adolescent, això ho has de poder compartir perquè si no et trobes més sol que la una. I ni les famílies ni el sistema contempla de manera significativa aquesta mirada comprensiva.
Al llibre també es declara “objector de protocols”.
Sí, calen menys protocols i més capacitat i temps de mirar. I consti que soc culpable de part del primer protocol sobre maltractaments, quan estava al Síndic de Greuges. Però és que s’acaba sempre en la lògica sanitarista, que és la lògica del diagnòstic, de la identificació del problema. Per exemple, en el protocol per identificar la radicalització d’un alumne musulmà li estàs dient al profe que es fixi si porta una pintura de henna. Però no li hauries de dir: “Tu saps si la teva alumna, catalana, àrab o el que sigui, s’enamora? Això no t’has parat a mirar-ho i sí que t’has dedicat a mirar si s’ha pintat de henna?” Els protocols poden servir com a llista de coses sobre les quals pensar, perquè si no la nostra mirada professional es va empobrint, però no en un manual per identificar problemes. Si tu apliques a un adolescent qualsevol sistema de detecció de trastorns mentals, tots estan per tancar-los! “Aquest noi passa d’anar a classe, falta molt”. Molt bé, però hem identificat si és només a l’hora que hi ha aquell profe concret? “És que se salta les normes”. Sí, però, quantes normes tenen al seu voltant, qui les aplica? Jo sóc partidari de l’observació. I per això hem de tenir educada la mirada del professorat, ja no dic per mirar comprensivament, sinó com a mínim per no mirar hostilment, i per no anar a descobrir problemes, sinó anar a descobrir la vida, que és una altra història.
Entenc que el professorat veu primer el problema perquè acostuma a ser l’alumne que l’impedeix fer la classe com la vol fer.
El que enreda, clar.
No sé si li han dit alguna vegada que el seu discurs és molt bonista i que al final a l’aula les coses es veuen d’una altra manera.
És veritat que entre els discursos i la punyetera vida de l’aula hi ha molts esglaons, i això val per tots els discursos. Però, certament, en tens un que no et deixa fer classe, i penses que amb aquest no serveix cap mirada comprensiva. Però la mirada comprensiva l’únic que vol dir és: Només enreda amb tu? O potser el d’abans l’ha tingut collat i quan arribes tu, que ets més tolerant, es desfoga? O enreda perquè està putejat a l’aula, o perquè no en té ni idea… És a dir, clar que enreden, clar que són insuportables, però també està clar que altres profes se’n surten i que si es treballa en equip es pot repartir aquesta situació. L’adolescent sempre estarà dues passes més enllà que tu. Si li poses un senyal de prohibit li donarà la volta. Si el teu recurs per flexibilitzar les relacions amb qui enreda és classe, passadís, despatx del director i expulsió, no funcionarà.
I tenir una xerrada amb els pares?
Aquestes xerrades haurien de servir, sobretot, per ajudar-los a fer que entenguin millor el seu fill. De vegades he fet formació de pediatres, i els he dit: imagineu-vos que no porteu bata, no teniu fonendo i no podeu receptar, a veure com establiu una relació amb l’adolescent que no estigui basada en el que per vosaltres és la seguretat. No pots fer proves ni anàlisi ni pots donar una pastilla al final, res d’això no ho tens, però necessites buscar una relació d’influència que et permeti que aquest adolescent gestioni la seva salut. Doncs aquí és el mateix. Imagina’t que no pots expulsar ni implantar una norma sense discutir abans amb l’adolescent el sentit d’aquella norma. La pega que tenen de vegades les normes adultes és que no tenen en compte la lògica amb la qual les llegirà l’adolescent. Per això a l’escola s’ha de conèixer més la lògica de l’adolescent a l’hora d’organitzar la nostra forma d’influir en les seves vides. N’hi ha que això ho treballen a fons, però en general aquest desconeixement és molt alt.
També escriu al llibre que “la gran pregunta és com es fa que els adolescents mantinguin el desig de saber”. Sí que és una bona pregunta. Té resposta?
Estem en la paradoxa d’un món en el qual la informació, si bé és excessiva, està disponible, però els nois i les noies no tenen ni punyeteres ganes d’accedir-hi. Abans podies tenir adolescents que no aprenien perquè no podien accedir a determinats coneixements, perquè a casa no tenien una enciclopèdia ni tampoc tenien una biblioteca a prop. En aquella època la gran diferència escolar es veia pel nombre de llibres que hi havia a les cases. Avui la situació és molt diferent, per molt que a determinades llars tinguin millor o pitjor qualitat de wifi, o fins i tot no en tinguin. Llavors ens hem de preguntar què fa que un adolescent no tingui cap interès a fer-se preguntes i a descobrir les respostes, aquest és el nostre repte. Aquesta generació del clic creu que donant-li a un clic ja té la resposta, i no es pregunta si val la pena continuar buscant o intentar descobrir el que ha dit un altre. Per això escric en algun moment al llibre que educar a un adolescent és dir-li que no es refiï de res que li digui ningú, sense abans preguntar-se qui li ha dit, en quin context, què pot pretendre, etc. Això obliga que l’escola doni més valor al procediment que al resultat.
Tornem a la importància del pensament crític i de l’educació mediàtica…
La qüestió és com dónes més valor a la forma de descobrir i a la forma d’interessar-se i menys valor al saber o no saber un determinat tema. La meva preocupació és que estem fent una generació en la qual un percentatge molt alt, un cop acabi la seva escolarització, serà víctima del dogma polític, del dogma religiós, del dogma del mercat, perquè no tindrà cap gana de fer-se preguntes. A més és una generació que haurà d’estar aprenent sempre, i que continuarà aprenent coses que necessiti per treballar, però no coses que necessita per entendre el món.
Aquí sí que hi ha una diferència respecte a generacions anteriors?
És que les anteriors ja estaven condemnades. Cadascú tenia el seu lloc a la societat. Ara vivim en un món que tots els xavals veuen que és enormement complex. Avui tothom té internet, però no tothom manté una mínima curiositat per descobrir, i a aquests nois i noies els Trump i companyia els acabaran venent que el món és així. Tenim l’ocasió de fer que bona part dels qui marxen de l’escola ho facin sense perdre les ganes de fer-se preguntes. Posar l’èmfasi en això, en continuar incitant la curiositat. El repte és aconseguir que no marxin de l’escola vacunats contra el desig de saber.
